La norma ISO 639 estableix, per a les llengües, indicadors de dues lletres (639-1) o tres lletres (639-2 i 639-3). En el cas de les llengües que disposen dels dos tipus d’indicadors,  l’ús d’un sistema o l’altre depèn de les necessitats de cada context.

Aquests codis deriven, en general, del nom autòcton de la llengua o de la denominació preferent entre les comunitats que l’usen. S’escriuen en minúscula —tot i que poden compondre’s en majúscules per raons tipogràfiques— i sense punt. No contenen signes diacrítics ni caràcters especials.



No s’han concebut com a abreviatures del nom de les llengües, sinó com a recurs identificador universal. S’usen, principalment, en terminologia, lexicografia, lingüística i aplicacions bibliogràfiques:

• Per indicar la llengua a què pertany un mot.
  
  

  ca   galàxia es   galaxia en   galaxy

  
  
  
• En combinació amb els codis de països, per recollir l’àrea geogràfica en què es fa servir un terme.
  
  

  elevator (en US) lift (en GB)

  
  
  
• Per donar compte de la llengua en què s’ha escrit un document.
  
  

  Document de les Nacions Unides (fr)