3.1. La participació com a resposta

    3.2. “Prendre part”: una possibilitat d’exercir la ciutadania activa

    3.3. Contra les pors a la participació

    3.4. Obstacles generals a la participació

    3.5. Fer més sostenible el municipi: obstacles a la participació

    3.6. A la recerca d’acords: definició i principis del consens

    3.7. Què es pot fer quan no es pot aconseguir el consens

    3.8. Prendre part en una tasca conjunta

3.1. La participació com a resposta

Durant els darrers trenta anys, en paral·lel a les mobilitzacions pel reconeixement i la protecció pels drets civils i socials, han anat sorgint i prenent força les mobilitzacions per la protecció de la natura, del medi ambient, i per assolir unes condicions de vida sostenibles.

Persones i grups molt diversos han posat de manifest que “viure bé” no consisteix en produir i consumir més, sinó produir i consumir millor. Com en qualsevol procés socialment innovador, aquestes minories han cridat l’atenció sobre les greus repercussions mediamentals de l’estil de vida dominant, alhora que han obert un camí per superar-les. Actualment, una part de les administracions públiques intenten incorporar algunes d’aquestes propostes innovadores en les seves polítiques mediambientals.

Les societats eviten perills i autoregulen els seus desequilibris gràcies a les demandes plantejades per minories conscients de les noves necessitats socials. Per tant, la política ha de vetllar perquè aquestes demandes socials puguin expressar-se i puguin incidir en l’orientació de la vida social i econòmica.

Facilitar que tothom que vulgui pugui prendre part en els processos de decisió col·lectiva és una riquesa de la democràcia: és el millor antídot contra conflictes socials greus. A curt termini pot ser que la participació augmenti la conflictivitat, i això seria un senyal que la comunitat és viva i s’està adaptant al canvi.

Quan no hi ha canals d’expressió i de participació, les minories que tenen demandes a plantejar “passen”, disminuint així els senyals d’alarma —socialment necessaris— davant d’un perill latent, o bé es manifesten “violentament” perquè consideren que l’únic camí per a ser escoltats és el de força o el de crear la “notícia” que solen produir els actes violents.

3.2. "Prendre part": una possibilitat d'exercir la ciutadania activa

Hem començat aquest capítol explicant un dels plantejaments habituals per justificar la necessitat de crear canals de participació. Però la pràctica de la participació també es pot fonamentar en el principi de “prendre part”: realitzar allò que es demanda, sense esperar a que algú altre (el poder, els polítics, l’administració…) ho faci.

És un principi basat en la tradició de l’autogestió, i que pot expresar-se amb la idea de que “si no hi ha camí, no esperis a reclamar que algú te’l faci: fés-lo tu mateix”. En aquest sentit, el primer requisit (i el més important) per engegar un procés de participació és que hi hagi gent preocupada per la seva comunitat i disposada a fer alguna cosa.

La dedicació i el suport de la “gent del carrer” a qualsevol procés de canvi és una precondició del seu èxit. No és necessari ser membre d’una associació, ni cal ser una persona “de pes” en la comunitat. Un grup de gent, reunida a títol personal a l’entorn d’un projecte innovador (la renovació sostenible de la seva comunitat), pot contagiar més fàcilment el seu entusiasme als veïns i veïnes que no pas algunes entitats o organismes amb més mitjans i tradició.

 Però tampoc no es pot treballar de forma aïllada; cal col.laborar amb els altres, com ara en la definició de reptes i en el desenvolupament de projectes. El secret d’una mobilització eficaç consisteix en anar guanyant suport no tant a través de la persuasió, sinó de la generació d’un procés d’intercanvi d’idees i desitjos que resulten interessants per a moltes persones.

També cal ser conscients dels perills derivats del fet que en el projecte de la transformació local sostenible hi hagi implicades maneres de pensar, interessos i situacions personals molt diferents. Davant d’aquest fet és important que l’administració local assumeixi un paper de guia i de suport, que serà tant o més necessari quan més difícil i complicada sigui la situació o obstacle a superar.

