AHPB. J. Prats i Cabré. Secundus liber ultimatorum voluntatum. 1780-1785, f. 53 r.

Margarida Call i Pedrals disposa en testament dels seus béns i dels del seu marit, d’ofici sastre, que en morir va atorgar a Margarida aquesta facultat. La testadora nomena hereus a parts iguals a les seves filles i fill.

En nom de Deu- Amén. Jo, Margarida Call i Pedrals, vídua de Jaume Call, sastre, ciutadà de Barcelona. Filla legítima i natural d’Esteve Pedrals, pagès de la vila de Bagà, bisbat de Solsona, i d’Eulàlia Pedrals i Sastre, cònjuges difunts. Estant amb alguna indisposició corporal, però amb lliure capacitat de judici, memòria, i paraula; volent disposar dels meus béns: ordeno el meu darrer testament: En el qual elegeixo com a marmessors i executors d’aquesta darrera voluntat meva, a l’Il·lustre i molt Reverent Senyor Doctor Joan Baptista Gualdo, Prevere canonge de la Santa Església Catedral d’aquesta ciutat, al Reverent Senyor Doctor Fortià Camps, Prevere beneficiat i vicari curat de l’Església Parroquial de Santa Maria del Mar de la mateixa ciutat. A Esteve Call, mestre de Primeres Lletres, ciutadà de la pròpia ciutat, fill meu, a Eulàlia Miquel i Call, muller de Benet Miquel, sastre ciutadà de Barcelona, a Teresa Call, donzella habitant a la referida ciutat, les dues filles meves; i a Miquel Buxadell, sastre ciutadà de la mateixa: Als quals, a la major part, i a cadascun d’ells, en absència, excusa, o falta dels altres, dono ple poder per a complir la meva disposició testamentària, conforme trobaran ordenat:

Primerament vull que tots els meus deutes i greuges siguin pagats, i esmenats dels meus béns amb la major brevetat possible, considerada sola la veritat del fet.

Elegeixo la sepultura receptora del meu cadàver a la sobredita Església Parroquial de Santa Maria del Mar, volent que sigui feta de la classe anomenada general simple, gastant per ella dels meus béns el que sigui necessari.

Ítem disposo, que el més aviat que es pugui, després del meu òbit, per descans de la meva ànima, siguin celebrades seixanta misses amb absolta al final, de caritat sis sous cadascuna, és a dir, vint-i-cinc en la referida Església Parroquial de Santa Maria del Mar -altres vint-i-cinc en la del convent del Pare Sant Francesc- i les restants a l’altar del Sant Crist en agonia erigit a l’Església, o capella de Santa Marta, totes d’aquesta ciutat.

Ítem declaro que la caixa i tota la roba amb les demés coses compreses en ella que la sobredita Teresa Call, donzella, filla meva, té i guarda pel seu ús, és tot seu propi, per haver-ho ella fet i adquirit amb els seus diners, que ha guanyat i guanya amb consentiment meu i mentre l’anomenat Jaume, el seu pare, vivia, guanyava amb el vist-i-plau d’aquest amb el seu propi treball: i per tant pot disposar-ne com li aparegui.

Ítem prellego a la mateixa Teresa Call, donzella, filla meva, tota la roba del meu ús i servei, tant bona, com ordinària, sigui de la qualitat que sigui; i a més, la Imatge de Nostra Senyora del Carme, col·locada en un aparador (però no aquest) tot a la seva lliure disposició.

