Arxiu Capitular de Barcelona, Pia Almoina, plec de processos criminals 1, procés núm. 36 (1578). 1578, 25 novembre a 23 de desembre. Sant Feliu de Llobregat.

Blanca Bardiera, francesa, és acusada de bruixeria i és processada a través de la justícia baronial. Es presenten setze testimonis per part de l’acusació, que l’acusen de matar bebès i fer emmalaltir la gent amb les seves pocions i la seva màgia. L’advocat defensor presenta quatre testimonis per a la defensa, que elogien la bona conducta de Blanca. El 5 de desembre Blanca presta declaració i al final del procés es decideix posar a Blanca en llibertat sota fiança.

Sobre tenir el parer que Na Blanca Bardiera, francesa, habitant de Sant Feliu de Llobregat, és bruixa.

[...]

Bertrana de Caubos, francesa, ara habitant de la població de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada i que jura per Déu Nostre Senyor i els quatre Sants Evangelis, etcètera.

I interrogada sobre el que la cúria demana, diu:

Honorable batlle, el que jo sé sobre el que m’interrogueu és que, el mestre Germà Oriol, d’aquesta vila, em llogà a mi i a Na Blanca per eixarcolar un camp de blat. El matí que hi havíem d’anar, vàrem anar la dita Blanca i jo, i, anant pel camí, jo davant, tinc la presumpció que ella, la dita Blanca, amb les seves arts diabòliques, em va posar alguna cosa al cos, perquè de sobte em vaig trobar que tot el cos em feia moltíssim mal, especialment el cor, que em semblava que estava enverinada, quan abans estava molt bona. I en tot aquell dia no vaig poder treballar, ni en els quatre mesos i mig posteriors, ni podia menjar res. Fins al punt que la dita Blanca un dia em va cridar a la seva porta i em va dir: “Senyora Bertrana, veniu aquí”. I jo hi vaig anar, i vaig anar amb ella, i ella em va dir que si estava curada, i jo li vaig dir que no. I ella em va dir que si ja havia dinat, i jo li vaig dir que no, que no podia menjar. Aleshores ella entrà a casa seva i va cercar una escudellera, i amb la dita escudellera em va portar dues miques, que no tenien cara de sopes de pa, ni sabia jo mateixa què podia ésser. I ella em va dir que em mengés allò, i jo li vaig dir que no les volia, que no me les podia menjar. I ella em va dir que bé que me les podia menjar, que eren molt bones. I jo, tenint por que no em matessin no m’atrevia a menjar-les, i ella replicava que em fiés d’ella, que si les menjava aquí mateix em curaria. I vaig estar dubtant una mica si me les menjaria, i vaig pensar, no puc morir més que una vegada, i si em mata –vaig pensar- que no em matarà mol aviat, que tindria temps de confessar, i també diria que m’havia enverinat. I després, amb la punta del dit, doncs no m’atrevia a tocar sinó amb la punta del dit, vaig prendre d’allò que hi havia a l’escudella, que no n’hi havia brou, sinó que estava espès. I jo, amb quatre o cinc ditades vaig acabar, i així que vaig acabar, em va semblar que tenia gust d’herbes bones, especialment de farigola. I així que les vaig acabar em vaig trobar bé, i em va semblar que el meu mal no havia estat res. I aleshores vaig pensar i creure que ella no ho feia sinó diabòlicament, perquè m’havia fet venir el mal de sobte i amb aquelles miques de sobte se’m va passar. I més mal senyal m’ha semblat lo de les miques que lo altre, perquè jo de lo altre també moltes vegades pensava que li entrava malament a la gent, però lo de les miques no ho vaig tenir com a bon senyal, i des d’aleshores que mai m’ha agradat, sinó que la tinc per bruixa.

[...]

Montserrat Macià, dona de Jaume Macià, pagès de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada, i que jura per Déu Nostre Senyor i els quatre Sants Evangelis.

I interrogada sobre el que la cúria demana, diu:

Senyor procurador, el que jo sé sobre el que em dieu és que jo tenia una nena de setze o disset mesos, més o menys, la qual ja caminava, i sempre la senyora Blanca la cridava i la prenia, i cada dia venia a casa, tres, quatre vegades, i s’hi estava gairebé mig dia. I un dissabte, estant la nena molt bona, es va menjar un plat de sopa calenta, i després d’haver-li donada, al cap d’una hora li vaig canviar els bolquers i la vaig posar en el llit, estant molt bona i sana. I en arribar la mitjanit, penso que podria ser entre les dotze i la una, es despertà la nena amb un gran crit i plor, cridant-me el meu marit: “Mestressa, desperteu!” Segons ell em va dir, no em podia despertar. I quan em vaig despertar me la vaig trobar tota cruixida i masegada, que em semblava que estava trencada per l’esquena, i li vaig dir: ¡No!. I així em vaig llevar com vaig poder, i vaig prendre la nena per donar-li el pit, perquè encara mamava, i la nena mai va poder prendre el pit, sinó que sempre xisclava i cridava. I cap a la matinada la nena s’adormí, i jo em vaig llevar, vaig anar a baix i vaig obrir la porta, i un cop oberta es va despertar la nena i jo la vaig agafar i la vaig posar a sobre el bressol per a canviar-la. I llavors va venir la dita Blanca a buscar foc, i em va dir en entrar: “Què fa la vostra minyona, com se troba?”. I jo li vaig dir què faria, estant molt espantada, en dir aquelles paraules no havent sortit a aquelles hores ningú de casa. I aleshores ella entrà a cercar foc i s’hi va quedar una bona estona abans de marxar. I estant ella [guaitant] per una finestra, vaig voler veure què feia, i així la vaig veure, que estava ajupida entorn del foc, remenant les brases amb un bastó seu, i després se n’anà dient: “Adéu siau!”. I jo li vaig dir: “Aneu en bona hora”. I des d’aleshores ençà mai més ha entrat a casa meva, ni mai més es va atrevir a parlar amb la meva nena, que va tenir la malaltia durant dotze o tretze dies, amb ofecs, tot el veïnat venia a casa meva a veure la nena, i ella mai es va atrevir a entrar, sinó que un diumenge que li va venir un ofec, que tota la gent del veïnat va venir a casa meva, la dita Blanca, estant asseguda davant de casa meva, a casa del rajoler, es va tancar dins de casa seva, de què em vaig sorprendre molt que quan abans se les feia de tant amiga meva, no parlés ni vingués a veure la nena. I abans de que la nena morís la vam trobar tota blava. I llavors, aquell vespre li van venir els crits, traient sang per la boca i altres parts. I quan la nena va morir, vam tenir discussions en el carrer les dues, dient-me ella: “Vós dieu que jo us he morta la minyona”. I jo li vaig dir: “Ja ho sabeu”. I ella em va dir algunes males paraules. I jo li vaig dir: “Per què ara no veniu a casa?, que abans no en sortíeu”. I ella va respondre: “Perquè ara no tinc menester”.

[...]

Beatriu Castellví, dona de Pere Castellví, pagès de Sant Feliu de Llobregat. Testimoni citada i que jura per Déu Nostre Senyor.

I interrogada sobre el primer article de la defensa de dita Blanca, diu que ella, testimoni, la té per dona de bé i per bona cristiana, del que ella coneix, i que li ha pres les seves criatures moltes vegades, que en té moltes, però que mai ha conegut cap mal dels que li atribueixen.

Sobre el segon, diu que ella la té com narra dit article, i encara que és cert que ha vist a alguns queixar-se d’ella, encara la té per dona de bé.

[...]

Sobre de tenir parer que na Blancha Bardiera, francesa, habitant de Sanct Feliu de Llobregat, és bruxa.

[...]

Bertranda de Caubos, francigena, nunc vero habitatrix in villa Sancti Felicis de Lupricato. Testis citata et que juravit ad Dominum Deum et eius sancta quator Evangelia, etcetera.

Et, interrogata super curie prenentis, dixit:

Honorable balle, lo que jo sé sobre lo que.m interrogau és que, mestre Germà Oriol, de aquesta vila, me llogà a mi un dia y a na Blancha per a xercholar un camp de blat. Lo matí que havíem de anar a exercholar lo dit camp, anaremnos- ne la dita Blancha y jo y, anant pel camí, jo anant devant, tinch presumció que ella dita Blancha, ab sa art diabòlica, me posà alguna cosa en mon cos, perquè ab un prompte me trobí que tot lo cos me feia grandíssim mal, specialment lo cor, que.m paraxia que estava emmatzinada, com abans estigués molt bona. Y de tot aquell dia jo no poguí trebellar, ni de quatre mesos y mig aprés, ni podia ninguna cosa menyar. Fins a tant que la dita Blancha un dia me cridà de la sua porta, y.m digué: “Madó Bartrana veniu assí”. Y jo hi aní, y con fuy ab ella, ella me digué si estava gorida, y jo li diguí que no. Y ella me digué si j’avia dinat, y jo li diguí que no, que no podia menyar. Y les hores ella se’n entrà dins sa casa y sercà una scudellera, y.m va portar ab dita scudellera duas miquetas, que no tenian cara de soppas de pa, ni sabia jo mateixa què podia ésser. Y ella me digué que menyàs allò, y jo li diguí que no les volia, que no les podia menyar. Y ella me digué que bé les podia menyar, que eran molt bonas. Y jo, tenint por que no.m matassem no gosava menyar-les, y ella sempre replicava que fiàs d’ella, que si les menyava aquí mateix seria gorida. Y jo estiguí un poch dubtant si les menyaria, y pensí, no puch morí sinó una volta, y si.m mata –pensí- que no.m mataria molt promptament, que tindria temps de confessar, y que també diria que ella me havia emmatzinada. Y aprés, ab lo un cap del dit, que no.y gosava tollar sinó ab lo cap del dit, prenguí de allò que tenia en l’escudella, que no.y havia brou, sinó que estava spesset. Y jo, ab quatre o sinch dittades aguí acabat, y aquí mateix me haguí acabat, y.m paragué que tenia sabor de herbes bonas, specialment de ferigola. Y aquí mateix que haguí acabat me trobí bona, qu.m paregué que mon mal no era estat res. Y jo les hores pensí y creguí que ella no.u feia sinó diabòlicament, per lo que me havia fet venir lo mal encontinent y ab un emprompte, y ab aquelles miguetas ab un prompte me passà. Y més mal senyal me ha apparagut lo de las michas que l’altre, perquè jo de l’altre també moltes voltes pensava que venia mal promptament a la gent, però de les miquetas no.u tinguí a bon senyal, y de les hores ensà may m’a agradada, antes l’e tinguda per bruxa.