Des dels àmbits personals de la vida privada als de les associacions i entitats hi ha, per tant, moltes maneres de participar. Dins d’aquesta àmplia gamma de possibilitats, cal saber trobar els camins o mecanismes més fàcils, més engrescadors per a les persones i més adients per al medi ambient.

3.3. Contra les pors de la participació

Sembla que tant des de la ciutadania com des de l’Administració sorgeixen certs recels a la participació. Per què?

D’una banda, no hi ha una tradició i un marc jurídic que afavoreixi la participació, i els mecanismes de participació habituals no són gaire motivadors (reunions pesades i ineficaces, baralles partidistes que bloquegen els processos, manca de recursos mínims per actuar eficaçment…). Així, molts ciutadans es “cremen” i queden desmotivats, i els polítics ja no poden comptar amb els ciutadans més enllà de reivindicacions puntuals.

D’altra banda, un dels motius que s’addueixen per no apostar per una participació real dels ciutadans és la manca d’eficàcia que comporta la implicació de persones amb nivells culturals i interessos diversos. Què pot aportar la gent del carrer a un bon equip d’experts o a un equip de govern amb experiència?

3.3.1. Reforçar la política democràtica

Malgrat que tot procés participatiu genera conflictes, el fet de realitzar-lo té un alt valor polític i, paradoxalment, pot evitar conflictes majors. Cadascú aporta una visió fruit de la seva experiència i posició social, i quants més ulls i veus intervenen en un tema, més ponderada podrà ser la decisió i més legitimitat social podrà aconseguir.

La participació demana més temps, més diàleg, més recursos, més intel·ligència per part de tots els implicats, però si s’arriba a un acord, s’eviten entrebancs, es guanya temps i paga la pena haver disposat dels recursos esmerçats.

Haver estat escollit atorga una legitimació molt important per actuar en nom dels votants. Però difícilment un vot pot significar una confiança absoluta per 4 anys; la persona escollida hauria de prendre totes les decisions d’acord amb els seus votants. Malgrat la llei no obliga ni permet cap control per part dels votants durant el mandat, és una mostra de sentit democràtic de l’elegit comptar amb ells.

La credibilitat i legitimitat de la democràcia es veu reforçada per la participació. L’apatia dels ciutadans no és necessariament senyal de manca d’interès, sinó de manca de mecanismes adequats per accedir a l’esfera politicoinstitucional. Obrir espais i processos de participació demana un esforç molt important per part dels càrrecs electes, però també per part dels ciutadans. Aquest esforç només té continuïtat si els resultats són gratificants, és a dir, si hom veu que participar serveix per alguna cosa.

3.3.2. Reforçar l’autoestima i la implicació personal i col·lectiva

La participació produeix un canvi en la percepció dels ciutadans respecte al seu paper en la societat: reforça la democràcia, perquè molta més gent se sent prenent part en la construcció del destí col·lectiu, i a més reforça l’autoestima i la confiança de les persones que s’hi impliquen.

De cara als enormes reptes de fer una societat més sostenible, la participació:

Permet fer-se una idea pròpia del coneixement dels problemes i de les possibles solucions, tot contribuint a que les persones qüestionin els paradigmes culturals que han portat la societat a la crisis ambiental i social actual, per tal que canvïn valors i pràctiques insostenibles;

Fa possible conèixer solucions i idees que poden provenir d’altres persones i d’altres cultures, amb les quals es fa possible iniciar un diàleg intercultural profund i enriquidor;

Pot millorar la interacció entre diferents interessos i grups socials, en haver-se conegut en el context d’un projecte conjunt, reduint així estereotips i generant més comprensió i solidaritat;

Alhora, la participació en projectes de sostenibilitat proveeix, pel seu caràcter interdisciplinar, moltes oportunitats d’entrar en contacte amb diversos àmbits del saber (ciència, geografia, tecnologia, història, política, sociologia, comunicació, economia, dret), a més de la riquesa d’ampliar i enfortir les relacions humanes, creant o consolidant amistats i aprenent a generar i resoldre conflictes com a mitjà d’aprenentatge i de transformació personal i col·lectiva.

