Arxiu de Palau. Centre Borja, Sant Cugat del Vallès.

Carta d’Estefania de Requesens i Roís de Liori (1526 ? – Barcelona 1546), a la seva mare Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, en la qual relata diversos assumptes personals, familiars i econòmics propis de la relació entre mare i filla.

Estefania de Requesens i Roís de Liori, escriu a la seva mare, Hipòlita Roís de Liori i de Montcada, comtessa de Palamós, en el període comprès entre 1533 i 1540, un bon nombre de cartes, de les quals se’n conserven 124.

Hipòlita i Estefania són dues dones de la noblesa, a cavall entre l’edat mitjana i el renaixement, la primera, vídua des de molt jove, ha d’ocupar-se de l’administració de les extenses les propietats familiars en absoluta llibertat. Estefania, que va tenir una vida més curta, i que va sobreviure pocs anys la seva mare, que era l’única hereva del seu pare, Lluís de Requesens i Joan de Soler, i de la seva mare, va viure d’una altra manera. Va contraure matrimoni amb en Juan de Zúñiga i Avellaneda, fill del comte de Miranda, l’any 1526, quan tenia entre 18 i 25 anys. El seu primer fill, Lluís de Requesens i Zúñiga, va mantenir el llinatge del seu avi matern, en heretar el cognom a través de la seva mare; va tenir, igual que el seu pare, un paper actiu en la cort castellana. A aquesta cort es va traslladar Estefania l’any 1535 i des d’allí escriu la major part de cartes que envia a la seva mare.

Les cartes d’Estefania a la seva mare són una font extraordinària, uns relats escrits des del que anomenem partir de si que, ens permeten, a través de la seva lectura, aprendre de l’esdevenir de la seva vida, i de la de les persones que l’envolten, d’una manera tan directa i pròxima que corprèn en fer-te sentir que has entrat en un espai privat.

Si bé les cartes aporten informació sobre fets polítics, assumptes de la cort, i d’altres aspectes del que s’ocupa abastament la història del que és “públic”, l’interès de l’epistolari rau en el que és “privat”, és a dir es dóna elements per seguir construint la història des d’altres perspectives, entre elles les relacions personals, com la pràctica de la relació entre dones.

D’entre les cartes que Estefania va escriure a la seva mare, n’he escollit una, encara que faig referència a d'altres en el desenvolupament del tema.

Molt egrègia senyora,

A XII d’aquest vaig rebre una lletra de vostra senyoria que crec era del XXX del passat, encara que la data era XXII. I l’endemà passaren per aquí don Guillem i dona Constança, amb els quals vaig escriure a vostra senyoria breument, així per hostatjar-los com per haver arribat aquell mateix dia don Juan, mon senyor, de Barcelona, a on ha estat XI dies, que també els poso en compte de les altres absències. El que en aquella falti esmenaré en aquesta responent llargament a la de vostra senyoria.

En quant al meu prenyat, es va adobant, ja menjo molt millor que solia i no tinc l’estómac remogut, ni cap altre problema, llaors a Déu. I així és com vostra senyoria diu, que els que ella s’ha volgut prendre han estat més ben criats, que faig compte que em venjaré amb assots i que vostra senyoria els consentirà com fa amb els de Lluïsico.

No crec que siguin dos, però encara que ho siguin, no es desanimi vostra senyoria, que jo em sento amb forces i espero de Déu que, per les benediccions i oracions de vostra senyoria, em deslliurarà com ella desitja. Jo em guardo de fer excessos i menjo bones viandes i usaré les panses, que bé sé que són molt bones.

