Stendhal acaba algunes de les seves obres amb la frase «To the happy few». |
Com recorda Amigó: «Sembla que la química de la vida es basa simplement en l’existència o no de molècules orgàniques». |
El «¡No pasarán!» de Dolores Ibárruri és mundialment conegut. |
Riquer descriu el trobador Guillem de Berguedà com «un senyor feudal altiu, desvergonyit i tan violent, que fou capaç d’arribar a les més ultrades denigracions i a l’assassinat». |
Pel que fa a la numeració, el manual d’ortotipografia diu: «El primer que cal fer és establir les seqüències i l’existència d’elements separables. En segon lloc, el nombre d’unitats de cada seqüència». |
Pel que fa a la numeració, el manual d’ortotipografia diu que «el primer que cal fer és establir les seqüències i l’existència d’elements separables. En segon lloc, el nombre d’unitats de cada seqüència». |
Només els il·lusos parlen de la veritat pura i simple. «La veritat pura i simple rares vegades és pura i mai no és simple.» Oscar Wilde l’encerta de ple. |
Una de les «Corrandes d’exili», de Pere Quart: «Una esperança desfeta, | una recança infinita. | I una pàtria tan petita | que la somio completa». |
El poema de Gabriel Ferrater que acaba «el cos recorda: encara / tens la pell mig del sol, mig de la lluna». |
Shakespeare sentencia: «¿Per què un ull fals i enganyador sol saludar | la meva sang de llicenciós temperament, | i febleses en mi el feble vol trobar, | si jo trobo que és bo el que ell troba dolent? || No, jo soc el que soc. I els que paren esment | en els meus fets de seducció mostren els seus». (Traducció de Salvador Oliva.) |
Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós:
|
Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós, tal com escriu Dídac Pujol (2005):
|
Per al règim, el concepte de traduir obres estrangeres era intrínsecament sospitós, tal com escriu Dídac Pujol (2005):
|
El començament de la novena de les Elegies de Bierville, de Carles Riba: «Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora. Adormits en el vent de Queronea, xiprers! Esplendor per als ulls o malencònica estampa, crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom, llocs! la meva presència amb cor violent us completa, mots! la meva veu assedegada us fa plens.» |
Aquest fragment pertany a Terres de l’Ebre, d’Arbó: «Maria tornà a plorar i, plorant, s’abraçà al seu pare i li prometé que obeiria. »Aquella nit, quan es retirà a la seva habitació, a la Maria va semblar-li com si haguessin passat el darrer forrellat a la porta de la seva presó. »A partir d’aleshores no li concediren repòs. La mare extremà encara les seves atencions.» Cal llegir la novel·la per entendre’n el significat. |