Arxiu Capitular de Barcelona, Pia Almoina, plec de processos criminals 1, procés núm. 36 (1578). 1578, 25 novembre a 23 de desembre. Sant Feliu de Llobregat.

Blanca Bardiera, francesa, és acusada de bruixeria i és processada a través de la justícia baronial. Es presenten setze testimonis per part de l’acusació, que l’acusen de matar bebès i fer emmalaltir la gent amb les seves pocions i la seva màgia. L’advocat defensor presenta quatre testimonis per a la defensa, que elogien la bona conducta de Blanca. El 5 de desembre Blanca presta declaració i al final del procés es decideix posar a Blanca en llibertat sota fiança.

Sobre tenir el parer que Na Blanca Bardiera, francesa, habitant de Sant Feliu de Llobregat, és bruixa.

[...]

Bertrana de Caubos, francesa, ara habitant de la població de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada i que jura per Déu Nostre Senyor i els quatre Sants Evangelis, etcètera.

I interrogada sobre el que la cúria demana, diu:

Honorable batlle, el que jo sé sobre el que m’interrogueu és que, el mestre Germà Oriol, d’aquesta vila, em llogà a mi i a Na Blanca per eixarcolar un camp de blat. El matí que hi havíem d’anar, vàrem anar la dita Blanca i jo, i, anant pel camí, jo davant, tinc la presumpció que ella, la dita Blanca, amb les seves arts diabòliques, em va posar alguna cosa al cos, perquè de sobte em vaig trobar que tot el cos em feia moltíssim mal, especialment el cor, que em semblava que estava enverinada, quan abans estava molt bona. I en tot aquell dia no vaig poder treballar, ni en els quatre mesos i mig posteriors, ni podia menjar res. Fins al punt que la dita Blanca un dia em va cridar a la seva porta i em va dir: “Senyora Bertrana, veniu aquí”. I jo hi vaig anar, i vaig anar amb ella, i ella em va dir que si estava curada, i jo li vaig dir que no. I ella em va dir que si ja havia dinat, i jo li vaig dir que no, que no podia menjar. Aleshores ella entrà a casa seva i va cercar una escudellera, i amb la dita escudellera em va portar dues miques, que no tenien cara de sopes de pa, ni sabia jo mateixa què podia ésser. I ella em va dir que em mengés allò, i jo li vaig dir que no les volia, que no me les podia menjar. I ella em va dir que bé que me les podia menjar, que eren molt bones. I jo, tenint por que no em matessin no m’atrevia a menjar-les, i ella replicava que em fiés d’ella, que si les menjava aquí mateix em curaria. I vaig estar dubtant una mica si me les menjaria, i vaig pensar, no puc morir més que una vegada, i si em mata –vaig pensar- que no em matarà mol aviat, que tindria temps de confessar, i també diria que m’havia enverinat. I després, amb la punta del dit, doncs no m’atrevia a tocar sinó amb la punta del dit, vaig prendre d’allò que hi havia a l’escudella, que no n’hi havia brou, sinó que estava espès. I jo, amb quatre o cinc ditades vaig acabar, i així que vaig acabar, em va semblar que tenia gust d’herbes bones, especialment de farigola. I així que les vaig acabar em vaig trobar bé, i em va semblar que el meu mal no havia estat res. I aleshores vaig pensar i creure que ella no ho feia sinó diabòlicament, perquè m’havia fet venir el mal de sobte i amb aquelles miques de sobte se’m va passar. I més mal senyal m’ha semblat lo de les miques que lo altre, perquè jo de lo altre també moltes vegades pensava que li entrava malament a la gent, però lo de les miques no ho vaig tenir com a bon senyal, i des d’aleshores que mai m’ha agradat, sinó que la tinc per bruixa.

[...]

Montserrat Macià, dona de Jaume Macià, pagès de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada, i que jura per Déu Nostre Senyor i els quatre Sants Evangelis.

I interrogada sobre el que la cúria demana, diu:

Senyor procurador, el que jo sé sobre el que em dieu és que jo tenia una nena de setze o disset mesos, més o menys, la qual ja caminava, i sempre la senyora Blanca la cridava i la prenia, i cada dia venia a casa, tres, quatre vegades, i s’hi estava gairebé mig dia. I un dissabte, estant la nena molt bona, es va menjar un plat de sopa calenta, i després d’haver-li donada, al cap d’una hora li vaig canviar els bolquers i la vaig posar en el llit, estant molt bona i sana. I en arribar la mitjanit, penso que podria ser entre les dotze i la una, es despertà la nena amb un gran crit i plor, cridant-me el meu marit: “Mestressa, desperteu!” Segons ell em va dir, no em podia despertar. I quan em vaig despertar me la vaig trobar tota cruixida i masegada, que em semblava que estava trencada per l’esquena, i li vaig dir: ¡No!. I així em vaig llevar com vaig poder, i vaig prendre la nena per donar-li el pit, perquè encara mamava, i la nena mai va poder prendre el pit, sinó que sempre xisclava i cridava. I cap a la matinada la nena s’adormí, i jo em vaig llevar, vaig anar a baix i vaig obrir la porta, i un cop oberta es va despertar la nena i jo la vaig agafar i la vaig posar a sobre el bressol per a canviar-la. I llavors va venir la dita Blanca a buscar foc, i em va dir en entrar: “Què fa la vostra minyona, com se troba?”. I jo li vaig dir què faria, estant molt espantada, en dir aquelles paraules no havent sortit a aquelles hores ningú de casa. I aleshores ella entrà a cercar foc i s’hi va quedar una bona estona abans de marxar. I estant ella [guaitant] per una finestra, vaig voler veure què feia, i així la vaig veure, que estava ajupida entorn del foc, remenant les brases amb un bastó seu, i després se n’anà dient: “Adéu siau!”. I jo li vaig dir: “Aneu en bona hora”. I des d’aleshores ençà mai més ha entrat a casa meva, ni mai més es va atrevir a parlar amb la meva nena, que va tenir la malaltia durant dotze o tretze dies, amb ofecs, tot el veïnat venia a casa meva a veure la nena, i ella mai es va atrevir a entrar, sinó que un diumenge que li va venir un ofec, que tota la gent del veïnat va venir a casa meva, la dita Blanca, estant asseguda davant de casa meva, a casa del rajoler, es va tancar dins de casa seva, de què em vaig sorprendre molt que quan abans se les feia de tant amiga meva, no parlés ni vingués a veure la nena. I abans de que la nena morís la vam trobar tota blava. I llavors, aquell vespre li van venir els crits, traient sang per la boca i altres parts. I quan la nena va morir, vam tenir discussions en el carrer les dues, dient-me ella: “Vós dieu que jo us he morta la minyona”. I jo li vaig dir: “Ja ho sabeu”. I ella em va dir algunes males paraules. I jo li vaig dir: “Per què ara no veniu a casa?, que abans no en sortíeu”. I ella va respondre: “Perquè ara no tinc menester”.

[...]

Beatriu Castellví, dona de Pere Castellví, pagès de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada i que jura per Déu Nostre Senyor.

I interrogada sobre el primer article de la defensa de dita Blanca, diu que ella, testimoni, la té per dona de bé i per bona cristiana, del que ella coneix, i que li ha pres les seves criatures moltes vegades, que en té moltes, però que mai ha conegut cap mal dels que li atribueixen.

Sobre el segon, diu que ella la té com narra dit article, i encara que és cert que ha vist a alguns queixar-se d’ella, encara la té per dona de bé.

[...]

Sobre de tenir parer que na Blancha Bardiera, francesa, habitant de Sanct Feliu de Llobregat, és bruxa.

[...]

Bertranda de Caubos, francigena, nunc vero habitatrix in villa Sancti Felicis de Lupricato. Testis citata et que juravit ad Dominum Deum et eius sancta quator Evangelia, etcetera.

Et, interrogata super curie prenentis, dixit:

Honorable balle, lo que jo sé sobre lo que.m interrogau és que, mestre Germà Oriol, de aquesta vila, me llogà a mi un dia y a na Blancha per a xercholar un camp de blat. Lo matí que havíem de anar a exercholar lo dit camp, anaremnos- ne la dita Blancha y jo y, anant pel camí, jo anant devant, tinch presumció que ella dita Blancha, ab sa art diabòlica, me posà alguna cosa en mon cos, perquè ab un prompte me trobí que tot lo cos me feia grandíssim mal, specialment lo cor, que.m paraxia que estava emmatzinada, com abans estigués molt bona. Y de tot aquell dia jo no poguí trebellar, ni de quatre mesos y mig aprés, ni podia ninguna cosa menyar. Fins a tant que la dita Blancha un dia me cridà de la sua porta, y.m digué: “Madó Bartrana veniu assí”. Y jo hi aní, y con fuy ab ella, ella me digué si estava gorida, y jo li diguí que no. Y ella me digué si j’avia dinat, y jo li diguí que no, que no podia menyar. Y les hores ella se’n entrà dins sa casa y sercà una scudellera, y.m va portar ab dita scudellera duas miquetas, que no tenian cara de soppas de pa, ni sabia jo mateixa què podia ésser. Y ella me digué que menyàs allò, y jo li diguí que no les volia, que no les podia menyar. Y ella me digué que bé les podia menyar, que eran molt bonas. Y jo, tenint por que no.m matassem no gosava menyar-les, y ella sempre replicava que fiàs d’ella, que si les menyava aquí mateix seria gorida. Y jo estiguí un poch dubtant si les menyaria, y pensí, no puch morí sinó una volta, y si.m mata –pensí- que no.m mataria molt promptament, que tindria temps de confessar, y que també diria que ella me havia emmatzinada. Y aprés, ab lo un cap del dit, que no.y gosava tollar sinó ab lo cap del dit, prenguí de allò que tenia en l’escudella, que no.y havia brou, sinó que estava spesset. Y jo, ab quatre o sinch dittades aguí acabat, y aquí mateix me haguí acabat, y.m paragué que tenia sabor de herbes bonas, specialment de ferigola. Y aquí mateix que haguí acabat me trobí bona, qu.m paregué que mon mal no era estat res. Y jo les hores pensí y creguí que ella no.u feia sinó diabòlicament, per lo que me havia fet venir lo mal encontinent y ab un emprompte, y ab aquelles miguetas ab un prompte me passà. Y més mal senyal me ha apparagut lo de las michas que l’altre, perquè jo de l’altre també moltes voltes pensava que venia mal promptament a la gent, però de les miquetas no.u tinguí a bon senyal, y de les hores ensà may m’a agradada, antes l’e tinguda per bruxa.