La muller del mestre racional encertà en el que digué de la vinguda de la marquesa, com més llargament ho tinc escrit amb altra a vostra senyoria. I sens dubte, pot creure que he folgat en extrem de veure-la i besar-li les mans aquí, sinó que ens va agafar per sorpresa, i així, per complir amb el que devíem, vam tenir una mica de treball. Però en fi, tot anà raonablement. A ella li ha pesat molt no trobar a vostra senyoria aquí. I encara pensava que no ens trobaria a nosaltres després d’haver estat tant sol·lícita de venir per aquest camí sols per veure’ns. Venen tan ben acompanyats i de tal manera que sembla una cort. I ella ve amb tan riquíssims vestits que no he vist a l’emperadriu cosa que s’hi acosti. S’ha passejat per Barcelona amb tota la seva gala i ha visitat esglésies, a on van quedar tots molt bé amb ella. Va ser visitada per les senyores que allí es trobaren. Des d’aquí, va escriure a vostra senyoria; amb lo capellà de don Francisco de Rebolledo la vaig enviar.

Sense jurament creuré que despèn vostra senyoria temps en pensar en el nostre ésser i discurs, i així ha encertat en el que fins aquí hem fet. I el que pensem fer fins a la benaventurada vinguda de vostra senyoria és estar-nos aquí fins a la Setmana Santa i llegir el Vita Christi en lloc de sermons; i llavors anar a Montserrat, a on tinc esperança de besar les mans a vostra senyoria i rebre la seva presència després que sóc arribada aquí, que sent a Montsó em semblava que l’havia de trobar a on la deixí. Plagui a nostre Senyor encaminar els negocis de manera que prest i amb molta salut i alegria torni vostra senyoria a casa seva.

No fou poca la consolació de trobat a Lluïset, quan arribàrem, tan bonic i sanet, i així està ara, llaors a Déu, i tan ben criat, com tinc escrita a vostra senyoria, que no ha menester assots ni mala cara, sinó dar-li benediccions i lloar-li tot quant fa, que tot és ben fet i aprèn que és meravella. I amb tot això, ha fet passar les bravures a son pare, que encara que jo el volgués assotar, crec que no ho sofriria, especialment després que vostra senyoria ho manà en sa lletra, quant més que en veritat no n’ha menester, com dic, que mai he vist tal mudança, així en la complexió com en la condició; que és crescut però no molt, però està més grasset que solia.

Son mestre persevera meravellosament, i aquests dies vaig tenir por de perdre’l perquè l’abadessa de Valldonzella li volia donar la vicaria d’aquella casa, que és cosa de vida i molt bona, i ell, el bon home, per haver-lo deixat vostra senyoria aquí amb tal càrrec, no ho ha volgut acceptar. Jo, com vaig veure la lletra que li feien, li vaig dir que si era cosa que el satisfés que no ho deixés, que encara que em pesaria molt perdre’l, m’alegraria de la seva endreça. I amb això ell anà a parlar amb l’abadessa per a donar-li raó i, segons m’ha dit, ha determinat de no acceptar-ho. Escrigui-li vostra senyoria agraint-li, que raó és que ho fem tots, puix que ell ho fa tan bé.

Me n’alegro que hagi parlat vostra senyoria a soles amb sor Requesens i que tingui esperança de parlar-li altra volta, i també que ella estigui tan posada en obeir a vostra senyoria en totes coses que, fent-ho així, no pot errar i no és dubte sinó que amb això l’obliga a tenir-la per pròpia filla i en aquest compte la tindrem tots. Les monges ho han fet tot mal, però puix vostra senyoria hi té les mans, tinc per cert que s’adobarà tot com diu, plagui a Déu que sigui així i prest.

En quan al de sor Custòdia, no li han pogut donar el vel sense que es faci una declaració sumària que no és casada, i per això és menester que l’altra part juri davant jutge que mai ha tingut aquesta intenció, com ho va jurar moltes vegades a l’abat de Montserrat i a altres persones. Procuràrem en Montsó que misser Martí Sunyer prengués el jurament i, després d’haver promès que el faria, ha dit que no volia jurar-ho més del que ho havia jurat. I d’això va prendre mossèn Camós alguna esperança de les que ell vol tenir, encara que ho dissimula, i ha portat papers que sens aquell jurament hi poden declarar. No se’ls podrà acabar, hem de treballar-hi però la mare trama tant que també crec que ho embarassarà com fins aquí, especialment que son marit no li calla res.

