Publicacions
La teologia dels sentits
Núm. 42 (2012)
 |
SUMARI
EDITORIAL:
6........... La teologia dels sentits
ARTICLES
20.......Núria Jornet Benito
Pràctiques i gestos de mediació femenina
TEMA MONOGRÀFIC:
LA TEOLOGIA DELS SENTITS / LA TEOLOGÍA DE LOS SENTIDOS
36.......Cristina Campo
Sentits sobrenaturals
54.......Carla Lonzi
Itinerario de reflexiones
90.......Wanda Tommasi
“Cuerpo y alma son una sola cosa”. La experiencia religiosa de Etty Hillesum
102.....Mireia Vidal Quintero
Ressonàncies de sentits sobrenaturals
110.....Rosetta Stella
Ir al lugar de donde todos huyen (para una posible teología de los sentidos)
CREACIÓ LITERÀRIA
120.....Emily Dickinson
Poemas
PROJECTE D’ARTISTA
128.....Carme Sanglas
El sentit de les coses
ENTREVISTA
140.....Entrevista con Maria Teresa Guardiola, ‘Una vida’
por Gloria Luis Peralvo
RESSENYES
150.....Assumpta Bassas Vila
158.....Elina Norandi
164.....Charo Bielsa Rodríguez
170.....Summaries
174.....Les autores
Amb aquest número de la revista ja entre les mans, ens adonem que Rosetta Stella i Mireia Vidal tornen a coincidir, compartint espai a la nostra revista. En l’última ocasió ho feren per parlar de la mística (“La mística és política?”, DUODA, 34, 2008) i ara ho fan, no soles, per dir i pensar en la teologia dels sentits, especialment a partir d’un textos escollits, i traduïts per primera vegada al català i al castellà, de dues autores molt estimades pel feminisme, Cristina Campo i Carla Lonzi.
No és la primera vegada que a la revista DUODA parlem de teologia, del transcendent o de la relació de les dones amb el diví. Ja al número 34, volguérem connectar explícitament la mística i la política, enllaçant amb el que la filòsofa Wanda Tommasi (que ens acompanya de nou, les ben trobades coincidències!) advertia de l’anomenada “herència de les místiques”, una herència que té com a punts centrals algunes pràctiques que reconeixem des de la política de les dones: un saber basat en l’experiència —experiència tanmateix no separada de la teoria sinó “capaz, precisamente en virtud del saber conquistado, las concepcionesteológicas y dogmáticas de la tradición religiosa” (DUODA, 27, 2004)—, o la mediació vivent.
Quan preparàvem aquest monogràfic i pensàvem en oferir una selecció de textos bàsics, escollits, de la teologia dels sentits, els textos de Cristina Campo foren un dels primers que posàrem sobre la taula. Ja Maria Pertile, a la revista DUODA (23, 2002), ens havia acostat als Sensi sopranaturali de Cristina Campo, on parla de la vida espiritual del cos i de la intimitat amb allò diví com a suprema ocasió per als cinc sentits.
En el text d’aquest monogràfic Cristina Campo s’endinsa als recintes sacres des del món, aferrant-se als cincs sentits. Perquè ella considera que la intimitat amb la divinitat és la suprema ocasió dels cincs sentits, perquè aquests poden servir perfectament per la vida sobrenatural. L’autora sosté que “entre natura i sobrenatura ja no caldria que hi hagués cap solució de continuïtat: l’Encarnació de Crist hauria proveït a demolir distincions i recintes i a estripar els vels dels santuaris”. Per Cristina Campo els iniciadors en una vida espiritual del cos només sobreviuen als marges o als indrets més inaccessibles, perduts i quasi oblidats –ella recupera i cita textos d’iniciadors de diverses èpoques que com els poetes –perquè viuen en el somni i en la visió- podran anar més enllà d’un món que ha confós, separat, oposat i superposat cos i esperit, per recuperar-los tots dos.
Ja, Wanda Tommasi, també a la revista (27, 2004), ens parlava de l’extraordinària consciència de la fecunditat de la mística femenina que es troba en Carla Lonzi, arribant-la a considerar un pont entre les escriptores místiques i les pràctiques del feminisme a les que ella mateixa havia donat vida a È già política (Milán: Scritti di Rivolta Femminile, 1977).
En aquest monogràfic hem traduït i recuperat Itinerario de reflexiones, en el qual Carla Lonzi descobreix als textos de Teresa Martín –Santa Teresa del Nen Jesús- i de Teresa d’Àvila vies cap a fenòmens i estats interiors que no trobava en d’altres autores. Els textos de les dues Tereses li permeten dubtar, indagar i entreveure quelcom sobre l’identitat, perquè elles li revelen i li permeten confirmar la recerca de si. Lonzi busca a l’escriptura, a l’art i al feminisme el punt de trobada entre el seu jo i els dels altres, entre ella i la realitat. L’autora se n’adona que, sovint, aquesta trobada li defuig, perquè la unión de dos entidades incompatibles no podía confiarse a mi sola voluntad individual. Campo indaga en el seu cos, el redescobreix, a ella l’interessa una identitat sexual perquè albira en ella una sortida per ser ella mateixa; sap que per tenir un destí no alienat no deu abdicar del seu cos, sinó assentar sobre ell l’element sobre el qual funda la seva autonomía, aquest és el seu primer acte creatiu.