[...]

Montserrata Maciana, uxor Jacobi Macia, agricola ville Sancti Felicis de Lubricato. Testis citata, et que juravit ad Dominum Deum et eius sancti quator Evangelia.

Et interrogata super curie prenentis, dixit:

Senyor procurador, lo que jo sé sobre lo que.m diueu és que jo tenia una xicha de setse o deset mesos, poch més o manco, la qual caminava ja, y sempre madó Blancha la cridava y la prenia, y cada cada dia venia en casa tres, quatre vegades, que quasi mig dia s.i estave. Y un dissapte, estant la xicha molt bona, menyant-se un plat de sopas escaldadas, després li haguí dades les sopas, al cap de una hora la bolquí i la posí en lo llit, estant molt bona y sana. Y com vingué a la mija nit, o entre les dotse y una, que penso podia ésser, se despertà la dita xicha ab grandíssim crit y plor, y cridant-me mon marit: “Mestressa, despertau-vos!”. Segons ell me digué, may me podia despertar. Y com fuy despertada me trobí tota cruxida i magollada, que.m parexia estava trencada per la squena, Y li diguí: “No”. Y així me alsí com puguí, y prenguí la xicha per donar-li la mamella, perquè encara mamava, y la xicha may pogué prendre la mamella, sinó sempre gisclava y cridava. Y envés la matinada la xicha se adormí, y jo.m vaig llevar, y devallí baix y obrí la porta, y en havent ubert la porta se despertà la xicha y jo la prenguí y assegui’m de sobre lo brassol per mudar-la. Y aquí mateix vingué dita Blancha a cercar foch, y.m digué en entrant: ¿”Què fa la vostra minyona, com se troba?”. Y jo li diguí què faria, estant jo molt espantada, com deia aquellas paraulas, no havent axit en aquellas horas ningú de casa. Y les hores ella se’n entrà a sercar foch, y estigué una gran estona antes no.n isqué. Y estant ella [guaitant] per una finestra, volguí vèurer què feia, y així la viu, que estava arropida entorn del foch, remanant les brases ab un bastó d’ella, y després se’n anà dient: “Adéu siau!”. Y jo li diguí: “Anau en bona hora”. Y de les hores ensà may pus és entrada en ma casa, ni may pus gosà parlar ab la mia xicha, antes per dotse o tretse dies li durà la malaltia, venint-li baschas, tot lo veÿnat venia en ma casa per vèurer dita xicha, y ella may no gosà entrà; antes un diumenge que li vingué una bascha, que tota la gent del veÿnat vingué en ma casa, ella dita Blancha, estant asseguda devant ma casa, en casa del rajoler, se tancà dins sa casa, del que.m meravellí molt que, abans fahent-se ella tant amiga mia, no parlàs més ni vingués a veure la dita xicha. Y abans dita xicha no morís li trobarem totes les locades blaves. Y encontinent en aquell vespre li vingueren los giscles, se soltava en sanch per bocha y altres parts. Y com la mia xicha fou morta, haguerem raons al carrer les dues, dient-me ella: “Vós dieu que jo us he morta la minyona”. Y jo li diguí: “Vós vos ho sabeu”. Y ella me digué algunas malas paraulas. Y jo li diguí: “Per què ara no veniu a casa?, que abans no.y ne axieu”. Y ella respongué: “Perquè no.y he mester hara!”.

[...]

Beatrix Castellvi, muller que est de Petri Castellvi, agricola Sancti Felicis de Lupricato. Testes citata et que juravit ad Dominum Deu.

Et interrogata super primo articulo ex articulus deffensionum, dicte Blanca dixit que ella, testimoni, la té per dona de bé y per bona chrestiana, del que ella la coneix, y que li ha moltes vegades presas ses criatures, que.n té moltes, però que may ha conegut ningun mal del que li aproposen en ella.