A la monja no l’he vist perquè no vaig estar a Barcelona sinó les tres festes de Nadal i amb los hostes no era de mi mateixa. Des d’aquí he escrit exhortant-la contínuament; no sé el que aprofitarà. Té sessions cada dia. Fa VIII o X dies li he enviat les peres i magranes que demanava.

Com Sa Majestat partí tan descontent de Montsó, no es féu la consulta de Catalunya. Ara puix la XXIIII ha fet lo que devia, crec que es farà, i així lo negoci de l’ardiaca Margarit, com el de don Jeroni, resta molt encomanat, i sa Majestat i el comanador major, molt informats de la bondat de les persones. I ara, amb el correu que ha anat la conclusió de les Corts, ha escrit don Juan, mon senyor, recordant i suplicant-ho de nou, el qual, gràcies a Déu segueix sa bona joia de ser benvolgut de tothom, que tots els de Barcelona resten contentíssims de veure quan bé ha negociat amb la XXIIII, i també crec que ho estarà sa Majestat. El conseller en cap l’anà a visitar, després que hagueren clos, per a demanar consell sobre algunes coses que els ocorrien.

Amb tots aquests treballs, està molt bo dels seus accidents, guardi’l Déu, i regala a la prenyada com bé té acostumat.

La senyora tia és a Barcelona i està molt bona.

La lletra per a dona Joana de Beamont no l’he vista, que com arribà lo plec a Barcelona primer que aquí, des d’allà la hi donaren.

Aquí ens donem pressa en acabar de plantar la vinya i tenim molt bona saó. Ha plogut aquests dies passats molt i el riu és vingut molt gran, però llaors a Déu, no ha fet sinó molt bé en la reclosa. El molí d’aquí té molt poc que moldre com hi ha tanta abundància d’aigua. El de Martorell no ha mòlt escassament res des que som aquí perquè ha fet lo rec de dues ensulsiades i la de les darreres aigües molt gran, i el riu ha trencat un tros de rec, que costarà molt de remeiar; ja s’hi entén amb diligència.

Jo voldria començar a fer seda enguany, ja que penso estar aquí fins a Sant Joan. Suplico a vostra senyoria em mani enviar amb el primer dues unces de llavor que sia bona, i veurem com sabré sortir-me el primer cop.

També suplico a vostra senyoria que em mani enviar els empelts de llimones de satalí i els colomins per a casta que amb altra li he escrit. I, si aquí hi ha algunes plantes d’arbres que aquí no tinguem, també.

El batlle d’Abrera m’ha pregada que recordés a vostra senyoria son negoci de la rectoria d’Abrera i que, si li sembla que ell hagi d’anar aquí per negociar-ho, que el mani avisar, que en la mateixa hora, partirà.

Lluïset crec que escriurà a vostra senyoria, per això no posa aquí son besamans; el meu manarà donar a sor Requesens.

I acabo suplicant a nostre Senyor la molt egrègia persona de vostra senyoria guardi i estat prosperi, com jo desitjo i he menester.

De Molins de Rei, a XV de gener.

De vostra senyoria major servidora i més obedient filla que les mans li besa.

Molt egrègia senyora,

A XII d’aquest rebí una lletra de vostra senyoria que crec era del XXX del passat, encara que la data era XXII. I l’endemà passarem per ací don Guillem i dona Constança, ab los quals escriguí a vostra senyoria breu, així per hospedar a ells com per ser aquell mateix dia arribat don Juan, mon senyor, de Barcelona, a on ha estat XI dies, que també’ls pose en compte de les altres absències. Lo que en aquella falti esmenaré en aquesta responent llarg a la de vostra senyoria.

Quant al meu prenyat, ell se va adobant, que ja menge molt millor que solia i no tinc sollevament de ventrell, ni altre ningun accident, llaors a Déu. I així és com vostra senyoria diu, que los que ella s’ha volgut pendre són estats més ben criats, que fas compte que’m venjaré ab assots i que vostra senyoria’ls consentirarà com fa los de Lluïsico.