Per dialogar amb aquests textos hem invitat, com dèiem, unes velles amigues: Rosetta Stella, WandaTommasi i Mireia Vidal. De Rosetta Stella, havíem llegit feia poc a Duoda, la seva Divagazione sul tema del “Noli me tangere” (Torino: Marietti, 2010), en què cos i diferència sexual assumien, enmig del missatge cristià encarnat en Maria Magdalena, una posició central. Perquè era ella, la Magdalena, la deixeble, a qui se li revelà el cos de Jesús ressuscitat; però a ella també, al mateix temps, Jesús li digué: Non volermi toccare. Sfuggimi, Non volermi presso di te. Amami mentre me vado. Lascia che io vada. Aiutami ad andare, Fa che io vada verso il Padre. L’amor que posa distància, perquè en té necessitat; l’amor que és al mateix temps contacte i distància.
Llegint la Divagazione sul tema del “Noli me tangere” de Rossetta Stella ens recordàvem de Carla Lonzi quan troba, a Sputiamo su Hegel. La donna clitoridea e la donna vaginale e altri scritti (Milán: Scritti di Rivolta Femminile 1, 2, 3, 1974), un sentit de la transcendència marcat per la diferència femenina, en el sentit que “vida y sentido de la vida de vida se sobreponen continuamente”; en la lectura de WandaTommasi: “una mujer se mueve continuamente de un lado a otro entre inmanencia y trascendencia, entre vida y sentido de la vida” (DUODA, 27, 2004).
Al text d’aquest monogràfic Rosetta Stella traça una possible teologia dels sentits per mitjà d’una interlocució activa entre ella, Cristina Campo i Carla Lonzi. Rosetta indaga en una via que desenterri la diferent i asimétrica forma amb la qual una sensibilitat femenina pot contar-nos a Déu. Aquest text demostra com la percepció sensorial té que transfigurar-se per a que treballi en una dimensió sobrenatural. En lloc dels sentits, ens diu l’autora, “el que hi ha que mortificar són les inscrustacions i les projeccions que contínuament construeix un jo dominador”. Així net, el si humà resplandeix amb tanta bellesa que Déu el reconeix. El tema de nuestro discurso —escriu l’autora— es intentar declinar, de algún modo, un camino sensorial de acceso a Dios […].
De WandaTommasi ens havia agradat el seu text “Simone Weil: darle cuerpo al pensamiento” (al llibre Traer el mundo al mundo. Icaria, 1996), i especialment Esperienza religiosa. Esperienza femminile (Nápoles: Liguori, 1997) on desenvolupava l’experiència mística de SimoneWeil, la seva valoració del ser cos en el camí cap a Déu; aquella xispa divina que està nosaltres, aquell fragment de divinitat encarnat, com els cossos de les infermeres que, en el seu projecte per a una formació d’infermeres de primera línia, dibuixaria una acció “capaç de transferir de la terra al cel una part de l’amor que resideix en el cor de l’home” (Simone Weil, Echar raíces, Madrid: Trotta, p. 183). De nou Wanda se n’ocupa de l’estreta relació entre cos i esperit, però ara en l’experiència religiosa d’Etty Hillesum. Per Wanda Tommasi, en l’experiència religiosa femenina, hi ha un fort vincle entre materia i esperit, entre cos i ànima. En Etty Hillesum, això es veu en la centralitat del sentit en el seu itinerari espiritual, en el seu mantenir juntes sexualitat i espiritualitat, en la participació del cos en la pràctica de l’oració i en l’atenció a les pràctiques quotidianes que ajuden a viure en el present, en el aquí i ara, i que impliquen tan al cos com a l’esperit. El descobriment de Déu com la part més recòndita de si mateixa, com un lloc de silenci i de pau, culmina en l’intent d’ajudar a Déu, d’allotjar-lo dintre seu quan, en l’època fosca de la Shoah, Déu corre el risc de desaparèixer completament del cor dels homes perquè el mal i l’odi corrompen les ànimes. Ajudant a Déu, allotjant-lo dintre seu com si estigués embarassada, Etty asumeix una maternitat simbólica respecte a Déu, en una relació en la qual cos i esperit están ambdós implicats en l’esforç de salvar un petit bocí de Déu del desastre.
Mireia Vidal ja havia en part expressat la centralitat del cos en l’experiència de les profetes montanistes, Prisca i Maximil•la, quan parlaren amb el cos, a través de l’èxtasi. En el diàleg amb els textos de la Cristina Campo i de la Carla Lonzi, ens agradava poder sentir-la en el seu repte a l’hora d’acotar i fer viure la seva tradició protestant i la mística.
Publiquem també en aquest núm. de DUODA un text en el què Núria Jornet reflexiona sobre algunes practiques i gestos de dones d’època medieval que situen la pràctica de la mediació en el cor de la política primera.
Volem agrair Ana Mañeru Méndez la selecció dels poemes d’Emily Dickinson.
No volem oblidar-nos de felicitar les nostres amigues de Via Dogana pels seus primers cents números de la revista, ¡Per molts anys! ¡Per molts números!
Segueix-nos a