Super secundu, dixit que ella la té com narra dit article, encara que cert n’a vist quexar alguns d’ella, totavia ella la té per dona de bé.

[...]

Durant l’Edat Mitjana, abans de la institucionalització dels gremis, els governs municipals i les universitats, les dones van anar ocupant espais en tots els terrenys i van ser, a més de pageses, mestres de diversos oficis, pobladores, abadesses, escriptores, i també es van dedicar a diversos camps de coneixement humà, entre ells els que es comprenen dins de la denominació de “ciència”. Una ciència que per a les dones es concentrava en aquella època principalment en el camp de la medicina. Les dones van anar més enllà dels límits imposats per a elles en els models de gènere dominants i es van convertir en un problema per a l’elit masculina feudal i patriarcal.

Com a reacció, a partir dels segles XIII i XIV pren cos entre sacerdots i erudits, homes privilegiats, un corrent d’opinió misogin, que va ser contestat per dones com Christine de Pizan, donant lloc a l’anomenada “querella de les dones”.

Durant el Renaixement el corrent misogin s’afiançà, donant lloc a un període de regressió per a les dones en tots els terrenys. És també llavors quan la lluita pel control masculí del coneixement, de la ciència, es va recruar, començant aleshores la cacera de bruixes.

Qualsevol dona que gaudís de qualsevol tipus d’independència era procliu a ser considerada bruixa. Els inquisidors creien que les dones que quedaven fora del control masculí, al marge de la seva tutela a través de la família, o que es mantenien fora o en els límits dels rols femenins prescrits per a elles, eren elements pertorbadors de l’ordre social establert. Dones soles, solteres o vídues, pobres, velles, estrangeres, melangioses, guaridores, l’espectre podia ser variat.

Les dones sense homes, solteres i vídues, més grans de quaranta anys, podien fàcilment ser considerades bruixes, però moltes també podien ser casades, joves... Les estrangeres també podien ser un objectiu fàcil, ja que pel fet de ser dones i nouvingudes, eren objecte de desconfiança. Moltes bruixes eren dones que tenien o actuaven amb independència, que estaven disposades a replicar i a defensar-se. A Anglaterra, les dones que sabien nedar eren considerades bruixes, ja que si podien nedar era perquè l’aigua les rebutjava.

Les bruixes eren en molts casos dones d’extracció pagesa i pobra. Això és cert per a la majoria de les guaridores, tot i que també hi havia algunes amb una situació social acomodada. Les guaridores d’extracció pobra i pagesa treballaven per a la comunitat, per a les classes populars. En general eren les úniques que assistien als pobres.

D’altra banda, un altre sector que va patir la persecució durant la cacera de bruixes van ser les llevadores. Moltes de les dones acusades de bruixeria van ser llevadores. Aquest fet s’explica perquè durant l’Edat Mitjana i Moderna, existia la idea generalitzada que el naixement tenia qualitats màgiques i que, per aquesta raó, les llevadores, en conèixer els misteris del naixement, tenien poders especials. La institucionalització de la medicina a les universitats va suposar que l’obstetrícia romangués com l’única àrea relacionada amb la medicina i la salut reservada a les dones, fins que també els hi va ser usurpada al segle XIX. Les dones van quedar excloses de la pràctica de la medicina, amb l’excepció mencionada, fins que va aparèixer la figura de la infermera a finals del segle XIX, especialment amb Florence Nightingale. La infermera apareix lligada al rol de cuidadora de les dones, completament subordinada als metges.

En opinió de Mary Daly, a la història de les bruixes i de la cacera de bruixes també s’ha de tenir en compte l’existència de restes d’allò que ella anomena “Vella Religió”, prepatriarcal i precristiana, d’adoració a la Deessa, i que seria mantinguda per les dones. La Deessa evoca la presència femenina a la societat, la dona forta, independent i sàvia, que s’intentarà destruir amb la cacera de bruixes, desmembrant i matant la Deessa.

Un nombre important de les dones que van ser condemnades a mort durant els segles de la cacera de bruixes van ser dones que exercien de guaridores a les seves comunitats.

Las dones havien exercit com a guaridores des de feia segles, existint una llarga genealogia de dones guaridores. A Europa van ser les responsables de la salut de la comunitat fins que es va iniciar la cacera de bruixes, essent coneixedores, transmissores i revisores d’una saviesa ancestral popular que es transmetia de mares a filles. De fet, per a diverses estudioses i estudiosos són considerades les primeres metgesses i anatomistes de la història d’occident, a més de les primeres farmacòlogues, amb els seus conreus i recol·lecció de plantes medicinals. Eren les coneixedores dels secrets de la medicina empírica.