No crec que sien dos, però encara que’n sien, no desmaie vostra senyoria, que jo’m sent bon esforç i espere en Déu que, per les benediccions i oracions de vostra senyoria, me deslliurarà com ella desija. Jo’m guarde de fer excessos i menge bones viandes i usaré les panses, que bé sé que són molt bones.

La muller del mestre racional acertà en lo que dix de la venguda de la marquesa, com més llargament ho tinc escrit ab altra a vostra senyoria. I sens dubte, pot creure que he folgat en extrem de veure-la i besar-li les mans ací, sinó que ens pres descuidadament, i així, per complir ab lo que devíem, tinguérem un poc de treball. Però en fi, tot anà raonablement. A ella li ha pesat molt no trobar a vostra senyoria ací. I encara pensava no trobaria a nosaltres aprés d´haver treballat a tota sa requesta de venir per aquest camí sols per veure’ns. Venen tan ben acompanyats i ab tan gran estat que par un cort. I ella ve ab tan riquíssims vestits que no he vist a l’emperatriç cosa que s’hi acoste. És-se passejada per Barcelona ab tota sa gala i visitat esgrésies, per on resten tots molt bé amb ella. Fou visitada de les senyores que allí’s trobaren. Des d’ací, escrigué a vostra senyoria; ab lo capellà de don Francisco de Rebolledo la envií.

Sens jurament creuré que despèn vostra senyoria temps en pensar en nostre ésser i discurs, i així ha acertat en lo que fins ací havem fet. I lo que pensam fer fins a la benaventurada venguda de vostra senyoria és estar-nos ací fins a la Setmana Santa i llegir lo Vita Christi en lloc de sermons; i per a llavors anar a Montserrat, a on tinc esperança de besar les mans a vostra senyoria i cobrar sa presència aprés que só arribada ací, que sent en Montsó me paria que l’havia de trobar a on la deixí. Plàcia a nostre Senyor encaminar los negocis de manera que prest i ab molta salut i alegria torne vostra senyoria en sa casa.

No fou poca la consolació de trobat a Lluïset, com arribàrem, tan bonico i sanet, i així està ara, llaors a Déu, i tan ben criat, com tinc escrita a vostra senyoria, que no ha menester assots ni mala cara, sinó dar-li benediccions i lloar-li tot quant fa, que tot és ben fet i aprèn que és meravella. I ab tot acò, ha fet passar les bravures a son pare, que encara que jo’l volgués assotar, crec que no ho sofriria, especialment aprés que vostra senyoria ho manà en sa lletra, quant més que en veritat no n’ha menester, com dic, que mai he vist tal mudança, així en la complexió com en la condició; par-me que és crescut però no molt, però està més grosset que solia.

Son mestre persevera meravellosament, i estos dies haguí por de perdre’l perquè l’abadessa de Valldonzella li volia dar la vicaria d’aquella casa, que és cosa de vida i molt bona, i ell, lo bon home, per haver-lo deixat vostra senyoria ací ab tal càrrec, no ho ha volgut acceptar. Jo, com viu la lletra que li feien, li diguí que si era cosa que li satisfés que ho ho deixàs, que encara que’m pesaria molt perdre’l que folgaria de tota sa endreça. I ab açò ell anà a parlar ab l’abadessa per a dar-li raó i, segons m’ha dit, ha determinat de no acceptar-ho. Escriva-li vostra senyoria agraint-lo-hi, que raó és que ho façam tots, puix ell ho fan tan bé.

Molt folgue haja parlat vostra senyoria a soles ab sor Requesens i que tinga esperança de parlar-li altra volta, i també que ella estiga tan posada en obeir a vostra senyoria en totes coses que, fent-ho així, no pot errar i no és dubte sinó que ab això l’obliga a tenir-la per pròpia filla i en aquest compte la tendrem tots. Les monges ho han fet tot mal, però puix vostra senyoria hi té les mans, tinc per cert que s’adobarà tot com diu, plàcia a Déu que sia així i prest.