I en els restants béns meus, presents i esdevenidors, drets i accions, que puguin competir-me en qualsevol part per qualsevol títols o causes; com també en els que prenc del referit Jaume Call, el meu difunt marit, que existeixin, usant, en quant a aquests, la facultat que ell em va concedir en el seu darrer testament, atorgat, en poder del Doctor Josep Ponsico, notari públic de número de Barcelona, a trenta de gener de mil set-cents seixanta-nou: Institueixo com el meus hereus universals i particular respectivament al sobredit Esteve Call, fill meu, i a les anomenades Eulàlia Miquel i Call i Teresa Call, donzella, filles meves, és a saber, a dita Eulàlia, en quant a vint-i-cinc lliures barceloneses solament, servint-li al mateix temps aquestes en paga, i suplement de la seva llegítima paterna i materna, part del meu esponsalici, i demés drets que pugui pretendre sobre els meus béns i en els del seu difunt pare; atès que, en el moment del contracte del seu matrimoni i després de casada li va ser donat i lliurat pel seu referit pare i per mi, molt més del que li corresponia, lo que tinc molt present com no pot deixar de tenir-ho la mateixa Eulàlia, filla meva: les quals vint-i-cinc lliures vull li siguin pagades pels anomenats germà i germana seus, els ja dits Esteve Call i Teresa Call. En quant als demés béns i drets meus i del meu difunt marit, per repartiment a parts iguals entre els dos a la seva lliure disposició: Declarant ésser la meva voluntat que la referida Teresa, filla meva, en qualsevol cas, prengui consell i parer dels sobredits Il·lustre Don Joan Baptista Gualdo Prevere, Reverent Doctor Fortià Camps, Prevere, Miquel Boxadell, i Josep Ponsico, notari, els quals li assenyalo per consellers, pel seu major encert; confiant que els dits Senyors tindran a bé acceptar aquest encàrrec, com els suplico encaridament.

Aquesta és la meva voluntat, amb la qual revoco qualsevol altra feta per mi fins avui; volent que el meu actual testament prevalgui de la millor manera que de dret tingui lloc, sense donar-se’n còpies fins després del meu òbit. En testimoni de les quals coses així ho firmo, a la ciutat de Barcelona, a vint-i-sis dies del mes d’agost de l’any del naixement del Senyor, mil set-cents vuitanta-un: Essent presents per testimonis pregats per mi mateixa Joan Baptista Gerissola, ciutadà de esta ciutat, i Cayetano Texidor i Mateu escrivent habitant en ella.

Margarida Call y Pedrals

En poder de Mi, Joan Prats i Cabré, notari, qui dono fe de conèixer a la testadora.

En nom de Deu- Amen. Jo Margarida Call y Pedrals viuda de Jaume Call sastre ciutadà de Barcelona, filla legitima, y natural de Esteve Pedrals pages de la vila de Bagà, bisbat de Solsona, y de Eulalia Pedrals y Sastre, conjuges difunts. Estant ab alguna indisposicio corporal, pero ab libre judici, memoria, y paraula; Volent disposar de mos bens: ordeno mon ultim testament: Del qual elegesch marmessors, y éxecutors de aquesta postrera voluntat mia, al Iltre., y molt Rnt Señor Doctor Joan Baptista Gualdo, Pbre canonge de la Santa Iglesia Cathedral de esta ciutat, al Rnt Señor Doctor Fortià Camps Pbre beneficiat, y vicari curat de la Iglesia Parroquial de Sta Maria del Mar de la mateixa, A Esteve Call mestre de Primeras Lletras ciutadà de la propria ciutat mon fill, á Eulalia Miquel y Call muller de Benet Miquel sastre ciutadà de ella, á Theresa Call donsella habitant en la referida ciutat, las dos fillas mias; y á Miquel Buxadell sastre ciutadà de la mateixa: Als quals, á la major part, y a cada un de ells, en absencia, escusa, ó falta dels altres, dono ple poder pera cumplir aquesta mia disposicio testamentaria, conforme trobaran ordenat:

Primerament vull que tots mos deutes e injurias sian pagats y esmenadas de mos bens; ab la brevedat possible, conciderada sola la veritat del fet.

Elegesch la sepultura fahedora á mon cadaver en la sobredita Parroquial Iglesia de Santa Maria del Mar, volent sia feta de la classe dita general simple gastant per ella de mos bens, lo que sia menester.