Tots aquests elements poden provocar una major identificació amb el lloc de residència (barri, poble, ciutat, comarca) i desenvolupar un sentiment de comunitat que es fa càrrec de protegir i millorar el patrimoni comú.

En definitiva, la implicació personal no es pot limitar a assistir a reunions ni a participar en activitats públiques. La millor manera de prendre part en fer la ciutat o el poble més sostenible és revisant els propis hàbits de consum, transport, treball, lleure... i això està a l’abast de tothom, no només dels experts o activistes.

3.3.3. Valorar la generació de sinergies positives

En el decurs de la construcció d'un pont imaginari cap a una societat sostenible poden sorgir molts imprevistos i a vegades pot ser necessari improvisar i aprofitar col·laboracions espontànies com a resultat, precisament, de la presència simultània de col·lectius i persones diferents.

Les dificultats d’un grup, pot ser l’especialitat d’un altre. Uns poden tenir els mitjans, i altres poden tenir el temps i les ganes per aplicar-los en un projecte concret. Els beneficis de la cooperació entre grups poden ser nombrosos si tots els grups entren en la relació amb una ment oberta i una disposició al diàleg i a la feina compartida. El resultat d’una simple col·laboració pot tenir un impacte positiu sorprenent en la comunitat.

És important recordar, també, que les sinergies positives poden contrarestar les sinergies negatives que poden produir-se en el decurs de la construcció del nostre pont vers la sostenibilitat.

De fet, moltes de les iniciatives en les que participen les associacions de veïns presenten aquestes sinergies amb repercussions favorables per a la gent del barri. 

3.4. Obstacles generals a la participació

En qualsevol procés col·lectiu cal acceptar d’entrada que toparem, també, amb problemes i obstacles, amb sinergies negatives: quan més volem col·laborar, més augmenten les probabilitats de que sorgeixin problemes.

Moltes vegades, no tenim consciència que pel sol fet de voler actuar juntes unes quantes persones o diversos col·lectius s’estan generant dificultats, i no només quan els interessos són divergents sinó, fins i tot, quan hi ha interessos comuns. Per exemple:

Els qui acostumen a participar activament en la vida local no entenen que hi hagi molta gent indiferent al que passa al seu poble o ciutat.

Els qui només pensem en termes econòmics s'estranyen que pugui haver-hi persones que els preocupi tant la natura, la solidaritat o la cultura.

Els qui creuen que els altres són els culpables  i acaben trencant els ponts de diàleg i de col·laboració amb els qui consideren els seus “enemics”.

Els qui creuen que no hi ha confrontació d’interessos i donen via lliure als qui tenen més força, més diners, més recursos…

També crea moltes dificultats el fet de:

Posar-se objectius agosarats sense estar disposats a apostar-hi temps, recursos i riscos a l’alçada dels objectius;

quedar-se en la crítica o en la formulació d’objectius, sense concretar mitjans i instruments adequats per a l’assoliment dels objectius plantejats.  

3.5. Fer més sostenible el municipi: obstacles a la participació

En concret, en la realització d’un projecte de municipi sostenible hi ha quatre situacions que s'expliquen a continuació i que poden actuar com a obstacles importants.

3.5.1. La manca d’hàbit a participar

Per què hi ha entitats i persones que no participen? I per què en alguns municipis la gent i les entitats se senten més interessades pel que passa al seu poble que en altres municipis?

Saber respondre aquestes qüestions, sobretot en el cas dels municipis on hi ha menys experiència participativa, és un requisit imprescindible per poder resoldre el problema. En un estudi recent sobre el nivell de participació ciutadana a l’àrea de Barcelona, s'ha observat que:

en els municipis rurals la gent participa més que en els urbans;

en els municipis on hi ha molta població nova, que no s’identifica amb el medi, hi ha menys participació.