Quant al de sor Custòdia, no s’ha pogut acabar que li donassen lo vel sens que no’s faça una sumària declaració que no és matrimoni, i per ad açò és menester que l’altre part jure davant jutge que mai és estada tal sa intenció, com ho ha jurat moltes voltes a l’abat de Montserrat i a altres persones. Procuràrem en Montsó que misser Martí Sunyer prengués lo jurament i, aprés d’haver promès que’l faria, ha dit que no volia jurar-ho més del que ho havia jurat. I d’açò pres mossèn Camós alguna esperança de les que ell vol tenir, encara que ho dessimula, i ha portat papers que sens aquell jurament hi poden declarar. No se’ls porà acabar, treballar-hi hem, però la mare trama tant que també crec que ho embarassarà com fins ací, especialment que son marit no li calla res.

A la monja no l’he vista perquè no estiguí en Barcelona sinó les tres festes de Nadal i ab los hostes no era de mi mateixa. Des d’ací li he escrit exhortant-la totstemps; no se lo que aprofitarà. Té sessions cada dia. Ha VIII o X dies he-li enviat les peres i magranes que demanava.

Com Sa Majestat partí tan descontent de Montsó, no’s féu la consulta de Catalunya. Ara puix la XXIIII ha fet lo que devia, crec se farà, i així lo negoci de l’ardiaca Margarit, com lo de don Jeroni, resta molt comanat, i sa Majestat i’l comanador major, molt informats de la bondat de les persones. I ara, ab lo correu que és anada la conclusió de les Corts, ha escrit don Juan, mon senyor, recordant i suplicant-ho de nou, lo qual, gràcies a Déu segueix sa bona ditxa de ser benvolgut de tothom, que tots los de Barcelona resten contentíssims de veure quant bé ha negociat ab la XXIIII, i també crec que ho estarà sa Majestat. Lo conseller en cap l’anà a vesitar, aprés que hagueren clos, per a pendre son consell sobre algunes coses que’ls ocorrien.

Ab tots estos treballs, està molt bo de sos accidents, guard-lo Déu, i regala a la prenyada com bé té acostumat.

La senyoria tia és en Barcelona i està molt bona.

La lletra per a dona Joana de Beamont no he vista, que com arribà lo plec a Barcelona primer que ací, des d’allà la hi donaren.

Ací’ns donam pressa en acabar de plantar la vinya i tenim molt bona saó. Ha plogut estos dies passats molt i lo riu és vengut molt gran, però llaors a Déu, no ha fet sinó molt bé en la reclosa. Lo molí d’ací té molt poc que moldre com hi ha tanta abundància d’aigua. Lo de Martorell no ha mòlt escassament res des que som ací perquè ha fet lo rec de dos sosiades i la de les darreres aigües molt gran, i lo riu ha trencast un tros de rec, que costarà molt a remediar; ja s’hi entén ab diligència.

Jo voldria començar a fer seda enguany, puix pense estar ací fins a Sant Joan. Suplic a vostra senyoria me mane enviar ab lo primer dos unces de llavor que sia bona, i vejam com me sabré deseixir la primera volta.

També suplique a vostra senyoria me mane enviar los empelts de llimons de satalí i los colomins per a la casta que ab altra li he escrit. I, si aquí hi ha algunes plantes d’arbres que ací no tingam, també.

Lo batle d’Abrera m’ha pregada que recordàs a vostra senyoria que son negoci de la rectoria d’Abrera i que, si li par que ell dega anar aquí per negociar-ho, que’l ne mane avisar, que en la mateixa hora, partirà.

Lluïset crec que escriurà a vostra senyoria, per ço no pose ací son besamans; lo meu manarà dar a sor Requesens.

I acabe suplicant a nostre Senyor la molt egrègia persona de vostra senyoria guarde i estat prospere, com jo desige i he menester.