Item disposo, que lo mes prest se puga, despres de mon obit, per descans de ma ánima, sian celebradas sexanta missas ab absolta, á la fi de caritat sis sous cada una, es á saber, vint, y sinch en la referida Iglesia Parroquial de Sta Maria del Mar= altras vint, y sinch en la del convent del P. St. Francesc= y las restants deuen lo altar del St. Christo en la agonia erigit en la Iglesia, o capella de Sta. Martha totas de esta ciutat.

Item Declaro que la caixa, y tota la roba ab las demes cosas compresas en ella que la sobredita Theresa Call donsella ma filla te, y guarda per son us; es tot seu propri, per haverlo ella fet y adquirit de sos diners que ha guañat y guaña ab consentiment meu y mentres lo sobredit Jaume son pare vivia guanyava de voluntat de est ab son propri treball: Y per tant pot disposarne com li aparega.

Item prellego á la mateixa Theresa Call donsella filla mia tota la roba de mon us y servey, tant bona, com ordinaria de qualsevol qualitat sia; y a mes, la Imatge de Nostra Sra del Carme collocada en una escaparata (pero no esta) tot a sa lliure disposicio.

Y en los restants bens meus, present y esdevenidors, drets y accions, que pugan competirme en qualsevol part per qualsevols titols, o causas; com tambe en los que pren del referit Jaume Call mon difunt marit, que existescan, usant, en quant á estos, de la facultat concedida per ell á mi, en son ultim testament atorgat en poder del Dt. Joseph Ponsico notari publich de numero de Barcelona á trenta de Janer mil setcents sexanta y nou: Instituesch á mi Hereus universals, y particular respectivamt. al sobredit Esteve Call mon fill y á las nomenadas Eulalia Miquel y Call, y Theresa Call donsella, fillas mias, es a saber á dita Eulalia en quant á vint, y sinch lliuras barcelonesas tantsolamt., servintli al mateix temps estas en paga, y suplemt. de sas llegitimas paterna y materna, part de mon esponsalici, ÿ demes drets, que puga pretendrer en mos bens y en los de son difunt pare; respecte, que en lo temps del contracte de son matrimoni y despres de casada li fou donat y entregat per lo referit son pare, y per mi molt mes del que li corresponia, lo que tinc molt present com no pot deixar de tenirho la mateixa Eulalia ma filla: Las quals vint, y sinch lliuras vull li sian pagadas per los nomenats germà y germana seus: Ja dits Esteve Call y Theresa Call, en quan als demes bens y drets meus, y de mon difunt marit, per iguals parts entre los dos á sa libre disposicio: Declarant esser ma voluntat que la referida Theresa filla mia en qualsevol cas prenga lo consell y parer dels sobre dits Iltre. Dor. Joan Bapta. Gualdo Pbre, Rnt Dor Fortià Camps Pbre, Miquel Boxadell, y Joseph Ponsico notari, los quals li assenyalo per consulents, per son major acert; confiant que dits Sors tindran á be acceptar est encarrech, com los suplico encaridament.

Aquesta es la mia voluntat, ab la qual revoco qualsevols especies de ella fetas per mi fins vuy; volent que mon actual testament prevalga en lo millor modo que de dret tinga lloch, sens donarsen copia fins despres de mon obit. En testimoni de las quals cosas axis lo firmo en la ciutat de Barcelona á vint y sis dias del mes de Agost any del naixement del Señor mil setcents vuitanta hu: Essent presents per testimonis pregats per mi mateixa Joan Baptista Gerissola ciutadà de esta ciutat; y Cayetano Texidor y Matheu escrivent habitant en ella.

Margarida Call y Pedrals

En poder de Mi, Joan Prats ÿ Cabrér notari, qui dono fé coneixer à la testadora.

La legislació és a la vegada component del discurs des del poder i arma per a imposar o mantenir una estructura social donada. És per això que l’estudi de les lleis i la seva materialització resulta ineludible per a conèixer com s’estructura una societat des del poder. Pel que fa a la diferència sexual, es converteix en un element important saber com la normativa legal va voler, no sempre amb èxit, regularitzar la vida de les dones, tot fent un especial èmfasi en el dret familiar i successori, i imposant el silenci, o exclusió, en el dret que, com afirma Milagros Rivera referint-se al dret públic a l’Edat Mitjana, no afecta les dones.