Quan hi ha poca participació certes entitats poden esdevenir vies d’accés a col·lectius que tradicionalment són poc participatius o que tenen les seves pròpies formes de comportar-se. Aquestes entitats també poden fer d’instruments difusors de noves pràctiques i costums de sostenibilitat. Tenen clar que han d’anar a buscar a la gent allà on viu i fer servir el seu idioma.

3.5.2. L’obsessió pel consum i el creixement

La segona meitat del segle XX ha estat dominada per uns valors que han marcat profundament la relació entre els humans, i entre els humans i la natura:

L’obsessió per la quantitat: produir més, gastar més, tenir més de tot… més carreteres, més cotxes, més cases, més aparells…

El mite del desenvolupament: uns quants països s’han desenvolupat econòmicament (és a dir, han reixit en produir, gastar i consumir més) i la resta de països han quedat subdesenvolupats i són —des d’aquest punt de vista— pobres.

Guanyar més diners és l’únic indicador de l’éxit: l’objectiu de tenir més, de desenvolupar-se més no és viure millor, sinó guanyar més diners (perquè es pensa que només els diners permeten viure bé). Si una actuació és econòmicament rendible, aleshores és bona!

Aquesta mentalitat dominant fa que visquem una situació cada vegada més insostenible per a la majoria de la població mundial i gens sostenible per a les generacions a venir. Cal tornar a recordar que les necessitats poden ser satisfetes de dues maneres ben diferents: a) produint molt: amb necessitats ilimitades sempre creixents i amb mitjans limitats sempre insuficients; b) desitjant poc: amb necessitats limitades i mitjans limitats però en general suficients.

Les polítiques econòmiques municipals es basen quasi sempre en algun tipus de creixement. Si el municipi passa per una fase d’auge, l’estratègia serà la d’aprofitar l’expansió al màxim. Si està en una fase de declivi, l’estratègia consisteix en reclutar empreses i indústries per estimular el creixement.

Els promotors d’aquestes estratègies utilitzen les paraules “creixement” o “desenvolupament”, però en realitat volen dir “expansió”: més persones, més producció, més consum, més negoci, més...

Però el creixement econòmic no té sempre els resultats esperats pels municipis, i pot produir problemes complexos i difícils de resoldre. Una altra definició del “desenvolupament” és “millorar, fer-se més just i més savi, i enfortir-se”, sense fer crèixer la demanda de recursos, els residus, la contaminació, etc.

Quan un poble o una ciutat s’obsessiona pel creixement econòmic a qualsevol preu es troba amb un obstacle molt important per a la sostenibilitat que ha d’intentar abordar. La superació d'aquest obstacle va unida a un canvi de mentalitat pel que fa a l’economia i al paper de la ciutadania: tendir vers un model de prosperitat que sigui sostenible, tant ecològicament com socialment.

3.5.3. La distància entre la població i l’administració

Un grup d’obstacles que dificulten la participació ciutadana en general té a veure amb mentalitats i pautes de conducta que no faciliten l’establiment de canals de relació entre les persones i entre aquestes i l’administració.

La resposta pública a qualsevol projecte específic plantejat per l’Administració està condicionada, en certa mesura, per la qualitat i el caràcter de les relacions que, tradicionalment, han mantingut l’Administració i la població.

No és estrany que quan hi ha un ambient general de desconfiança de la població vers el govern local, les afirmacions oficials sobre la sostenibilitat hagin generat, moltes vegades, l’exacerbació dels sentiments d'inseguretat, impotència i confusió.

Es tracta d’obstacles relacionats:

Amb les estructures polítiques, administratives i de gestió i amb el fet que, moltes vegades, aquestes mateixes estructures s’allunyen de la resta de la població;

saber quines iniciatives ciutadanes hi ha al municipi;

amb una percepció equivocada dels problemes ambientals: aquests són entesos com problemes massa allunyats i immanejables i això provoca actituds fatalistes i passives.

