Duoda. Publicacions

Somiar la casa i els seus fantasmes
Núm. 53 (2017)

Llegir a www.raco.cat.

La casa ha estat el lloc que el patriarcat, per erigir-se, ha identificat amb les dones. La divisió per raó de sexe de l’espai material i polític entre públic i privat o ciutat i casa ha intentat ocultar que la casa, i en particular la casa natal, és o pot ser el lloc primordial de la llibertat femenina i de la política de les dones. Les oposicions binàries o dialèctiques, com la que contraposa fins l’avorriment una suposada esfera pública masculina amb una privada femenina, és una manera de sostenir el poder, la filosofia i la historiografia patriarcal que ha servit per minimitzar el valor inqüestionable de la política de les dones. Hi ha moltíssims estudis de les historiadores feministes que mostren la fragilitat de les antinòmies o oposicions binàries i cada vegada coneixem més exemples de llibertat femenina en la història i en el present.
Per què no entren en el sentit i en el llenguatge comú el resultat de tots aquests estudis? En la secció Tema monogràfic d’aquest número de la revista intentem entendre-ho publicant els resultat de l’últim Seminari públic de Duoda, intitulat Somiar la casa i els seus fantasmes.
Al Seminari va sortir que, fora de la contraposició i de la dialèctica, la casa es fa i fa política, entesa aquesta com l’art d’aconseguir la convivència i la llibertat humanes, segons han escrit les filòsofes de Diòtima al seu llibre Traer al mundo el mundo (1990). En aquest sentit en la casa es dóna també (per contrast), quan hi passen coses terribles, la política per excel·lència, que és la política de les dones, la de la vida i el naixement –la política de la cura, de la pau, del conflicte relacional, de la felicitat, etc.–: la política primera, com l’anomenaren fa vint anys la Llibreria de les dones de Milà.
A les dones occidentals del segle XXI, plenament incorporades (per bé i per mal) a tot allò tradicionalment masculí, ens segueix interpel·lant intensament la política de la casa. Recordem que la casa també és el lloc privilegiat de la política sexual (a les dones ens maten, en primer terme, a casa, no al carrer, on es barallen els homes). A Duoda fa anys que ens hem adonat que el lloc de la revolució femenina i feminista del segle XXI no són els carrers sinó les cases, la casa de cadascuna.
En aquest número de la revista, que recull les conferències del Seminari de maig de 2017, explorem el simbòlic de la casa postpatriarcal, la casa ara emancipada de l’emancipació, la casa de la llibertat femenina i de la creativitat femenina. En l’article fruit de la conferència que jo mateixa vaig impartir exploro els clarobscurs de la casa natal, que deriven del fet de que la casa és, segons el meu parer, la relació amb la mare. Monica Farnetti indaga en el sentit vital dels records d’infància en el procés creador d’algunes de les principals escriptores italianes del segle XX. En l’entrevista, Helena Casas Perpinyà transcriu el diàleg que va entaular amb l’artista de Bolonya Donatella Franchi sobre la relació entre la seva pràctica de l’art i la seva casa. I el projecte d’artista d’Olga Olivera-Tabeni ensenya a plegar els murs de la casa patriarcal com plegar llençols: en relació entre dones.
La secció d’articles reuneix dos textos. El d’Encarnación López Matarín sobre la violència que genera a les dones congoleses el negoci de les mines de coltan. I el de María-Milagros Rivera Garretas, escrit a propòsit del XIIè Diàleg Magistral del màster en Estudis de la Diferència Sexual en homenatge als trenta anys de docència lliure a Duoda que complim el 2017. Com fem habitualment, també hem transcrit el col·loqui que es va generar després, igual que el del Seminari.
Laura Mercader Amigó