Durant l’època moderna, s’ha de tenir en compte tant la legislació civil com l’eclesiàstica. La legislació civil s’ocupa d’aspectes diversos del dret familiar, però especialment dels aspectes de tipus patrimonial. El dret canònic reglamenta principalment sobre el matrimoni. Els continus conflictes entre ambdós tribunals en matèria de dret familiar i l’interès de l’estat en legislar sobre la transmissió patrimonial i, per tant, en controlar d’alguna manera la comunitat familiar, denota l’interès de les institucions del poder per controlar sectors de la societat que fàcilment se’ls escapaven de les mans quan entraven a l’esfera del quotidià.

Quan es parla de transmissió de riquesa, generalment es parla de béns materials i de la transmissió del patrimoni. Sota l’ordre simbòlic patriarcal, les lleis de successió no faran una altra cosa que garantir el funcionament de l’estructura social tal i com ha estat establerta, formant-ne part, al mateix temps que complementant, la institució del matrimoni. Es tracta de garantir la transmissió del patrimoni per via patrilineal. La reglamentació sobre herència i successió desemboca directament, com al seu dia va definir Christine Delphy, sobre relacions patriarcals en les quals s’impedeix a les dones heretar en igualtat de condicions respecte als seus germans mascles. Les dones es converteixen en elements necessaris –per la seva funció reproductiva- però no beneficiaris de la transmissió hereditària. A Catalunya aquest fet es materialitza a través de la institució de l’hereu o heretament, que transforma l’unigenitura i primogenitura masculines en llei universal. Els mecanismes legals donen als homes una posició privilegiada a través dels capítols matrimonials i de les prelacions. Les dones podran convertir-se en pubilles quan els vaivens de la demografia els siguin favorables, és a dir, quan no hi hagi germans mascles a la família, siguin la més gran d’entre les germanes o els seus germans mascles hagin mort. La resta s’haurà de conformar amb l’import del dot que rebran en contreure matrimoni.

Tanmateix, la transmissió de riquesa, sobretot per a les famílies on el que es juga és la supervivència, no es limita ni als grans béns materials ni tan solament o simplement béns materials. A més, malgrat la seva voluntat universalista i de penetració, la llei no arribava a tots els aspectes de la vida quotidiana, per la qual cosa la pràctica diferia freqüentment del discurs jurídic. Si bé és cert que els pocs drets que tenien les dones des de la llei no sempre es respectaven, tampoc és menys cert que les dones a la vegada feien ús d’una llei, en principi discriminatòria per a elles, en benefici propi. Malgrat totes les dificultats, les dones van ésser part activa de la societat en tots els aspectes, cultural, social, econòmic, creant diferents tipus de xarxes i de relació entre elles. Algunes van ser reconegudes durant l’època en què van viure i van traspassar els límits imposats a la seva independència.

La transmissió de riquesa entre dones pot considerar-se una forma de ginecoherència i pot també ésser una forma de mantenir viva la genealogia per via materna. La transmissió de riquesa entre dones pot tenir diverses lectures i implica diferents graus de solidaritat entre les dones.

En primer lloc, la transmissió de riquesa entre dones ens indica l’existència d’una relació que s’escapa a l’ordre simbòlic patriarcal i que ens introdueix, d’una manera més o menys clara, en l’ordre simbòlic de la mare, atès que es tracta de relacions que queden fora dels límits del patriarcat.

Durant l’Edat Moderna, els documents notarials i processals a través dels quals podem seguir la pràctica de la transmissió de riquesa entre dones o des de les dones, revelen o fan intuir les relacions que les dones tenen entre si, com, per exemple, entre mares-filles, entre tietes i nebodes, o entre germanes, cunyades i altres parentes, però també entre amigues o entre veïnes. Aquestes relacions ens indiquen graus de complicitat important entre les dones, que varen crear xarxes de solidaritat diverses i d’assistència mútua, que s’entreveuen tant en la vida quotidiana com en la mort, i que contribuirien a consolidar el paper de les dones com a elements essencials per a la supervivència d’elles mateixes i de les seves famílies, donant-s’hi l’habilitat de proveir la subsistència tant durant els cicles expansius com en els moments difícils i de crisi.