Per aquest motiu eren conegudes per la comunitat com a “dones sàvies”. Tanmateix, les institucions, temoroses de la seva influència, les van anomenar “xafarderes”, fins que van ser anomenades bruixes.

Les dones coneixien les aplicacions medicinals de moltes herbes i plantes i el coneixement sobre moltes d’elles s’aprenien de generació en generació des de temps anteriors a la institucionalització del cristianisme. Al mateix temps van descobrir noves fórmules i aplicacions a través de l’experimentació. La gent va considerar aquest coneixement com una mena de màgia, de la mateixa manera que ho van creure els jerarques de les esglésies cristianes i els governadors dels estats. Sembla ser que aquestes dones barrejaven les seves pràctiques curatives amb vells ritus pagans anteriors al cristianisme. Aquesta pàtina màgica que cobria el coneixement de les plantes i l’elaboració de cremes i ungüents sembla derivar d’aquests vells ritus religiosos. Aquest va ser un dels factors que va contribuir a considerar l’existència d’una especial relació entre aquestes dones i el cos, amb el guarir del cos però també amb la relació entre cos i ment. Existeix documentada la pràctica que algunes bruixes acostumaven a refregar-se el cos amb ungüents que elles mateixes feien.

De vegades els inquisidors vinculaven l’ús d’ungüents amb la suposada capacitat de volar de les bruixes, com es veu en un procés de bruixeria datat l’any 1620 a Puigcerdà. El procés descriu una espècie d’aquelarre de bruixes en què una dona incita a una altra anomenada Jonga a treure’s la roba i posar-se un ungüent i, en fer-ho, aquesta surt volant per la xemeneia.

Les bruixes-guaridores utilitzaven analgèsics, calmants i medecines digestives, així com altres preparats per a calmar els dolors de part, malgrat la postura contrària de l’Església, per la qual, a causa del pecat original les dones havien de parir amb dolor. Van utilitzar la belladona per aturar les contraccions de la matriu en cas de possible avortament i algunes fonts apunten a una bruixa anglesa com a descobridora de la digitalina, que s’utilitza actualment per a tractar les malalties coronàries. Aquestes dones sàvies també aconsellaven a altres dones sobre mètodes anticonceptius i practicaven avortaments. De fet, Paracels, considerat el “pare de la medicina moderna”, va afirmar al segle XVI que tot el que sabia ho havia après de les bruixes. Amb la cacera de bruixes, part d’aquest coneixement es va perdre.

D’altra banda, les fonts que s’han estudiat fins ara apunten que les guaridores van establir xarxes i es reunien per a intercanviar coneixements sobre herbes medicinals a la vegada que es constituïen en mediadores per a la divulgació de notícies de tota mena, alimentant les relacions entre dones. És possible que aquestes xarxes estiguessin relacionades amb les rebel·lions camperoles de l’època, ajudant, per exemple, a la seva difusió.

A partir del segle XII van aparèixer les universitats vinculades a l’Església, la qual cosa va significar que disciplines com la medicina i el dret s’instruïssin al si d’aquesta institució, començant un procés d’institucionalització i professionalització que, d’acord amb Michel Foucault, tindria com a darrer objectiu la legitimació de l’ordre social establert des dels sectors del poder. Era necessari el control de les fonts del saber per part dels homes dels estaments dominants. Les disciplines es van desenvolupar sota la inspecció de l’Església, sota els límits delineats per la fe cristiana. De fet, juristes i metges van col·laborar i van tenir el seu propi rol en la cacera de bruixes, donant-li un marc legal o actuant com a consellers en els tribunals.

Es prohibí practicar la medicina a tots aquells que no tinguessin títol, la qual cosa significava que a les dones se’ls va treure el dret a practicar la medicina com a guaridores, en no poder tenir accés a les universitats. Les dones que havien practicat durant les seves vides i per generacions com a guaridores, van veure aleshores que se’ls prohibia exercir la seva feina. Tanmateix, perquè la prohibició fos més efectiva era necessari eradicar la seva influència dins de la comunitat, acabar amb el respecte de què gaudien entre el poble. Era necessari acabar també amb la competència d’aquestes dones, que podien qüestionar la capacitat dels professionals que es graduaven a les universitats.

Els professionals homes, procedents de famílies adinerades, pregonaren contra la possible competència de les dones guaridores rebent el recolzament dels estaments privilegiats, que es van adonar de la importància de controlar les fonts del saber, essent la medicina una de les primeres disciplines que l’Església i l’estat tenien un especial interès a controlar. L’organització institucional de la medicina era important en aquest procés de control de les fonts del saber, degut al prestigi i la reputació que comportava, però, sobretot, perquè implicava controlar decisions sobre la vida i la mort, sobre la bogeria i la no bogeria, etc. Les dones estaven, evidentment, excloses d’aquest cercle elidits.

