Per fer la història dels temps recents comptem amb fonts que les mateixes persones que els protagonitzaren ens subministren, són les fonts orals, directes o indirectes, que ens permeten conèixer, a través de la paraula, les vides de les dones i dels homes i la seva manera d’entendre el món. Quan ens allunyem en el temps, hem de buscar les paraules a la literatura, en documentació administrativa o privada i més rarament en escrits personals, de tal manera que sovint resulta difícil esbrinar el significat que tenen aquestes paraules, què volen dir respecte de la manera de viure el món.

Hem d’entendre la importància de les cartes d’Estefania dins del context de la realitat històrica, la que comprèn el que és privat, la que no exclou les dones considerant que la seva vida no té més importància que la perpetuació del patriarcat.

Diu Luisa Muraro, en la seva obra L'ordre simbòlic de la mare, que la mare ens ensenya a parlar i moltes altres coses que estan en el fonament de la civilització humana. Amb aquests aprenentatges ens és transmès l’ordre simbòlic de la mare; la llengua té una funció simbòlica que ens permet interpretar el que és real. Les regles de la llengua materna neixen de la necessitat de mediació, són les que imposa la mare per a què puguem tornar a comunicar-nos amb ella compartint la seva experiència amb el món.

Assistim doncs, llegint les cartes d’Estefania a la seva mare, a un fer ordre simbòlic en la seva essència primordial: es posa en relació amb Hipòlita a través de la llengua que ella li va ensenyar, compartint la seva vida per anar construint així el món. Malgrat la distància física, la relaciómare-filla és constant, les cartes es succeeixen amb una separació de dos o tres dies, d’una setmana… Estefania escriu a la seva mare sempre que pot, amb el relat del que fa, del que pensa, del que sent, el que Muraro defineix com el cercle complet de la mediació, el cos i la paraula.

I així, en això com en tota la resta voldria jo saber seguir les petjades de qui m’ha criada, especialment per donar aquest descans a vostra senyoria, ja que altre servei no li puc fer.

Estefania reconeix amb aquestes paraules la genealogia materna, i que necessita els atributs de la potència i l’obra de la mare que l’ha portat al món i es declara continuadora de la seva obra.

El paper d’Hipòlita com a mare, transcendeix la maternitat biològica quan és reconeguda per Estefania, en una de les seves cartes, com a mare de Beatriu Margarit i de Requesens, filla de la germanastra d’Hipòlita, Joana Mateua de Requesens i de Montcada, ja morta. En aquest cas, la condició de filla bé donada per la paraula i l’obediència a la mare:

Molt folgue haja parlat vostra senyoria a soles ab sor Requesens i que tinga esperança de parlar-li altra volta, i també que ella estiga tan posada en obeir a vostra senyoria en totes coses que, fent-ho així, no pot errar i és dubte sinó que ab això l’obliga a tenir-la per pròpia filla i en aquest comte la tendrem tots.

Hipòlita té autoritat, aquesta autoritat no és només reconeguda per la seva filla, el seu gendre, en Lluís de Zúñiga, també l’accepta quan la reconeix com a mare. No podem en aquest cas considerar que "el simbolisme del naixement [és] un reconeixement de l’obra materna, però va unit a la nul·la autoritat social de les dones de carn i ós, ... es tracta més aviat d’una forma de despullar la mare de les seves prerrogatives", perquè l’obra de la mare i la relació amb la filla ens demostren que, si bé en general pot haver estat així, sempre que han pogut, les mares han fet ús de la seva autoritat, han convertit la maternitat en una pràctica de la llibertat femenina.

Segons L. Muraro, forma part de l’ordre simbòlic de la mare la figura del continuum matern, que a través de les mares antecessores ens remet, des de dins, als principis de la vida; aquesta estructura fa de pont entre natura i cultura. D’aquesta manera, trobem els orígens de la diferència sexual: la criatura del sexe femení es situa en el punt central i a la vegada concloent del continuum matern, que es reobre cada vegada que una filla es converteix en mare.