3.5.4. La por a ser rebutjats o a perdre el càrrec

L’obstacle que més sorprèn a la població i que sovint és a l’origen d’altres obstacles, és el produït per la por.

Quan un grup de ciutadans pren una iniciativa, fa una denúncia, elabora una proposta… enlloc de provocar entusiasme en els responsables de l’administració perquè algú vol col·laborar, es vol implicar o vol millorar la vida de la comunitat, tendeix a provocar inquietud, temor, sospita, por…

Quin és el fonament d’aquesta por en una persona que té la confiança dels electors o que té plaça de funcionari?

La por a haver d’afrontar un conflicte (no estem habituats a viure el conflicte com una oportunitat de canvi, de transformació, de creixement personal).

La por a no ser valorats, a ser criticats, a sentir-nos rebutjats…

La por a perdre la confiança, a no ser renovat com a candidat, a perdre les eleccions, i deixar que guanyin els rivals (que no són tan eficaços, tan solidaris, tan progressistes, tan servidors del bé comú… com nosaltres).

3.6. A la recerca d’acords: definició i principis del consens

Posar en marxa un procés de consens és una possible sortida a una situació de bloqueig causada per l’acció d’un o més obstacles. En tots els processos de recerca de consens hi ha una interacció cara a cara entre els actors implicats, amb l’objectiu d’arribar a un resultat que sigui acceptable per a tots. Es pot iniciar la recerca d’un acord per anticipar un conflicte, en situacions de crisi, quan es dissenya un programa nou, quan s’estableixen noves regles del joc, etc.

Els processos de consens més que cercar “repartir-se el terreny a mitges”, cerquen trobar un terreny comú (Quadre 3.1.). Els resultats són, amb freqüència, solucions reflexionades, innovadores, que no haurien sorgit fàcilment de les estructures tradicionals de la política, l’Administració o les empreses.

Quadre 3.1. 10 principis per crear consens a l’entorn d’un futur sostenible  

Font: Building Consensus for a Sustainable Future: Putting Principles into Practice, Ontario (Canadà), National Round Table on the Environment and the Economy, 1996. Les “Taules Rodones” del Canadà, han acumulat una llarga experiència en qüestions de consens, i han identificat aquests 10 principis per crear consens per a un futur sostenible.

S'ha de tenir en compte que en els processos de recerca de consens hi ha moltes dificultats, i sovint impossibilitats, per arribar a acords entre els diferents agents implicats, en general perquè hi ha una situació de desigualtat entre els implicats. A vegades no resulten adequats i no són, per tant, una solució.

A escala municipal, els principals problemes ambientals acostumen a tenir molt a veure amb l’economia local, de tal manera que en tractar de solucionar els problemes ambientals del municipi s’ha de tractar amb els agents que dominen l’economia local. Aquesta circumstància els dóna un paper hegemònic en la configuració de la situació econòmico-ambiental del municipi i, quan succeeix, l’administració local no pot aconseguir gaire cosa més que fer complir la Llei. Aixó passa quan:

Quan algun d’aquests agents econòmics dominants forma part d’una estructura supralocal que li permet sostreure’s a les condicions i els processos locals de consens. Així, les empreses multinacionals que defensen els seus interessos a una escala de mercat internacional, tenen una posició d’avantatge davant la ciutadania i l’administració local.

Interessos sense una discussió enquè hagin participat tots els implicats.

Quan la motivació única d’un dels actors és crear una aparença d’obertura (relacions públiques).

3.7. Què es pot fer quan no es pot aconseguir el consens

Tot i que un procés de consens s’hagi valorat com no adequat en un principi, sempre es pot intentar reprendre en cas que les condicions hagin canviat i evolucionin cap a una situació més satisfactòria per a tots els implicats. Ara bé, si no es produeixen canvis en aquesta direcció, es poden assajar fórmules alternatives a la recerca de consens.