De Molín de Rei, a XV de giner.

De vostra senyoria major servidora i més obedient filla que les mans li besa.

Per fer la història dels temps recents comptem amb fonts que les mateixes persones que els protagonitzaren ens subministren, són les fonts orals, directes o indirectes, que ens permeten conèixer, a través de la paraula, les vides de les dones i dels homes i la seva manera d’entendre el món. Quan ens allunyem en el temps, hem de buscar les paraules a la literatura, en documentació administrativa o privada i més rarament en escrits personals, de tal manera que sovint resulta difícil esbrinar el significat que tenen aquestes paraules, què volen dir respecte de la manera de viure el món.

Hem d’entendre la importància de les cartes d’Estefania dins del context de la realitat històrica, la que comprèn el que és privat, la que no exclou les dones considerant que la seva vida no té més importància que la perpetuació del patriarcat.

Diu Luisa Muraro, en la seva obra L'ordre simbòlic de la mare, que la mare ens ensenya a parlar i moltes altres coses que estan en el fonament de la civilització humana. Amb aquests aprenentatges ens és transmès l’ordre simbòlic de la mare; la llengua té una funció simbòlica que ens permet interpretar el que és real. Les regles de la llengua materna neixen de la necessitat de mediació, són les que imposa la mare per a què puguem tornar a comunicar-nos amb ella compartint la seva experiència amb el món.

Assistim doncs, llegint les cartes d’Estefania a la seva mare, a un fer ordre simbòlic en la seva essència primordial: es posa en relació amb Hipòlita a través de la llengua que ella li va ensenyar, compartint la seva vida per anar construint així el món. Malgrat la distància física, la relació mare-filla és constant, les cartes es succeeixen amb una separació de dos o tres dies, d’una setmana… Estefania escriu a la seva mare sempre que pot, amb el relat del que fa, del que pensa, del que sent, el que Muraro defineix com el cercle complet de la mediació, el cos i la paraula.

I així, en això com en tota la resta voldria jo saber seguir les petjades de qui m’ha criada, especialment per donar aquest descans a vostra senyoria, ja que altre servei no li puc fer.

Estefania reconeix amb aquestes paraules la genealogia materna, i que necessita els atributs de la potència i l’obra de la mare que l’ha portat al món i es declara continuadora de la seva obra.

El paper d’Hipòlita com a mare, transcendeix la maternitat biològica quan és reconeguda per Estefania, en una de les seves cartes, com a mare de Beatriu Margarit i de Requesens, filla de la germanastra d’Hipòlita, Joana Mateua de Requesens i de Montcada, ja morta. En aquest cas, la condició de filla bé donada per la paraula i l’obediència a la mare:

Molt folgue haja parlat vostra senyoria a soles ab sor Requesens i que tinga esperança de parlar-li altra volta, i també que ella estiga tan posada en obeir a vostra senyoria en totes coses que, fent-ho així, no pot errar i és dubte sinó que ab això l’obliga a tenir-la per pròpia filla i en aquest comte la tendrem tots.

Hipòlita té autoritat, aquesta autoritat no és només reconeguda per la seva filla, el seu gendre, en Lluís de Zúñiga, també l’accepta quan la reconeix com a mare. No podem en aquest cas considerar que "el simbolisme del naixement [és] un reconeixement de l’obra materna, però va unit a la nul·la autoritat social de les dones de carn i ós, ... es tracta més aviat d’una forma de despullar la mare de les seves prerrogatives", perquè l’obra de la mare i la relació amb la filla ens demostren que, si bé en general pot haver estat així, sempre que han pogut, les mares han fet ús de la seva autoritat, han convertit la maternitat en una pràctica de la llibertat femenina.

Segons L. Muraro, forma part de l’ordre simbòlic de la mare la figura del continuum matern, que a través de les mares antecessores ens remet, des de dins, als principis de la vida; aquesta estructura fa de pont entre natura i cultura. D’aquesta manera, trobem els orígens de la diferència sexual: la criatura del sexe femení es situa en el punt central i a la vegada concloent del continuum matern, que es reobre cada vegada que una filla es converteix en mare.

