La legislació és a la vegada component del discurs des del poder i arma per a imposar o mantenir una estructura social donada. És per això que l’estudi de les lleis i la seva materialització resulta ineludible per a conèixer com s’estructura una societat des del poder. Pel que fa a la diferència sexual, es converteix en un element important saber com la normativa legal va voler, no sempre amb èxit, regularitzar la vida de les dones, tot fent un especial èmfasi en el dret familiar i successori, i imposant el silenci, o exclusió, en el dret que, com afirma Milagros Rivera referint-se al dret públic a l’Edat Mitjana, no afecta les dones.

Durant l’època moderna, s’ha de tenir en compte tant la legislació civil com l’eclesiàstica. La legislació civil s’ocupa d’aspectes diversos del dret familiar, però especialment dels aspectes de tipus patrimonial. El dret canònic reglamenta principalment sobre el matrimoni. Els continus conflictes entre ambdós tribunals en matèria de dret familiar i l’interès de l’estat en legislar sobre la transmissió patrimonial i, per tant, en controlar d’alguna manera la comunitat familiar, denota l’interès de les institucions del poder per controlar sectors de la societat que fàcilment se’ls escapaven de les mans quan entraven a l’esfera del quotidià.

Quan es parla de transmissió de riquesa, generalment es parla de béns materials i de la transmissió del patrimoni. Sota l’ordre simbòlic patriarcal, les lleis de successió no faran una altra cosa que garantir el funcionament de l’estructura social tal i com ha estat establerta, formant-ne part, al mateix temps que complementant, la institució del matrimoni. Es tracta de garantir la transmissió del patrimoni per via patrilineal. La reglamentació sobre herència i successió desemboca directament, com al seu dia va definir Christine Delphy, sobre relacions patriarcals en les quals s’impedeix a les dones heretar en igualtat de condicions respecte als seus germans mascles. Les dones es converteixen en elements necessaris –per la seva funció reproductiva- però no beneficiaris de la transmissió hereditària. A Catalunya aquest fet es materialitza a través de la institució de l’hereu o heretament, que transforma l’unigenitura i primogenitura masculines en llei universal. Els mecanismes legals donen als homes una posició privilegiada a través dels capítols matrimonials i de les prelacions. Les dones podran convertir-se en pubilles quan els vaivens de la demografia els siguin favorables, és a dir, quan no hi hagi germans mascles a la família, siguin la més gran d’entre les germanes o els seus germans mascles hagin mort. La resta s’haurà de conformar amb l’import del dot que rebran en contreure matrimoni.

Tanmateix, la transmissió de riquesa, sobretot per a les famílies on el que es juga és la supervivència, no es limita ni als grans béns materials ni tan solament o simplement béns materials. A més, malgrat la seva voluntat universalista i de penetració, la llei no arribava a tots els aspectes de la vida quotidiana, per la qual cosa la pràctica diferia freqüentment del discurs jurídic. Si bé és cert que els pocs drets que tenien les dones des de la llei no sempre es respectaven, tampoc és menys cert que les dones a la vegada feien ús d’una llei, en principi discriminatòria per a elles, en benefici propi. Malgrat totes les dificultats, les dones van ésser partactiva de la societat en tots els aspectes, cultural, social, econòmic, creant diferents tipus de xarxes i de relació entre elles. Algunes van ser reconegudes durant l’època en què van viure i van traspassar els límits imposats a la seva independència.

La transmissió de riquesa entre dones pot considerar-se una forma de ginecoherència i pot també ésser una forma de mantenir viva la genealogia per via materna. La transmissió de riquesa entre dones pot tenir diverses lectures i implica diferents graus de solidaritat entre les dones.

En primer lloc, la transmissió de riquesa entre dones ens indica l’existència d’una relació que s’escapa a l’ordre simbòlic patriarcal i que ens introdueix, d’una manera més o menys clara, en l’ordre simbòlic de la mare, atès que es tracta de relacions que queden fora dels límits del patriarcat.