  Quadre 3.2. Alternatives als processos de consens per a la resolució de conflictes

Font: Building Consensus for a Sustainable Future: Putting Principles into Practice, Ontario (Canadà), National Round Table on the Environment and the Economy, 1996.

3.8. Prendre part en una tasca conjunta

Fins aquí hem assenyalat alguns obstacles a tenir en compte a l’hora de promoure la participació ciutadana en el marc de l’Agenda 21 Local. A partir d’aquí desenvolupem algunes recomanacions per a l’èxit d’aquesta tasca conjunta.

3.8.1. La base de l’acord: una relació de confiança entre l’ajuntament i la població

a) Origen de la desconfiança

Als ciutadans els costa molt de creure que el govern local dóna importància a les seves preocupacions i ansietats. Aquesta manca de confiança pot tenir el seu origen en una sèrie d’experiències i percepcions:

Afecten al municipi: la manca de comprensió sobre quina administració controla una qüestió concreta pot portar a la gent a veure l’administració local com poc sincera o poc responsable.

Experiències negatives amb altres administracions o el mateix ajuntament, que condicionen la imatge que hom té dels governs en general.

Excessiva burocràcia i/o dificultats en fer-se escoltat per l’Administració (sigui l’àmbit que sigui).

“Joc brut” entre polítics, que desprestigia el servei públic en general, o concretament a l'Administració on ha tingut lloc.

Si es detecta una manca de confiança en el govern local, no es pot ignorar! En aquest cas, existeix un perill real de que l’A21L i els indicadors de sostenibilitat siguin percebuts com poc sincers, poc adaptats a les necessitats reals de la població, o encara pitjor, com interessos econòmics o polítics disfressats com "sostenibilitat".

b) Reforçar la confiança mútua

Perquè les bones intencions no siguin malenteses i per tal de construir una sòlida base de confiança mútua, l’ajuntament pot:

Crear nous mecanismes per escoltar la gent, en tots els àmbits de l’Administració i en tots els tractes amb la població.

Minimitzar la burocràcia en general, i especialment amb respecte a les activitats d’associacions i iniciatives relacionades amb els reptes de sostenibilitat.

Fomentar una actitud de servei estesa per tota l’organització en tots els tractes amb els ciutadans.

Obrir la participació a tothom, prenent les mesures necessàries per a que això sigui possible (p.ex., comunicació que respecti les dificultats lingüístiques dels participants).

Treballar amb transparència i bona comunicació.

3.8.2. Crear una identitat positiva del municipi entre tots

Per tal de motivar les persones a contribuir amb el seu temps i energia a una tasca per a la millora i la sostenibilitat del municipi, primer han d’identificar-lo com a seu. Han de sentir-se part d’una comunitat..

Mentre és força habitual que les persones s’identifiquin amb el seu barri, costa més que s’identifiquin amb un municipi sencer, en part perquè un municipi pot contenir molts grups socials diversos, i en part també perquè la imatge del municipi pot ser negativa (ciutat-dormitori, receptor de serveis o instal·lacions supramunicipals perjudicials per al territori o les persones, classe social baixa, etc.).

No obstant això, hi sol haver uns quants llocs, característiques o valors del municipis que desperten l’orgull de la majoria dels habitants: coses que són una referència o símbol comú per a tot el poble. Es tracta d’identificar aquests indrets o trets i potenciar una identitat compartida amb ells:

Rehabilitant o recuperant llocs simbòlics que s’hagin degradat, involucrant al màxim la comunitat en aquestes accions, o bé obrint la mateixa planificació de la renovació a la participació popular;

Creant o reforçant relacions entre els llocs i característiques importants, a través d’activitats conjuntes entre centres, recorreguts, exposicions, destacant la relació entre ells, etc.;

Obrint noves oportunitats per activitats comunitàries, amb aquests llocs com escenari;

Cercant o creant nous espais, característiques o valors que puguin atreure interès i orgull per part de la població, i reforçant aquesta atracció a través d’activitats concretes.