Les relacions entre dones, simbòliques i reals, que es desprenen d’aquests documents són generalment prominents entre mares i filles, que formarien un primer tipus de relació rellevant fàcilment documentada, a les quals s’hi afegeixen les relacions entre parentes i entre dones sense relació de parentiu, que formarien el segon i tercer tipus de relació.

A partir d’aquí és possible afirmar que la transmissió de riquesa no es limita només a la transmissió de l’herència, sinó també a aquestes pràctiques i/o dons entre dones a la vida quotidiana i a la transmissió d’aquestes pràctiques i xarxes de relació entre dones, tant dins de les mateixes generacions com a nivell intergeneracional. Les dones exerciran el matronatge amb les seves protegides i la sororitat amb les seves veïnes, amigues, germanes.

A l’Antic Règim, fer testament era una pràctica habitual entre totes les capes socials. Es tractava d’ordenar les coses de la vida després de la mort, i a la vegada, formava part d’un ritual que envoltava la mort, impregnat d’un fort sentiment religiós.

La majoria de vegades, els béns que les dones posseeixen són prou reduïts i es limiten al dot. Aquesta afirmació no sempre és constatada de forma explícita, sinó que sovint es dedueix pels tipus de llegats: petites quantitats de diners, roba i joies. Algunes testadores sí que es manifesten en aquest sentit i asseguren que els béns objecte de testament procedeixen del dot.

Tanmateix, en algunes ocasions, es fa al·lusió a la condició d’hereva o pubilla de la testadora. En altres ocasions les testadores són riques o posseeixen béns immobles, tot i que aquests consisteixin únicament en la casa on resideixen. Per exemple, al testament que fa Maria Eulàlia Pi i Jaquet l’any 1796, afirma tenir un negoci de puntes, que llega a una de les seves filles i no sembla que el llegat constitueixi la major part dels seus béns, atès que el llegat no li fa a la que nomena hereva

Les dones tenien tendència a testar essent vídues, amb la qual cosa, a partir d’aquesta i altres dades es constata que aquestes gaudien d’una major llibertat per a testar que altres dones, particularment les casades, per haver-se lliurat de la tutela marital. Una de les particularitats que s’observen en iniciar la lectura de testaments atorgats per dones és l’aparició d’altres dones com a marmessores testamentàries, generalment les filles, nores, o altres parentes. La freqüència d’aparició de dones marmessores és més alta a les darreres voluntats femenines, especialment quan testen dones nobles.

Malgrat que les lleis, el costum, la superstició i altres causes induïen i/o obligaven les dones a seguir les normes que les discriminaven, moltes vegades existien escletxes a través de les quals es vulnerava o tergiversava la norma. Les dones intentaran repetidament sostreure’s a les normes. Als testaments atorgats per dones durant l’Edat Moderna, quan les mares fan ús de la seva màtria potestat i nomenen una hereva, la major part d’aquestes són filles de la testadora, que són nomenades hereves per manca de fills mascles, però hi ha excepcions notables en què decideixen no seguir les normes patriarcals de successió i la filla hereva té germans mascles. Hi ha ocasions en què les testadores nomenen hereus als seus fills i filles a parts iguals, i n’hi ha d’altres en què el fill rep una tercera part dels béns i la filla les dues terceres parts.

Però on més es noten les particularitats dels testaments fets per dones és als llegats. Les dones, tot i que segueixin les normes establertes a l’hora de testar, sempre tenen un espai per a recordar-se d’altres dones. Aquí es veu la gran dispersió dels béns que tenien les dones a favor d’altres dones, parentes directes i indirectes, com tietes, germanes, nebodes..., i també a favor d’altres dones sense vincle de parentiu. Aquests llegats són generalment objectes humils, de poc valor, però que podien tenir una importància estratègica clau de cara a la supervivència. Reforcen relacions de parentiu reals i fictícies, en realitat, xarxes de solidaritat femenina, l’objectiu primordial de les quals era assegurar la supervivència de les dones i les seves famílies.