Durant l’Edat Moderna, els documents notarials i processals a través dels quals podem seguir la pràctica de la transmissió de riquesa entre dones o des de les dones, revelen o fan intuir les relacions que les dones tenen entre si, com, per exemple, entre mares-filles, entre tietes i nebodes, o entre germanes, cunyades i altres parentes, però també entre amigues o entre veïnes. Aquestes relacions ens indiquen graus de complicitat important entre les dones, que varen crear xarxes de solidaritat diverses i d’assistència mútua, que s’entreveuen tant en la vida quotidiana com en la mort, i que contribuirien a consolidar el paper de les dones com a elements essencials per a la supervivència d’elles mateixes i de les seves famílies, donant-s’hi l’habilitat de proveir la subsistència tant durant els cicles expansius com en els moments difícils i de crisi.

Les relacions entre dones, simbòliques i reals, que es desprenen d’aquests documents són generalment prominents entre mares i filles, que formarien un primer tipus de relació rellevant fàcilment documentada, a les quals s’hi afegeixen les relacions entre parentes i entre dones sense relació de parentiu, que formarien el segon i tercer tipus de relació.

A partir d’aquí és possible afirmar que la transmissió de riquesa no es limita només a la transmissió de l’herència, sinó també a aquestes pràctiques i/o dons entre dones a la vida quotidiana i a la transmissió d’aquestes pràctiques i xarxes de relació entre dones, tant dins de les mateixes generacions com a nivell intergeneracional. Les dones exerciran el matronatge amb les seves protegides i la sororitat amb les seves veïnes, amigues, germanes.

A l’Antic Règim, fer testament era una pràctica habitual entre totes les capes socials. Es tractava d’ordenar les coses de la vida després de la mort, i a la vegada, formava part d’un ritual que envoltava la mort, impregnat d’un fort sentiment religiós.

La majoria de vegades, els béns que les dones posseeixen són prou reduïts i es limiten al dot. Aquesta afirmació no sempre és constatada de forma explícita, sinó que sovint es dedueix pels tipus de llegats: petites quantitats de diners, roba i joies. Algunes testadores sí que es manifesten en aquest sentit i asseguren que els béns objecte de testament procedeixen del dot.

Tanmateix, en algunes ocasions, es fa al·lusió a la condició d’hereva o pubilla de la testadora. En altres ocasions les testadores són riques o posseeixen béns immobles, tot i que aquests consisteixin únicament en la casa on resideixen. Per exemple, al testament que fa Maria Eulàlia Pi i Jaquet l’any 1796, afirma tenir un negoci de puntes, que llega a una de les seves filles i no sembla que el llegat constitueixi la major part dels seus béns, atès que el llegat no li fa a la que nomena hereva

Les dones tenien tendència a testar essent vídues, amb la qual cosa, a partir d’aquesta i altres dades es constata que aquestes gaudien d’una major llibertat per a testar que altres dones, particularment les casades, per haver-se lliurat de la tutela marital. Una de les particularitats que s’observen en iniciar la lectura de testaments atorgats per dones és l’aparició d’altres dones com a marmessores testamentàries, generalment les filles, nores, o altres parentes. La freqüència d’aparició de dones marmessores és més alta a les darreres voluntats femenines, especialment quan testen dones nobles.

Malgrat que les lleis, el costum, la superstició i altres causes induïen i/o obligaven les dones a seguir les normes que les discriminaven, moltes vegades existien escletxes a través de les quals es vulnerava o tergiversava la norma. Les dones intentaran repetidament sostreure’s a les normes. Als testaments atorgats per dones durant l’Edat Moderna, quan les mares fan ús de la seva màtria potestat i nomenen una hereva, la major part d’aquestes són filles de la testadora, que són nomenades hereves per manca de fills mascles, però hi ha excepcions notables en què decideixen no seguir les normes patriarcals de successió i la fillahereva té germans mascles. Hi ha ocasions en què les testadores nomenen hereus als seus fills i filles a parts iguals, i n’hi ha d’altres en què el fill rep una tercera part dels béns i la filla les dues terceres parts.

