Al llarg de la història hi ha dones que, a ulls dels seus contemporanis, s’erigeixen com a model de santedat, traspuant una aurèola de llum que les fa mereixedores d’un culte no necessàriament sancionat per l’església catòlica. Són dones que esdevenen figures carismàtiques dins la seva comunitat -al seu grup o a la seva ciutat- i exerceixen funcions profètiques, curatives, o de mediadores amb la divinitat.

Al llarg de la història ha existit també la necessitat humana de trobar en la vida i en el món aquests “focus” de llum. En són testimoni en la societat occidental actual, sovint criticada pel seu materialisme i la seva extrema secularització, les recerques constants, personals, que ens vinculen a la transcendència: psicoanàlisi i teràpies diverses, sectes i grups de coneixement personal i creixement espiritual, lideratge dels gurus, etcètera.

A l’edat mitjana, la historiografia ha constatat la forta presència d’aquestes dones, que s’insereixen en un context més general de protagonisme femení en moviments espirituals i religiosos, de modalitats i perfils diversos: rescloses o murades que assumeixen l’ideal eremític en el medi urbà, que aconsellen i escolten; beguines o beates que mantenen la faceta activa, caritativa de la Marta evangèlica als hospitals medievals; terciàries lligades als ordes mendicants que materialitzen els anhels del laïcat per participar en el fenomen religiós; “santes” abadesses lligades a les noves ordes nascudes de l’espiritualitat mendicant (clarisses, dominiques), etc. Algunes d’elles, tindran un lloc oficial en la història, esdevenint models de santedat d’alguna ordre monàstica i obtenint en alguns casos la canonització eclesiàstica; d’altres, en coneixem la seva història de vida i recorregut espiritual a través de les “Vitae” que escrigueren els que eren els seus confessors o també les seves companyes o seguidores; d’altres encara, només en queden traces en cultes locals o pràctiques devocionals, testimonis epigràfics i documentals o llegendes. En d’altres casos, per contra, assumiren una faceta que desbordava el marc social i foren titllades d’heretges i més tard, de bruixes.

Agnès de Peranda i Clara de Porta es situen en aquest ambient. Recordades encara en la comunitat monàstica de la qual són considerades mares i fundadores, l’actual monestir benedictí de Sant Benet de Montserrat; presents en la tomba que presideix el claustre, en els documents de l’arxiu i en la llegenda de la seva arribada a Barcelona, que les fa nebodes de la mateixa Santa Clara i en el marc de la voluntat i desig fundador de la santa italiana. Presents també des del segle XIII en la devoció local, i a principis del segle XX en el procés de beatificació que es va portar a terme a la cúria barcelonina i que tanmateix no va arribar a bon port.

Agnès i Clara foren en el seu moment “dones de llum”. Llum que les féu mereixedores d’una pràctica continuada de devoció i les convertí en “santes”; i, en un altre ordre de coses, foren, en el seu paper de mares i fundadores d’un grup de dones, els personatges essencials en la construcció de memòria històrica femenina.

El monestir de Sant Antoni i Santa Clara va ser la primera comunitat monàstica de la segona orde franciscana a Catalunya. Com sol passar en l’origen de molts monestirs, i més en una època com la medieval on moltes comunitats son fruit de la institucionalització d’anteriors espais religiosos poc formalitzats o de pràctiques d’espiritualitat no reglades, és difícil marcar-ne la data de fundació. Les dues fonts històriques que ens permeten una aproximació a aquesta història divergeixen en dates i personatges. Així, el relat de tints llegendaris que des de l’inici del segle XVII sembla configurar-se a l’interior mateix del monestir, de la mà de la llavors prioraDorotea Çarovira i poc després abadessa (1637-1644), afirma que la comunitat és fruit de la voluntat directa de Santa Clara, qui l’any 1233 hauria enviat a les nostres terres dues deixebles, unides a ella per diferents graus de parentesc, per fundar-hi una comunitat de “damianistes”. El que esdevindrà des de llavors llegenda que repetiran i assumiran bona part dels cronistes franciscans i benedictins, connecta per tant el cenobi barceloní amb el projecte espiritual liderat per la mateixa santa italiana i la seva voluntat fundadora.

L’arxiu del monestir i els documents conservats situen l’origen del monestir vers 1236, data del document emès pel papa Gregori IX als fidels de la diòcesi de Barcelona, exhortant-los a ajudar amb almoines a un grup de dones pietoses que desitgen fundar una comunitat de “pobres monges rescloses de Sant Damià” a la ciutat. El grup, anomenades “sororum penitentum” al document, el formen un total de 12 dones, de les quals en sabem el nom de dues, que són les que semblantment s’han adreçat al pontífex: Berenguera d’Antic i Guillerma de Polinyà. Sembla també que el grup disposa del terreny per edificar el monestir i que la contribució que es demana ajudaria en realitat a acabar algun espai o projecte ja iniciat (“adjute opus consumare”). Un element aquest que fa pensar en l’existència d’un previ beateri o associació de “mulieres religiosae”, que s’han acostat a les noves corrents espirituals, en especial als ideals pauperístics i evangèlics promoguts per les ordes mendicants i s’insereixen finalment en el marc del franciscanisme femení.