Arribar a ser mare és simbòlicament rellevant, defineix la relació d’una dona amb la seva mare perquè té com a rerafons la seva relació originària. Estefania va tenir set fills i quatre filles, el que sens dubte va significar una part important de la seva vida que comparteix amb la seva mare, a les seves cartes comenta amb ella els seus prenyats, li explica com els porta, si es troba bé o malament, si s’engreixa, els símptomes que fan preveure si serà fill o filla. Fins i tot compara els seus embarassos amb els que va tenir la seva mare: En quan al meu prenyat, es va adobant, ja menjo molt millor que solia i no tinc l’estómac remogut, ni cap altre problema, llaors a Déu. I així és com vostra senyoria diu, que els que ella s’ha volgut prendre han estat més ben criats, que fas compte que em venjaré amb assots i que vostra senyoria els consentirà com fa amb els de Lluïsico. Quan preveu que tindrà una filla no li pesa, a diferència del que li passa a una dona coneguda seva, encara que en tingués tres... quan més no tenint-ne ninguna.

Com les dones nobles i benestants, no alletaven els seus fills i filles, una preocupació era la recerca i tria de la dida, el que Estefania consulta amb la seva mare, li comenta les qualitats que vol que tingui i, quan ja s’ha decidit, li explica com és, com es comporta i la dedicació que té cap a la criatura.

El seguiment del treball de la dida és acurat i constant. Podem pensar ara quina relació té la figura de la dida i de les altres dones que tenen cura de les criatures, en la substitució de la mare biològica, en “qui per ella” transmeten el simbòlic, la manera de viure el món. Aquí la mediació femenina, la simbiosi entre la mare biològica i la qui la substitueix, pren importància, ja que significa posar en relació el que en aquestes dones roman de la “fixació” primordial amb la matriu de la vida, alguna cosa que funciona com un lligam en la successió de les substitucions de cada mare que, després de ser filla, esdevé mare.

Quan va arribant el moment de donar a llum, Estefania expressa continuadament el desig de què la seva mare sigui present als parts, el que no pot ser perquè Hipòlita no hi pot assistir per motiu de les seves ocupacions, encara que li explica com ha anat el part i com és la filla o el fill, els descriu físicament, com es troben, com mengen i fins i tot com vesteixen.

Es tal la importància que la maternitat té per a Estefania, que també explica a les cartes els embarassos i els parts de les dones amb qui es relaciona. Queda palès que la maternitat no és un assumpte individual, sinó que intervé d’una manera important en les relacions femenines, en aquest compartir l’obra creadora del món.

En paraules de Luisa Muraro el món neix amb el cercle complet de la mediació, és un cercle de cos i paraula que fa que les dones siguin protagonistes del que algunes historiadores han anomenat les “pràctiques de creació i recreació de la vida i la convivència humana” que són aquelles que fan possible venir al món i mantenir la vida, transmeten i fent a l’hora l’ordre simbòlic de la mare.

Formen part d’aquestes pràctiques els embarassos, els parts i la lactància, primordials per iniciar la vida, i les altres, les necessàries per mantenir-la: la cura dels cossos que es tradueix, entre d’altres, en la cura de les criatures i de les persones malaltes i la preparació dels aliments, entre d’altres.

La salut és una de les preocupacions constants d’Estefania. Es preocupa de com estan, totes les persones que l’envolten: l’emperadriu, l’emperador, el príncep, el seu fill, el marit, la tia, el cunyat, les dones amb qui conviu i que la serveixen. Si ha de tenir cura personalment dels malalts i de les malaltes, se n’ocupa, fins i tot de fer-los brous “a la nostra manera”, el procés d’elaboració dels quals li explica amb cura a la seva mare.