Però on més es noten les particularitats dels testaments fets per dones és als llegats. Les dones, tot i que segueixin les normes establertes a l’hora de testar, sempre tenen un espai per a recordar-se d’altres dones. Aquí es veu la gran dispersió dels béns que tenien les dones a favor d’altres dones, parentes directes i indirectes, com tietes, germanes, nebodes..., i també a favor d’altres dones sense vincle de parentiu. Aquests llegats són generalment objectes humils, de poc valor, però que podien tenir una importància estratègica clau de cara a la supervivència. Reforcen relacions de parentiu reals i fictícies, en realitat, xarxes de solidaritat femenina, l’objectiu primordial de les quals era assegurar la supervivència de les dones i les seves famílies.

Margarida Call i Pedrals signa testament davant notari a Barcelona, el dia 20 d’agost del 1781, disposant dels seus béns i dels del seu marit, que en morir li havia concedit aquesta facultat al seu testament (1769). Al dit testament, Margarida fa ús de la màtria potestat i decideix fer un repartiment a parts iguals de l’herència, entre el seu fill Esteve i la seva filladonzella, Teresa. La testadora té una altra filla a la qual llega 25 lliures com a suplement de llegítima i que es constitueix com a hereva amb la seva germana i germà però només pel dit import, atès que, segons Margarida, la seva part ja li va donar com a dot quan es va casar. A més, Margarida realitza un altre llegat a Teresa, compost per roba i una imatge de la Nostra Senyora del Carme. Aquest és un acte d’autoritat femenina en què Margarida vulnera les pautes imperants de successió patriarcal en benefici de les seves filles, i particularment de la seva filla Teresa.

Les lleis patriarcals apareixen, en principi, com un obstacle a la llibertat femenina. La necessitat d’adaptar-se als valors marcats pels codis de l’honor s’entrellaçarien amb el fet que aquestes i altres normatives mai obtindrien l’èxit desitjat i es trobarien sempre amb un marge de resistència més o menys patent o difusa. Les lleis i els codis d’honor masculins intentarien delinear, per a les dones de l’Espanya moderna, els seus marges d’actuació, marges que imposarien limitacions a la capacitat d’obrar de les dones en diversos àmbits: en l’àmbit legal, a través de la impossibilitat de gaudir d’una personalitat jurídica plena; en l’àmbit laboral, emmarcant les tasques femenines en uns espais concrets i sense reconeixement social; en l’àmbit públic, negant-los l’ús de la paraula i de l’escriptura, etcètera.

Tanmateix, les barreres imposades serien traspassades amb freqüència. L’ambigüitat en les fronteres que han delimitat al llarg de la història el que s’ha considerat honorable del que no, va facilitar la configuració d’una línia divisòria suficientment ampla, i a la vegada va permetre un cert marge de maniobra que les dones van utilitzar per al seu desenvolupament personal i/o per al seu propi desig. Les dones van ser capaces d’utilitzar un sistema legal discriminatori en benefici propi. Les dones van prendre de la llei patriarcal allò que més els va interessar per als seus propis projectes. Per exemple, romanent com a usufructuàries després d’haver-se tornat a casar, i fins i tot quan ho van fer abans de passar l’any de dol, o mantenint-se en una separació de fet mentre no es produís una sentència que podia no arribar mai –de fet, els processos de separació matrimonial van constituir una estratègia per a les dones amb l’objectiu d’escapar de la tutela marital i obtenir una major independència.

Els processos civils de la Reial Audiència mostren la complexitat de les relacions entre dones i entre aquestes i la llei, en donar veu a moltes dones que no poden manifestar-se a través d’altres tipus de documents jurídics. En aquests processos les dones mostren en gran part els seus desitjos, els seus vincles amb altres dones, las seves relacions d’amor i de desamor, de vegades el vincle entre classes.

Per a l’alumnat de segon cicle d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO):

Llegir la versió o una part d’aquesta prèviament seleccionada per la professora o el professor. Assenyalar quina mena de relacions entre dones es donen al text i buscar similituds dins de les famílies i espais de veïnatge de cada alumna/e.

Per a l’alumnat de batxillerat o primer cicle universitari:

Comparar el text amb un testament signat per un home, particularment si es tracta d’un hereu. Per tal de poder fer la comparació, l’alumna/e haurà de dirigir-se als arxius locals o a l’arxiu de protocols, per tal de seleccionar un text del mateix període.