Davant d’alguns casos de sinònims i variants morfològiques, es recomana l’ús de determinades formes.

Per designar el conjunt d’alumnes d’una institució acadèmica, és preferible usar la paraula alumnat en lloc de estudiantat.

Cal utilitzar destí per fer referència a la ‘sort reservada a cadascú’.




Per a la resta de significats, és preferible utilitzar destinació, tot i que els diccionaris recullen que les dues formes són sinònimes.

Pel que fa al verb dur, és preferible usar les formes duus i duu, en comptes de dus i du, respectivament.







El verb endur-se segueix el mateix paradigma que el verb dur i, per tant, es prefereixen les formes t’enduus, s’enduu i enduu-te.

Són preferibles les formes d’infinitiu ser i de gerundi sent, en comptes de ésser i essent —marcadament literàries.




Les formes de participi sigut o set convé substituir-les per estat.





Com a substantiu, però, és recomanable usar sistemàticament ésser, i no pas ser.

Els termes investigació i recerca són formes sinònimes i, generalment, intercanviables. Es dona preferència, però, a la forma recerca, tant per la tradició i consolidació en les publicacions tècniques i d’institucions oficials, com per la projecció internacional, ja que és una forma paral·lela al terme anglès research i al francès recherche.







Ara bé, pel que fa a terminologia i nomenclatura consolidada, es respecta la tria que correspongui.





S’han fixat amb la forma recerca els termes recerca i desenvolupament i recerca, desenvolupament i innovació. Aquests dos termes estan relacionats, però tenen significats sensiblement diferents.




Per tant, les sigles que corresponen a aquests dos sintagmes són R+D i R+D+I, respectivament.




Convé tenir present que tots els formants de la segona sigla s’escriuen amb majúscules, a diferència del castellà, que sovint opta per la forma I+D+i, amb la i de innovación en minúscula per diferenciar-la de investigación.

Malgrat que les dues formes prefixades són correctes, és preferible utilitzar kilo- i no pas quilo-, per coherència amb el símbol corresponent (k) i per facilitar la internacionalització.







Aquest criteri s’aplica a les unitats següents:

De les formes auxiliars del passat perifràstic del verb anar, es prefereixen les més simples:



En els textos escrits cal prescindir també de les formes dialectals vàreig, vem i veu, que se substitueixen, respectivament, per vaig, vam i vau.