El dibuix de les lletres ha canviat molt al llarg del temps. La lletra rodona és de forma circular i dreta, és la que es fa servir en la composició de textos en què no es vol donar cap èmfasi especial. Actualment s’utilitzen, a més de la lletra rodona, la cursiva, la negreta i la versaleta per tal de facilitar la interpretació d’un text. L’ús de les cometes, els diversos cossos de lletra i altres recursos tipogràfics contribueixen també a la interpretació textual.

La rodona, també anomenada rodona fina i normal, és la lletra de forma circular i dreta, utilitzada de manera habitual en la composició de textos.

En un text escrit en cursiva, es fa servir per representar algun element que s’hauria d’escriure en cursiva.

La lletra cursiva serveix per destacar lletres, paraules, frases o fragments dins un text escrit en rodona.



Si el text s’escriu en lletra cursiva, aleshores s’utilitza la rodona per destacar aquests mateixos elements.



S’anomena també itàlica, cancelleresca o bastarda.

A l’hora de denominar i classificar els éssers vius, tant els botànics com els zoòlegs han hagut d’establir diferents categories en forma d’arbre, segons les quals cada individu pot tenir una adscripció determinada. Aquestes categories s’anomenen tàxons.

El tàxon bàsic dels éssers vius és l’espècie (species). Les unitats taxonòmiques de rang superior (en una seqüència ascendent) són: el gènere (genus), la família (familia), l’ordre (ordo), la classe (classis), el fílum (phylum) —en el cas dels animals— o la divisió (division) —en el cas de les plantes— i el regne (regnum); les de rang inferior són: la varietat (varietas) i la forma (forma).

Es poden introduir categories addicionals amb l’ús dels prefixos super- i sub- al tàxon del qual depenen. Així s’obté, per exemple, subespècie (subspecies), subgènere (subgenus), subdivisió (subdivision) o subregne (subregnum), d’una banda, i superespècie (superspecies), superfamília (superfamilia), superclasse (superclassis) o superordre (superordo), de l’altra.

En els escrits d’especialitat, les denominacions d’animals i plantes tradicionalment es designen amb el seu nom binomial en llatí (per evitar la multiplicitat denominativa i, per tant, les ambigüitats). Aquesta designació està formada per la combinació de dos noms:

• Un nom genèric (per exemple, Staphylococcus), comú a totes les espècies d’un mateix gènere.
  
  
• Un epítet específic (per exemple, aureus), propi i exclusiu d’una espècie concreta.

El binomi resultant (Staphylococcus aureus) serveix per identificar-los de manera unívoca arreu del món.

D’acord amb les regles taxonòmiques internacionals, aquest nom binomial s’escriu en cursiva, amb el genèric (el gènere) amb majúscula inicial i l’específic (l’espècie) en minúscula.




En general, davant dels noms científics s’evita l’ús de l’article.





Quan s’esmenta per primera vegada un nom científic, es reprodueix de manera completa. En segones referències —si es designen diferents espècies d’un mateix gènere o si una mateixa espècie és repetida diverses vegades al llarg d’un escrit, per exemple—, el gènere pot abreujar-se.

L’abreviatura, que generalment és la lletra inicial, ha de ser unívoca. Conserva la cursiva del nom desenvolupat i va acompanyada del punt i l’espai inseparable corresponent.

Com tota la nomenclatura de les ciències biològiques, les denominacions concretes dels tàxons superiors —regne, divisió o fílum, classe, ordre, família, etc.— s’han confegit en llatí. Això no obstant, si bé s’escriuen amb majúscula inicial, no es consignen en cursiva. Cal tenir en compte, d’altra banda, que aquesta mena de tàxons són uninominals (d’una sola paraula).



Ara bé, és un fet molt freqüent i de llarga tradició que aquesta mena de tàxons, fins i tot en obres d’especialitat i molt tècniques, s’utilitzin en les formes catalanes corresponents. Aleshores, cal escriure-les en rodona i amb minúscula inicial (sovint precedides del tàxon corresponent).

Els tàxons classificatoris més petits, com ara les subespècies, les varietats, les formes (categoria per sota de l’espècie que indica petites variacions morfològiques), etc., també s’escriuen en cursiva.



En totes les denominacions on apareixen abreviatures, aquestes es confegeixen en rodona.

Es pot fer el mateix en el cas que s’estigui parlant de subespècies (que, en ser designades en llatí, també s’han d’escriure en cursiva).

La negreta és un tipus de lletra amb el traç més gruixut que les altres de la mateixa família. Com que és molt vistosa i queda molt remarcada en el text, s’ha d’utilitzar amb molta prudència.

• Títols
  
  La negreta es pot fer servir en els títols dels capítols, dels apartats, etc., d’un llibre o d’un document, per diferenciar-los de la resta de text.
  
  

  1. El platonisme i el quefer matemàtic És sabut de tothom que els grecs tenien ben clar [...]

  
  
  
• Mots clau
  
  Aquesta funció, que és més recomanable de fer en cursiva, pot confegir-se en negreta en aquells textos de caràcter didàctic en què l’autor vulgui remarcar especialment conceptes (no pas frases) per facilitar la localització d’informació.
  
  

  La distribució de la mitjana mostral presenta com a desviació típica la de la variable dividida per l’arrel quadrada de n.

  
  
  
• Entrades de diccionaris
  
  Com que la negreta és molt vistosa, és la lletra òptima per confegir les entrades de diccionari.
  
  

  nier -a adj. Dit de l’ocell que encara no ha sortit del niu. niera f. Niu. nierada f. Niada.

Les versaletes són lletres majúscules, que també s’anomenen versals, però amb una alçada semblant a les minúscules del mateix cos.



No obstant això, per comoditat, sovint es fan servir les majúscules. Així doncs, l’ús d’aquest tipus de lletra, tot i ser recomanable, és, en darrer terme, opcional.