[...]

Montserrata Maciana, uxor Jacobi Macia, agricola ville Sancti Felicis de Lubricato. Testis citata, et que juravit ad Dominum Deum et eius sancti quator Evangelia.

Et interrogata super curie prenentis, dixit:

Senyor procurador, lo que jo sé sobre lo que.m diueu és que jo tenia una xicha de setse o deset mesos, poch més o manco, la qual caminava ja, y sempre madó Blancha la cridava y la prenia, y cada cada dia venia en casa tres, quatre vegades, que quasi mig dia s.i estave. Y un dissapte, estant la xicha molt bona, menyant-se un plat de sopas escaldadas, després li haguí dades les sopas, al cap de una hora la bolquí i la posí en lo llit, estant molt bona y sana. Y com vingué a la mija nit, o entre les dotse y una, que penso podia ésser, se despertà la dita xicha ab grandíssim crit y plor, y cridant-me mon marit: “Mestressa, despertau-vos!”. Segons ell me digué, may me podia despertar. Y com fuy despertada me trobí tota cruxida i magollada, que.m parexia estava trencada per la squena, Y li diguí: “No”. Y així me alsí com puguí, y prenguí la xicha per donar-li la mamella, perquè encara mamava, y la xicha may pogué prendre la mamella, sinó sempre gisclava y cridava. Y envés la matinada la xicha se adormí, y jo.m vaig llevar, y devallí baix y obrí la porta, y en havent ubert la porta se despertà la xicha y jo la prenguí y assegui’m de sobre lo brassol per mudar-la. Y aquí mateix vingué dita Blancha a cercar foch, y.m digué en entrant: ¿”Què fa la vostra minyona, com se troba?”. Y jo li diguí què faria, estant jo molt espantada, com deia aquellas paraulas, no havent axit en aquellas horas ningú de casa. Y les hores ella se’n entrà a sercar foch, y estigué una gran estona antes no.n isqué. Y estant ella [guaitant] per una finestra, volguí vèurer què feia, y així la viu, que estava arropida entorn del foch, remanant les brases ab un bastó d’ella, y després se’n anà dient: “Adéu siau!”. Y jo li diguí: “Anau en bona hora”. Y de les hores ensà may pus és entrada en ma casa, ni may pus gosà parlar ab la mia xicha, antes per dotse o tretse dies li durà la malaltia, venint-li baschas, tot lo veÿnat venia en ma casa per vèurer dita xicha, y ella may no gosà entrà; antes un diumenge que li vingué una bascha, que tota la gent del veÿnat vingué en ma casa, ella dita Blancha, estant asseguda devant ma casa, en casa del rajoler, se tancà dins sa casa, del que.m meravellí molt que, abans fahent-se ella tant amiga mia, no parlàs més ni vingués a veure la dita xicha. Y abans dita xicha no morís li trobarem totes les locades blaves. Y encontinent en aquell vespre li vingueren los giscles, se soltava en sanch per bocha y altres parts. Y com la mia xicha fou morta, haguerem raons al carrer les dues, dient-me ella: “Vós dieu que jo us he morta la minyona”. Y jo li diguí: “Vós vos ho sabeu”. Y ella me digué algunas malas paraulas. Y jo li diguí: “Per què ara no veniu a casa?, que abans no.y ne axieu”. Y ella respongué: “Perquè no.y he mester hara!”.

[...]

Beatrix Castellvi, muller que est de Petri Castellvi, agricola Sancti Felicis de Lupricato. Testes citata et que juravit ad Dominum Deu.

Et interrogata super primo articulo ex articulus deffensionum, dicte Blanca dixit que ella, testimoni, la té per dona de bé y per bona chrestiana, del que ella la coneix, y que li ha moltes vegades presas ses criatures, que.n té moltes, però que may ha conegut ningun mal del que li aproposen en ella.

Super secundu, dixit que ella la té com narra dit article, encara que cert n’a vist quexar alguns d’ella, totavia ella la té per dona de bé.

[...]