Les primeres dones guaridores acusades van ser dones instruïdes que treballaven per a clients de la mateixa extracció social, és a dir, per als estaments privilegiats. Durant el segle XIII, la universitat de París va acusar a Jacqueline Felicie de practicar la medicina il·legalment. Ningú dubtava de la seva capacitat o professionalitat, més aviat al contrari, va ser utilitzada en contra seva, perquè es va atrevir a guarir essent dona, qüestionant la competència dels metges i demostrant que podia curar en casos en què els metges havien renunciat.

De fet, els coneixements que els metges aprenien a les universitats d’aquesta època eren molt reduïts. Es limitaven bàsicament a les obres de Galè i el cos de medicina hipocràtica, amb totes les preconcepcions annexes. No rebien cap tipus d’ensenyament pràctic ni res que pogués qüestionar l’ortodòxia cristiana. En aquest context, la sagnia era la pràctica més comuna, particularment per a les ferides. La superstició també era present en forma de ritus religiosos, oracions, o la pràctica de formules màgiques, a més del fet que els metges necessitaven el consell del sacerdot i no podien curar aquells que no s’havien confessat.

La teoria segons la qual la creació de les universitats va comportar una evolució positiva i de progrés amb la qual la superstició popular va ser substituïda per la ciència, és, com a mínim, discutible. Seria més encertat afirmar que els nous “professionals” imposaren per la força la seva “superioritat” contra aquells que els molestaven i podien desafiar-los. Per a les historiadores Pina Cavallo i Milagros Rivera, existeix una relació entre els canvis pel control de la ciència i les relacions socials entre els gèneres, a la vegada que aquests canvis coincideixen amb l’enduriment de la persecució de les bruixes. Aquest vincle es materialitza en la separació entre la màgia natural, forma premoderna de la ciència i de la qual s’apropien els homes, i la màgia negra, subterrània i perseguida, que definiria la que practicaven les dones.

Alguns estudis suggereixen que l’Església tenia, a més, altres interessos per a limitar el rol de les guaridores. Per exemple, hi havia bruixes-guaridores que aconsellaven a la gent moderar el seu consum de sucre, ja que havien detectat malalties relacionades amb aquest consum. Tanmateix, a l’Església, que tenia interessos a la indústria del sucre, li convenia més aviat un augment del consum i no al contrari.

Una vegada les professionals com Jacqueline van deixar de ser un problema, li va arribar el torn a les dones d’estaments socials més baixos. Aquestes van ser les principals víctimes de la cacera de bruixes.

Per a entendre el significat de la cacera de bruixes, no és suficient l’explicació de la competència de les guaridores, la professionalització de la medicina o la institucionalització i control de la ciència per part del poder establert. La cacera de bruixes va ser un acte conscient de ginocidi per part de les elits del poder que es va alimentar d’una renovada misogínia que va prendre força a partir del segle XIV. Aquesta misogínia va ser alimentada per l’Església sota la influència dels textos de Tomàs d’Aquino, es va materialitzar a França al segle XV i es va estendre per Europa.

Com s’ha comentat més amunt, aquesta renovada misogínia anirà acompanyada, a l’inici de l’Edat Moderna, d’un retrocés per a les dones en tots els aspectes de les seves vides, coincidint amb el Renaixement. La cronologia de la cacera de bruixes coincideix amb aquests canvis. Teòlegs i inquisidors afirmaven “on hi ha moltes dones, hi ha moltes bruixes”.

Diversos estudis han reconegut que la cacera de bruixes va ser un fenomen bàsicament polític més que no pas religiós o de qualsevol altre tipus, i que apareix lligat a un procés d’homogeneïtzació cultural a la vegada vinculat a l’expansió del poder de l’estat. No és accidental que la major part de persones processades i condemnades fossin dones. La cacera de bruixes no va ser simplement una explosió d’histèria col·lectiva que va trobar un cap de turc en les bruixes -encara que, naturalment, les instàncies de poder van aprofitar també aquest aspecte per desviar el descontentament de la gent fora de causes socials que podrien incitar a la revolta, al mateix temps que es desfeien d’elements pertorbadors-, sinó una persecució conscient promoguda i dirigida contra les dones que, per la seva saviesa, per la seva independència o simplement per la seva inadaptació dins els límits imposats per a elles, qüestionaven amb les seves vides el propi cos social, un cos social que, en paraules de Mary Daly, representava el cos místic de Crist, fonamentalment privilegiat i patriarcal, en un moment en què es dóna un augment del control de la “saviesa”, definint-la dins dels límits oficials.

La cacera de bruixes comprèn els segles XIV al XVII, adquirint el grau més alt d’intensitat durant el segle XVI i, sobretot, la primera meitat del XVII. Fins a finals del segle XV les penes per bruixeria eren suaus, consistint generalment en multes. Va ser coincidint amb la butlla del Papa Innocenci VIII i amb la publicació l’any 1486 del Malleus Malleficarum o “Martell de bruixes”, escrit pels inquisidors dominics alemanys Heinrich Kramer (o Henri Institoris) i Jakob Sprenger, que va començar la roda de la mort. L’aparició de la impremta va ajudar a la difusió d’aquest manual d’inquisidors.