Arribar a ser mare és simbòlicament rellevant, defineix la relació d’una dona amb la seva mare perquè té com a rerafons la seva relació originària. Estefania va tenir set fills i quatre filles, el que sens dubte va significar una part important de la seva vida que comparteix amb la seva mare, a les seves cartes comenta amb ella els seus prenyats, li explica com els porta, si es troba bé o malament, si s’engreixa, els símptomes que fan preveure si serà fill o filla. Fins i tot compara els seus embarassos amb els que va tenir la seva mare: En quan al meu prenyat, es va adobant, ja menjo molt millor que solia i no tinc l’estómac remogut, ni cap altre problema, llaors a Déu. I així és com vostra senyoria diu, que els que ella s’ha volgut prendre han estat més ben criats, que fas compte que em venjaré amb assots i que vostra senyoria els consentirà com fa amb els de Lluïsico. Quan preveu que tindrà una filla no li pesa, a diferència del que li passa a una dona coneguda seva, encara que en tingués tres... quan més no tenint-ne ninguna.

Com les dones nobles i benestants, no alletaven els seus fills i filles, una preocupació era la recerca i tria de la dida, el que Estefania consulta amb la seva mare, li comenta les qualitats que vol que tingui i, quan ja s’ha decidit, li explica com és, com es comporta i la dedicació que té cap a la criatura.

El seguiment del treball de la dida és acurat i constant. Podem pensar ara quina relació té la figura de la dida i de les altres dones que tenen cura de les criatures, en la substitució de la mare biològica, en “qui per ella” transmeten el simbòlic, la manera de viure el món. Aquí la mediació femenina, la simbiosi entre la mare biològica i la qui la substitueix, pren importància, ja que significa posar en relació el que en aquestes dones roman de la “fixació” primordial amb la matriu de la vida, alguna cosa que funciona com un lligam en la successió de les substitucions de cada mare que, després de ser filla, esdevé mare.

Quan va arribant el moment de donar a llum, Estefania expressa continuadament el desig de què la seva mare sigui present als parts, el que no pot ser perquè Hipòlita no hi pot assistir per motiu de les seves ocupacions, encara que li explica com ha anat el part i com és la filla o el fill, els descriu físicament, com es troben, com mengen i fins i tot com vesteixen.

Es tal la importància que la maternitat té per a Estefania, que també explica a les cartes els embarassos i els parts de les dones amb qui es relaciona. Queda palès que la maternitat no és un assumpte individual, sinó que intervé d’una manera important en les relacions femenines, en aquest compartir l’obra creadora del món.

En paraules de Luisa Muraro el món neix amb el cercle complet de la mediació, és un cercle de cos i paraula que fa que les dones siguin protagonistes del que algunes historiadores han anomenat les “pràctiques de creació i recreació de la vida i la convivència humana” que són aquelles que fan possible venir al món i mantenir la vida, transmeten i fent a l’hora l’ordre simbòlic de la mare.

Formen part d’aquestes pràctiques els embarassos, els parts i la lactància, primordials per iniciar la vida, i les altres, les necessàries per mantenir-la: la cura dels cossos que es tradueix, entre d’altres, en la cura de les criatures i de les persones malaltes i la preparació dels aliments, entre d’altres.

La salut és una de les preocupacions constants d’Estefania. Es preocupa de com estan, totes les persones que l’envolten: l’emperadriu, l’emperador, el príncep, el seu fill, el marit, la tia, el cunyat, les dones amb qui conviu i que la serveixen. Si ha de tenir cura personalment dels malalts i de les malaltes, se n’ocupa, fins i tot de fer-los brous “a la nostra manera”, el procés d’elaboració dels quals li explica amb cura a la seva mare.

Les malalties i com es troben les persones malaltes, són objecte d’un seguiment diari que va relatant. Quan necessita algun medicament li demana a la mare: un ungüent, unes pólvores, que la mateixa comtessa prepara; la filla li demana que li enviï la recepta.