Margarida Call i Pedrals signa testament davant notari a Barcelona, el dia 20 d’agost del 1781, disposant dels seus béns i dels del seu marit, que en morir li havia concedit aquesta facultat al seu testament (1769). Al dit testament, Margarida fa ús de la màtria potestat i decideix fer un repartiment a parts iguals de l’herència, entre el seu fill Esteve i la seva filla donzella, Teresa. La testadora té una altra filla a la qual llega 25 lliures com a suplement de llegítima i que es constitueix com a hereva amb la seva germana i germà però només pel dit import, atès que, segons Margarida, la seva part ja li va donar com a dot quan es va casar. A més, Margarida realitza un altre llegat a Teresa, compost per roba i una imatge de la Nostra Senyora del Carme. Aquest és un acte d’autoritat femenina en què Margarida vulnera les pautes imperants de successió patriarcal en benefici de les seves filles, i particularment de la seva filla Teresa.

Les lleis patriarcals apareixen, en principi, com un obstacle a la llibertat femenina. La necessitat d’adaptar-se als valors marcats pels codis de l’honor s’entrellaçarien amb el fet que aquestes i altres normatives mai obtindrien l’èxit desitjat i es trobarien sempre amb un marge de resistència més o menys patent o difusa. Les lleis i els codis d’honor masculins intentarien delinear, per a les dones de l’Espanya moderna, els seus marges d’actuació, marges que imposarien limitacions a la capacitat d’obrar de les dones en diversos àmbits: en l’àmbit legal, a través de la impossibilitat de gaudir d’una personalitat jurídica plena; en l’àmbit laboral, emmarcant les tasques femenines en uns espais concrets i sense reconeixement social; en l’àmbit públic, negant-los l’ús de la paraula i de l’escriptura, etcètera.

Tanmateix, les barreres imposades serien traspassades amb freqüència. L’ambigüitat en les fronteres que han delimitat al llarg de la història el que s’ha considerat honorable del que no, va facilitar la configuració d’una línia divisòria suficientment ampla, i a la vegada va permetre un cert marge de maniobra que les dones van utilitzar per al seu desenvolupament personal i/o per al seu propi desig. Les dones van ser capaces d’utilitzar un sistema legal discriminatori en benefici propi. Les dones van prendre de la llei patriarcal allò que més els va interessar per als seus propis projectes. Per exemple, romanent com a usufructuàries després d’haver-se tornat a casar, i fins i tot quan ho van fer abans de passar l’any de dol, o mantenint-se en una separació de fet mentre no es produís una sentència que podia no arribar mai –de fet, els processos de separació matrimonial van constituir una estratègia per a les dones amb l’objectiu d’escapar de la tutela marital i obtenir una major independència.

Els processos civils de la Reial Audiència mostren la complexitat de les relacions entre dones i entre aquestes i la llei, en donar veu a moltes dones que no poden manifestar-se a través d’altres tipus de documents jurídics. En aquests processos les dones mostren en gran part els seus desitjos, els seus vincles amb altres dones, las seves relacions d’amor i de desamor, de vegades el vincle entre classes.

Per a l’alumnat de segon cicle d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO):

Llegir la versió o una part d’aquesta prèviament seleccionada per la professora o el professor. Assenyalar quina mena de relacions entre dones es donen al text i buscar similituds dins de les famílies i espais de veïnatge de cada alumna/e.

Per a l’alumnat de batxillerat o primer cicle universitari:

Comparar el text amb un testament signat per un home, particularment si es tracta d’un hereu. Per tal de poder fer la comparació, l’alumna/e haurà de dirigir-se als arxius locals o a l’arxiu de protocols, per tal de seleccionar un text del mateix període.