Els inquisidors, en la seva visió patriarcal, no podien acceptar que les dones tinguessin saviesa o poder, per la qual cosa afirmaren que el poder de les bruixes no era propi, sinó que els provenia de l’acte sexual amb el dimoni. La perversió sexual dels inquisidors es va manifestar al respecte en els processos, en què es materialitzaven les seves fantasies sexuals amb detalls obscens, descrivint l’acte sexual entre la bruixa i el dimoni. Quan les dones actuaven de manera racional era perquè actuaven com a eines del dimoni, ja que pertanyien al partit del dimoni. Aquest fet podria fer referència a les xarxes que existien entre les dones i va ser utilitzat perquè delatessin les seves veïnes, amigues, etc.

La bruixeria era considerada un "crimen exceptum", és a dir, un crim especial, diferent als altres. Al segle XVI la diferència entre bruixes bones (moltes d’elles guaridores) i dolentes desapareix totalment. Els inquisidors van assegurar que les bones eren pitjor que les dolentes. A això hi van contribuir personatges com Jean Bodin, que amb la seva demonologia va contribuir en la revifalla de la cacera de bruixes a finals del segle XVI. Les bruixes tenien menys drets que els altres inculpats i els judicis anaven pràcticament sempre acompanyats de tortures. La presumpció era suficient per sentenciar a mort.

A cada acusada els inquisidors demanaven un altre nom, que iniciava una cadena de mort i barbàrie. Qualsevol podia denunciar, i una vegada denunciada la primera bruixa, s’iniciava la cadena. A més, per aquest “delicte” els inquisidors utilitzaven a menors, particularment les noies, a les quals es pressionava per testimoniar contra les seves mares. Va arribar un moment, cap a començaments del segle XVII, que les acusacions es van descontrolar. Qualsevol podia ésser acusat, fins i tot les dones dels oficials i inquisidors, fins i tot els acusadors mateixos. L’única manera d’impedir això va ser aturar tot el procés. Així, les mateixes autoritats que alimentaren la cadena de morts, començaren a negar i desacreditar les acusacions de bruixeria.

La magnitud de la matança és difícil de determinar, donat el buit que encara existeix en relació amb el tema, malgrat els múltiples estudis existents, la reticència a acceptar alguns estudis realitzats per dones i la tendència dels investigadors homes a obviar la qüestió o a tractar-la amb un excés de prudència. Les estimacions més conservadores apunten a 200.000 persones executades durant aquest període. G. R. Quaife dóna una estimació del voltant del milió de persones i Matilda Joslyn Gage va donar ja l’any 1893 una estimació de 9 milions, estimació que recolzaria Mary Daly. La proporció de dones va del 80 al 100 %, depenent del moment i del lloc.

Geogràficament, la cacera de bruixes va començar a les muntanyes d’Alemanya i d’Itàlia, expandint-se després ràpidament dins i fora d’aquests països, a França, Anglaterra, el nord d’Europa, Espanya. A Alemanya, França i Bèlgica la persecució va ser més brutal que en altres països. Tot i que no sembla haver-hi moltes diferències entre països catòlics i protestants, s’estima que la persecució va ser més dura als països protestants. A Espanya, per exemple, els inquisidors es van concentrar més en certes heretgies religioses, com la dels “il·luminats”, essent menys proclius a creure en la bruixeria, tot i que també els inquisidors espanyols es van veure infestats per la cacera de bruixes en el seu moment més àlgid, a finals del segle XVI i a començaments del XVII.

Així, a Espanya la persecució va ser menys aguda que en altres països europeus, ja que la Inquisició espanyola va actuar amb més precaució en aquest tipus de processos. Tanmateix, durant l’època àlgida de la cacera de bruixes el nombre d’execucions es va elevar notablement, tot i que no van arribar al rigor d’altres països. Contràriament a la resta d’Europa, la Inquisició espanyola va mantenir una postura més escèptica respecte a la bruixeria. Era necessari tenir proves i no hi havia prou amb la confessió per si sola, ja que, segons la pròpia Inquisició, la tortura o la por a ella, així com les preguntes orientades, podien dur a declarar el que mai havia passat. El temps de tortura estava limitat a una hora, mentre que a Alemanya podia durar des d’un dia i una nit, fins a quatre dies i quatre nits.