Certament el caràcter èpic i miraculós de la llegenda, en descriure la vinguda de les dues dones en una barqueta sense rems, després d’haver patit un naufragi, ofereix pocs dubtes sobre la seva veracitat. Més encara quan descobrim que el recurs a una primitiva i llegendària intervenció femenina, personificada en les deixebles i/o familiars enviades per la mateixa santa Clara apareix tant a l’àrea castellano-lleonesa com l’andalusa de la Península ibèrica, com a d’altres zones d’Europa. Ara bé, més que certificar-ne o no la veracitat, el que potser cal subratllar és que, com afirma Milagros Rivera, “la llegenda recull una veritat coneguda que d’altres formes de transmissió del saber o de la memòria històrica no són capaces d’acollir”. En el cas de la fundació barcelonina, la crònica llegendària no fa més que posar al primer pla de l’escena i de la interpretació històriques les relacions entre unes dones que compartiren el mateix anhel espiritual, foren “tocades” pel carisma de Sant Francesc i seguiren de ben a prop el projecte en femení esbossat per santa Clara, no exempt de dificultats.

El lligam amb santa Clara es fa evident fins i tot en la trajectòria personal de l’abadessa Agnès; la qual, volgué renunciar al seu abadiat tal com havia fet Clara d’Assís. La carta que li envià el papa Alexandre IV l’any 1258 és significativa del prestigi i autoritat amb què comptava l’abadessa de Sant Antoni i en ella el pontífex en lloa les virtuts i l’exhorta a continuar en el seu càrrec.

Si en l’estructuració d’aquest espai religiós femení hi participaren un grup de dones, l’autoritat i el prestigi tingueren dos noms propis, les protagonistes de la llegenda: Agnès de Peranda i Clara de Janua o de Porta. L’existència històrica d’ambdues dones és confirmada pels documents. Així consta que Agnès fou la primera abadessa del monestir: a ella van dirigits alguns dels privilegis concedits pels poders espirituals i temporals de l’època. La làpida sepulcral, possiblement feta al final del segle XIII segons l’historiador Fidel Fita, ens dibuixa un abadiat llarg, de més de quaranta anys, i la data de 1281 com l’any de la seva defunció. El perfil de la seva companya de viatge, Clara de Janua-Gènova, és més borrós, ja que el 1311 és confirmada abadessa del monestir, data que ens donaria una edat força avançada si la considerem entre les possibles fundadores de la comunitat. En qualsevol cas però, les dues dones canalitzaren des d’aleshores el prestigi espiritual de la comunitat i es feren un lloc en la pietat popular.

La santedat d’Agnès i Clara va ser un aspecte advertit ja pels seus coetanis. En aquest sentit el monestir comença a canalitzar al llarg del segle XIII els llegats testamentaris i deixes “pro anima” dels feligresos i esdevé un centre de devoció especialment estimat per la casa reial catalana. La reina Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, obté ja l’any 1240 del pontífex permís especial per entrar al clos monàstic juntament amb les seves filles; una centúria després, la reina Elionor de Sicília fundaria a l’església del monestir el benefici de Sant Miquel (1363). S’inicia d’altra banda la veneració dels seus cossos sants, centre de miracles i curacions, que marcaran un culte continuat en el marc de la santedat local, definida per André Vauchez (1981) com aquella que no aconsegueix la dimensió de la beatificació ni la universalitat de la canonització. A la primera meitat del segle XVII, la comunitat sembla engegar un primer intent de canonització de les dues “santes”, que serà reprès a la dècada del 1910, quan s’aconseguirà cloure un primer pas, amb el procés seguit a la cúria episcopal barcelonina. Per circumstàncies a hores d’ara desconegudes, el procés no anà més enllà, quedant-se a les portes de la revisió per part de la Congregació de Ritus de Roma, encarregada de l’oficialització del santoral cristià.

Per a la pròpia comunitat, l’aurèola de llum d’Agnès és clara en les paraules que s’escolliren en la seva làpida sepulcral poc després de la seva mort i la seva presència és permanent en objectes quotidians que porten el seu signe: els coixins, les “gonelles”, o el “mantell blau” de sancta (sic) Agnès, que es repeteixen en el seguit d’inventaris de la sagristia del monestir al llarg dels segles XIV i XV. El monestir assumirà també el culte i devoció dels dos cossos sants des del 1460, data de la primera translació dels cossos des del cementiri de la comunitat a la capella de Sant Joan de l’església del monestir, fins el 1725 en què es traslladaren a les dependències del Palau Reial, nova seu de la comunitat després de la destrucció de l’antic monestir amb el setge de Barcelona del 1713. Curosament custodiades, les relíquies santes eren públicament exposades en dies assenyalats, en especial el dia de Santa Clara, quan era costum que s’obrissin els sepulcres i es passés un cotó sobre les dues “santes”.