Les malalties i com es troben les persones malaltes, són objecte d’un seguiment diari que va relatant. Quan necessita algun medicament li demana a la mare: un ungüent, unes pólvores, que la mateixa comtessa prepara; la filla li demana que li enviï la recepta.

Però per qui més es preocupa és per la seva mare: li recomana que no faci abstinència per advent i per quaresma perquè li fan mal els menjars propis d’aquestes èpoques. Quan Hipòlita es posa malalta, Estefania pateix, li demana que la tingui al corrent de com evoluciona i fins que no ha passat temps que els símptomes han remés no deixa de preocupar-se.

La cura del cos, també en la salut, és un altre dels aspectes quotidians que mare i filla comparteixen, com quan Estefania demana a Hipòlita repetidament que li enviï unes pólvores per les dents de l’emperadriu, o uns perfums per les dames de la cort. Comparteixen l’obtenció i l’elaboració dels aliments, com quan Hipòlita envia a la filla productes elaborats - per exemple melmelades, confitures o massapans- i d’altres per obtenir-los posteriorment, com planters de vinya i de llimoners. Estefania també detalla en diverses ocasions els productes que envia a la seva mare, com ara fruites, formatges i carns en conserva.

L’amor a la mare fa ordre simbòlic, i Estefania estima la seva mare: les seves paraules ho expressen cada vegada que escriu a Hipòlita. Continuadament expressa el seu desig de trobada mare-filla, és conscient que la seva mare sent cap a ella el mateix:: sens jurament creuré que despèn vostra senyoria en pensar en nostre ésser i discurs, i així ha encertat en lo que fins ací havem fet. La comunicació entre les dues ultrapassa les paraules i la distància.

Mare i filla han fet el pacte de dir-se sempre la veritat sobre les coses que comparteixen a través de les cartes, especialment sobre la salut. Aquesta confiança mútua es veu expressada en diverses ocasions: I així és com la vostra senyoria diu, que, si no’ns escrivíssem la veritat, mai nos asseguraríem, i per ço suplique a vostra senyoria ho faça com diu, que jo faré lo mateix. Així, Estefania sempre explica com es troben la família i les altres persones amb qui conviu, com quan en una de les seves cartes escriu que el seu fill Lluís té la verola i la seva filla Catalina és morta: ...però no m’ha faltat una congoixa tras altra, com ve bona no ve sola, i així deu ser millor, puix nostre Senyor és estat sevit de col·locar en la sua santa glòria, sis setmanes aprés de ser nada, a la mia filleta, la qual morí dimarts, dia de Sant Mateu, a les vuit hores del matí, d’espasme, que no li ha durat sinó hora i mija, que a les sis i mija li començà, i en aquest temps li pres tres voltes, les quals li bastaren per acabar-la. Tot ho passà en los meus braços, que morta la llevaren d’ells, encara que aprés feu un badallet. Estefania intenta consolar-se i donar consol a la seva mare després d’aquesta mort, li demana que vigili la seva salut, ja que la necessita per superar la solitud que sent perquè la seva filla l’ha deixat.

A través de seves les paraules, Estefania ens ha transmès allò que Luisa Muraro explica així:

“Creo que ahora ha quedado eliminado el obstàculo que nos cerraba el camino. La antigua relación con la madre nos da un punto de vista duradero y verdadero sobre lo real,, verdadero no en términos de la verdad-correspondencia, sino de la verdad metafísica (o lógica), que no separa ser y pensamiento, y que se alimenta del interés recíproco entre el ser y el lenguaje. Aprendemos a hablar de la madre y esta afirmación define quién es la madre / qué es lenguaje”.

Les cartes d’Estefania de Requesens són una font primària, escrita en primera persona, des del partir de si, que permeten analitzar múltiples aspectes de la vida individual i col·lectiva de la seva època. En cadascuna de les seves cartes podem estudiar la història explicada des del punt de vista d’una dona protagonista: la genealogia materna, els sabers i quefers de les dones, les formes de relació dins de la societat femenina, els sentiments... tot allò que és a l’ordre de la mare.