Però per qui més es preocupa és per la seva mare: li recomana que no faci abstinència per advent i per quaresma perquè li fan mal els menjars propis d’aquestes èpoques. Quan Hipòlita es posa malalta, Estefania pateix, li demana que la tingui al corrent de com evoluciona i fins que no ha passat temps que els símptomes han remés no deixa de preocupar-se.

La cura del cos, també en la salut, és un altre dels aspectes quotidians que mare i filla comparteixen, com quan Estefania demana a Hipòlita repetidament que li enviï unes pólvores per les dents de l’emperadriu, o uns perfums per les dames de la cort. Comparteixen l’obtenció i l’elaboració dels aliments, com quan Hipòlita envia a la filla productes elaborats - per exemple melmelades, confitures o massapans- i d’altres per obtenir-los posteriorment, com planters de vinya i de llimoners. Estefania també detalla en diverses ocasions els productes que envia a la seva mare, com ara fruites, formatges i carns en conserva.

L’amor a la mare fa ordre simbòlic, i Estefania estima la seva mare: les seves paraules ho expressen cada vegada que escriu a Hipòlita. Continuadament expressa el seu desig de trobada mare-filla, és conscient que la seva mare sent cap a ella el mateix:: sens jurament creuré que despèn vostra senyoria en pensar en nostre ésser i discurs, i així ha encertat en lo que fins ací havem fet. La comunicació entre les dues ultrapassa les paraules i la distància.

Mare i filla han fet el pacte de dir-se sempre la veritat sobre les coses que comparteixen a través de les cartes, especialment sobre la salut. Aquesta confiança mútua es veu expressada en diverses ocasions: I així és com la vostra senyoria diu, que, si no’ns escrivíssem la veritat, mai nos asseguraríem, i per ço suplique a vostra senyoria ho faça com diu, que jo faré lo mateix. Així, Estefania sempre explica com es troben la família i les altres persones amb qui conviu, com quan en una de les seves cartes escriu que el seu fill Lluís té la verola i la seva filla Catalina és morta: ...però no m’ha faltat una congoixa tras altra, com ve bona no ve sola, i així deu ser millor, puix nostre Senyor és estat sevit de col·locar en la sua santa glòria, sis setmanes aprés de ser nada, a la mia filleta, la qual morí dimarts, dia de Sant Mateu, a les vuit hores del matí, d’espasme, que no li ha durat sinó hora i mija, que a les sis i mija li començà, i en aquest temps li pres tres voltes, les quals li bastaren per acabar-la. Tot ho passà en los meus braços, que morta la llevaren d’ells, encara que aprés feu un badallet. Estefania intenta consolar-se i donar consol a la seva mare després d’aquesta mort, li demana que vigili la seva salut, ja que la necessita per superar la solitud que sent perquè la seva filla l’ha deixat.

A través de seves les paraules, Estefania ens ha transmès allò que Luisa Muraro explica així:

“Creo que ahora ha quedado eliminado el obstàculo que nos cerraba el camino. La antigua relación con la madre nos da un punto de vista duradero y verdadero sobre lo real,, verdadero no en términos de la verdad-correspondencia, sino de la verdad metafísica (o lógica), que no separa ser y pensamiento, y que se alimenta del interés recíproco entre el ser y el lenguaje. Aprendemos a hablar de la madre y esta afirmación define quién es la madre / qué es lenguaje”.

Les cartes d’Estefania de Requesens són una font primària, escrita en primera persona, des del partir de si, que permeten analitzar múltiples aspectes de la vida individual i col·lectiva de la seva època. En cadascuna de les seves cartes podem estudiar la història explicada des del punt de vista d’una dona protagonista: la genealogia materna, els sabers i quefers de les dones, les formes de relació dins de la societat femenina, els sentiments... tot allò que és a l’ordre de la mare.