El Nadal al monestir de Sant Cugat està marcat en l’imaginari col·lectiu per l’assassinat de l’abat Biure el 1350. Aquell any el noble Berenguer de Saltells, a causa d’una disputa testamentària, va matar l’abat de Sant Cugat dins l’església la mateixa nit de Nadal, durant la celebració de matines, causant un gran impacte en la comunitat monàstica, i també en la societat del moment. Aquest episodi terrenal irrompia al cor mateix del monestir, i aquesta vegada és aquí, al cor del monestir, on volem arribar per saber com celebraven els monjos el Nadal portes endins.
El Costumari de Sant Cugat, redactat pel monjo Pere Ferrer cap el 1223 per encàrrec de l’abat Ramon de Banyeres, fixa per escrit l’organització del monestir concretant a fons els preceptes generals de la Regla de Sant Benet . És avui la font principal per abordar el dia a dia dels monjos, i per tractar ara el Nadal de la comunitat.
La celebració del Nadal és un dels moments més importants en el calendari litúrgic cristià. Commemora el naixement de Crist, episodi fonamental del programa de salvació divina. Com és ben sabut no coincideix amb la data real del naixement del Jesús històric, que és desconeguda, sinó que es sobreposa a la festa romana del naixement del Sol invicte (Natalis Solis Invictis), en al·lusió a l’allargament del dia després del solstici d’hivern. El Nadal de fet constitueix un cicle dins l’any litúrgic. Va precedit pel cicle preparatori d’Advent, de quatre setmanes de duració. El cicle de Nadal pròpiament s’inicia el mateix dia de Nadal i finalitza amb l’Epifania, i integra altres festivitats relacionades directament amb els fets a l’entorn del naixement de Jesús: la matança dels Sants Innocents (28 de desembre), la Circumcisió de Jesús (1 de gener), l’Epifania o dia de Reis (6 de gener). Fora del cicle litúrgic, la festa de la Purificació de Santa Maria, o Candelera, el 2 de febrer, tanca temàticament el Nadal.
La celebració del dia de Nadal al monestir de Sant Cugat no difereix gaire del que sabem per a d’altres establiments eclesiàstics de la seva època. En aquest dia l’Obra de Déu, la pregària diària en comunitat pautada en les vuit hores litúrgiques, pren una gran solemnitat. La celebració s’iniciava la vigília de Nadal, el 24 de desembre, ja des de la primera hora de matines amb caràcter festiu. A continuació el sagristà júnior s’ocupava, a l’església, d’engalanar l’altar de Santa Maria amb robes de seda i lli, làmpades, ciris i joncs, i desplegava palis sobre tots els altars, encenia candeles a la manera festiva i les engalanava amb joncs. De cara als laudes, el sagristà preparava també davant la cadira de l’abat una gerra d’aigua, un bol amb una pinta i un drap blanc, i quan arribava l’abat el seu cambrer i dos servidors el vestien amb capa de bona seda i l’arreglaven. També els oficiants dels cors anaven vestits amb albes i capes de seda. Durant el dia es desenvolupaven els oficis habituals, on es repetia sovint el text litúrgic “Hodie scietis” (“Avui sabreu que ve el Senyor per salvar-nos. Demà contemplareu la seva glòria”), fent d’aquesta repetició una proclama del Nadal de l’endemà. Al capítol es llegia la nativitat de Crist, i es feia la vènia, l’acte de perdó de la culpa, dient el “Gloria in excelsis deo”. No es deia la missa de després de tèrcia, sinó després de nona, cantada per l’abat o el prior si l’abat no podia, i mantenint-hi el caràcter festiu. El dia de Nadal la litúrgia s’allarga amb les vuit hores litúrgiques habituals més tres misses, i esdevé contínua sobretot a la nit, el moment de màxima intensitat. L’hora de matines inclou les dotze lliçons. A continuació es diu la missa de la nit, segueix l’ofici de laudes i a continuació la missa de llum. Al llarg de la resta del dia tenen lloc les hores i la missa major, segons habitual.
El caràcter festiu del dia de Nadal es trasllada també a la taula, on es manté el silenci per escoltar les lectures relacionades amb la festivitat, i els àpats esdevenen especials. La norma general al monestir és que al refetor hi hagi una plata d’hortalisses, una altra de llegums, i una tercera de misericòrdia, amb ous, formatge o peix. En el període previ d’Advent, considerat un temps penitencial, el costumari marca una dieta molt austera: cols amb oli i faves amb alguna cosa per sobre, i els diumenges i festes de les dotze lliçons s’hi afegeix peix. A la vigília de Nadal es trenca ja aquesta rutina i al dinar, després de servir les cols, es pren peix amb pebrada, cigrons amb pebre i torrons (terrones) de cigrons. El costumari registra així per primer cop la paraula “torró”, en aquesta variant terrones, que aquí no és ara una menja exclusiva del Nadal. Segons la relació dels àpats al llarg de l’any, es mengen terrones de cigrons també per Dijous Sant i Dissabte Sant, i terrones sense especificar en els aniversaris de les defuncions d’alguns dels benefactors del monestir, com Guillem de Claramunt. Tampoc no sabem si aquests torrons s’han de considerar ja unes postres o menjar dolç, però sí un àpat per a grans ocasions.
El dia de Nadal es serveix morterol amb pols de pebre, peix amb pebrada i porrada amb salsa. El morterol, que en essència és un plat de carn, s’ha entès aquí en la seva variant vegetal, a base d’arròs, llet d’ametlles i ous. L’abat i el prior reben a més una bona escudella d’ous fregits en greix. Els monjos reben també un gran tros de formatge, i mig o un terç l’abat. Finalment tots prenien per postres quatre neules i un got de vi de piment, un vi molt especiat, amb piment i altres espècies, i endolcit amb mel. Aquestes postres eren habituals en les taules de monestirs i catedrals a les grans festes litúrgiques, i també en les dels senyors. A Sant Cugat es repetien en les grans festivitats.
Alba Rodríguez (Museus de Sant Cugat)