Tot i que en algunes regions sembla que es donaven més casos de bruixeria que en altres, podien trobar-se bruixes a qualsevol lloc, especialment a les zones rurals. Sembla ser que la major o menor concentració es deuria a la major o menor abundància d’herbes medicinals a la zona i a la persistència o no de ritus religiosos anteriors al cristianisme. Al País Basc és on van haver-hi més condemnes. El 1610 van ser condemnades les bruixes de Zugarramurdi. Altres processos rellevants són els de Toledo i Granada. L’any 1655 van ser executades 40 persones a València, 31 de les quals eren dones. Galícia era també considerada territori de bruixes, les “meigas”. A Catalunya, entre 1616 i 1619 van ser condemnades a la forca 300 dones. Dins del Principat algunes poblacions van ser conegudes per l’existència de bruixes, destacant entre elles Caldes de Montbui, Vallgorguina, Terrassa, Ullastret i Girona. Algunes restes encara perduren, o han perdurat fins fa relativament poc, com el topònim de “Pla de les bruixes”, o la palma que es lligava al balcó cada any per a espantar els mals esperits.

El procés a Blanca Bardiera no es un procés inquisitorial sinó procedent de la cúria local. En el cas de Catalunya la persecució de la bruixeria sembla haver estat més intensa per part de les autoritats locals que per part de la Inquisició. D’altra banda, les cúries locals admetien més fàcilment proves generalment inadmissibles en dret, tot i que ja s’ha vist que això era freqüent en els processos per bruixeria en general.

Blanca Bardiera era una dona pobra, que treballava en diverses tasques del camp, a la verema, eixarcolant, i de vegades també treballava al servei domèstic o de bugadera. La seva edat apareix indeterminada, tot i que la lectura del text sembla indicar que es trobaria entre la meitat de la trentena i el començament de la quarantena. Està casada, però el seu marit roman absent durant tot el procés, apareixent tan sols com a fiador en sortir en llibertat sota fiança. Blanca s’enfronta al judici en solitari, sense el suposat recolzament i protecció del matrimoni. D’altra banda, és estrangera, francesa, que emigra a Sant Feliu de Llobregat coincidint amb las onades d’immigració francesa a Catalunya durant els segles XVI i XVII, amb tots els problemes d’integració i xenofòbia annexes als moviments migratoris protagonitzats pels pobres.

Tot i que durant el procés Blanca nega les acusacions, sembla obvi per les declaracions dels testimonis que coneixia algunes receptes curatives, per la qual cosa no es dedueix que fos guaridora, encara que no sabem si ho havia estat a França. Se li atribueix la curació d’una testimoni gràcies a unes sopes de farigola preparades per ella. Moltes dones coneixien remeis casolans que formaven part de la saviesa popular, difosos per guaridores, transmesos de mares a filles i entre veïnes o parentes.

Blanca era també una dona que contestava, conegudes les seves baralles amb una veïna, la Maciana, que l’acusava d’haver causat la mort de la seva filla de 16 o 17 mesos.

El procés s’inicia el dia 27 de novembre amb l’interrogatori de deu testimonis. L’endemà Blanca és reclosa dins la presó, prenent-li declaració el dia 5 de desembre, durant la qual nega totes les acusacions. El fiscal demana que s’aprovi l’aplicació de la tortura, que s’autoritza però que no se li arriba a aplicar, sembla ser que degut a que l’autoritat local no ho considera necessari en aquest cas. Aquí Blanca va tenir sort, ja que els processos de bruixeria acostumen a anar acompanyats de tortures. També va ser positiu el fet que tingui quatre testimonis que atestaren en favor seu. Els setze testimonis de l’acusació li imputen la mort d’infants, de predir i/o causar la malaltia o mort d’altres persones i de fabricar pocions i curar amb sopes de farigola. La lectura del procés mostra l’alta mortalitat infantil de l’època i que darrera de la mort d’alguns d’aquests infants es troben, no només malalties, sinó negligència i maltractaments, dels que era fàcil culpar a algú de fora de la família. Els testimonis de la defensa manifesten la bondat de l’acusada cap als demés. En total van ser interrogades dotze dones i quatre homes per part de l’acusació i tres dones i un home per part de la defensa. Vuit testimonis de l’acusació i un de la defensa eren francesos.

Al final del procés, Blanca surt en llibertat sota fiança. Probablement va fugir de Sant Feliu per a instal·lar-se en un altre lloc on no la coneguessin. Segurament moltes altres bruixes haurien actuat de la mateixa manera. Si tenia la possibilitat d’integrar-se i no arribaven els rumors del seu anterior procés, potser sobreviuria sense grans problemes.

Observa les gràfiques de barres sobre els processos per bruixeria al tribunal de la Inquisició de Barcelona durant el segle XVII, comparant homes i dones segons l’edat. Quines diferències de gènere es dedueixen?

A partir de la gràfica lineal sobre l’evolució dels processos per bruixeria al tribunal de la Inquisició de Barcelona al segle XVII i del text, explica la història dels processos per bruixeria i del ginocidi que va implicar.