En la recerca del signe de la diferència femenina en la història trobem que les diverses pràctiques de l’espiritualitat, desenvolupades en espais i gestos individuals o col·lectius, formalitzats o no, fan possible l’exercici i el reconeixement social d’autoritat femenina en la història. A les dues clarisses, i a Agnès especialment, se’ls atribueix una capacitat mediadora amb la divinitat i la transcendència, se’ls valora la seva paraula i el seu consell, i després de mortes, els seus cossos sants seran objecte de devoció i culte per llurs poders taumatúrgics i salvadors. El prestigi i l’autoritat carismàtica d’ambdues dones és confirmada també per la trajectòria d’una altra “mulier sancta”, Maria de Cervelló, que compartiren espai i temps en la Barcelona del segle XIII. El cronista Gazulla afirma que Maria anava sovint amb la seva mare a veure Agnès i Clara per “parlar de coses de Déu, escoltar els seus consells i observar les seves virtuts”.

La comunitat que fundaren un grup de dones influenciades pel projecte de Clara d’Assís va variar a l’inici del segle XVI la seva trajectòria en entrar en la congregació benedictina. Les antigues damianistes, però, encararen la seva història com a benetes sense oblidar les arrels clarisses, que prendran cos en les dues figures carismàtiques d‘Agnès i Clara i forma en el relat llegendari de la seva arribada a la platja de Barcelona.

Dorotea Çarovira dóna forma i nom propi a la llegenda en les memòries històriques que va escriure l’any 1632. El que fa la llavors priora del monestir és, com afirma Ángela Muñoz, “una operació política de perpetuar memòria femenina en la història”: ella, quan escriu aquestes notes, possiblement amb 55-60 anys d’edat, reconeix haver-ho sentit dels seus pares i de Brianda de Vergós, abadessa del monestir entre 1576 i 1585, i aquesta, al seu torn, de persones i monges del seu temps. Dorotea per tant sembla reconèixer una certa tradició oral, viva en el monestir, que no ha oblidat els lligams amb el projecte de Clara d’Assís, que s’hauria conegut sigui a través d’algun viatge de peregrinació a Itàlia per part del grup de beates-penitents -com passà en el cas de l’origen del monestir de clarisses de Burgos- o a través de la presència a Barcelona de monges italianes -com semblen confirmar els noms de Maria Pisana o de la mateixa Clara de Janua, d’entre les primeres monges de la comunitat.

Són, en definitiva, gestos continuats en el temps que la comunitat fa per reconèixer el paper d’Agnès com a “mare i fundadora nostra”, paraules que recull el Diürnal del segle XIV de la comunitat, actualment conservat a la biblioteca del monestir de Montserrat. Gestos i paraules, rituals i tradicions llegendàries que en definitiva construeixen genealogia i memòria que ajuda a vertebrar i a donar sentit a la llarga i atzarosa història d’aquesta comunitat monàstica.

Reflexionar a l’entorn d’aquesta necessitat humana de connexió amb la transcendència i de persones i gestos que ens vinculin a allò sagrat.

Complementar l’autoritat carismàtica d’aquestes monges clarisses i els espais de pietat femenina reglats i institucionals en què visqueren la seva experiència religiosa i vital, amb el moviment de les beguines (E. Botinas-Cabaleiro), que encarnaren una pràctica espiritual de síntesi contemplativa-mística i d’acció social, de compromís amb els desvalguts. Reflexionar a l’entorn de la possibilitat de llibertat femenina en les dues manifestacions històriques femenines.

Situar, al costat de la imatge historiogràfica tradicional que veu la dedicació religiosa femenina com una forma de vida alienada i separada del món, una altra que visualitza la capacitat d’actuació de les seves abadesses, la possibilitat que el monestir femení esdevingui un referent social; un espai estable i legitimitat, al marge del matrimoni, on poden fer-se significatives les relacions entre dones, basades en el reconeixement de l’autoritat femenina i on pot visualitzar-se també una genealogia que recrea i atorga sentit a aquest espai de dones. La historiografia de les dones ha valorat significativament aquests espais, tant en la versió monàstica com l’exclaustrada, i llur capacitat de desencadenar “societat femenina”, entesa aquesta “com aquella en què l’energia femenina és redistribuïda prioritàriament entre dones en comptes de sustentar projectes d’homes” (Rivera, 1993, pàg. 51).