En tot cas, cal recordar que no es tracta d’homogeneïtzar la ciutat ni la població que l’habita. La mateixa complexitat i diversitat de la ciutat haurien de ser considerades com a valors positius que poden ser revalorats a través d’activitats que encoratgen el contacte entre grups i llocs distints en contextos divertits i oberts.

3.8.3. Detectar les mancances i les oportunitats del municipi

És impossible arreglar el que no s’ha detectat com a problema, i també és molt difícil treure profit dels materials i circumstàncies si el seu potencial no ha estat identificat. Per tant, el coneixement de les necessitats i dels avantatges del municipi és clau en totes les fases de l’A21L, i no només pel que fa a les línies generals d’economia, territori i societat, sinó també en l’àmbit personal.

Afortunadament, els ajuntaments disposen de variats instruments i formes d’aprofundir en aquest coneixement. Per exemple:

Les auditories ambientals són útils no només per identificar problemes, sinó també per detectar recursos i potencials que puguin ser aprofitats o gestionats correctament en un procès cap a la sostenibilitat. Entre d’ells es poden destacar:

• Recursos naturals, tal com poden ser els boscos i l’aigua.
• Recursos econòmics, en la forma de propostes per a noves activitats (o la modificació d’activitats existents) per tal de realçar la potencial econòmica en un context de sostenibilitat.
• Recursos humans, vinculats a la gent emprenedora i ecològicament ben preparada.
• Recursos específics del lloc.
• Processos i instruments concrets de participació ciutadana que analitzen la situació actual, fan “pluges d’idees” per un futur desitjat i/o el desenvolupen i porten a terme propostes específics.
• L’obertura o la millora de canals de comunicació amb les associacions i entitats del municipi.
• Enquestes i estudis, entre d’altres instruments tradicionals.

Alhora, és important tenir en compte la interrelació que es produeix moltes vegades entre els problemes que afecten al municipi i els de les àrees veïnes, perquè el potencial futur del municipi en el projecte de la sostenibilitat té dues dimensions:

una dimensió propiament municipal, arrelada a les conviccions i comportaments de cada un dels llocs i de les persones que hi viuen;

una dimensió global, que connecta amb els espais veïns i enllaça a través de múltiples xarxes de relacions econòmiques, polítiques, culturals i ambientals amb tot el món.

3.8.4. Coincidència entre les necessitats del municipi i l’A21L

Que l’A21L ha d’incidir en l’economia local és indubtable, però com fer-ho? Segons quins criteris? Com fer encaixar els reptes de la sostenibilitat ecològica i social amb el desenvolupament econòmic i la participació ciutadana?

Un primer pas seria prendre consciència de que els residents del municipi poden tenir un impacte significatiu en l’economia local: com a consumidors, com a productors d’articles i serveis diversos, i com a generadors d’idees innovadores basades en un coneixement profund de la seva comunitat, dels seus recursos i de les seves necessitats.

Doncs, en un context participatiu, la comunitat pot treballar per a fer coincidir les línies d’actuació de l’A21L i les necessitats socials i econòmiques del municipi. Una forma de fer-ho seria imaginant que una economia sostenibile ecològica i socialment és com una gerra d’aigua que la comunitat vol mantenir plena i neta. Igual que els éssers vius necessiten aigua per viure, el municipi ha de tenir un medi ambient sa i diners per mantenir-se fort i dinàmic. Dissortadament, la realitat és una altra cosa i aquesta gerra acostuma a tenir esquerdes (diners i recursos que s’esmunyen cap enfora), i la seva aigua està contaminada per activitats econòmiques no sostenibles.

Una comunitat que vulgui tancar les esquerdes de la seva gerra i netejar-ne l’aigua, anirà per bon camí si segueix principis de renovació econòmica (Quadre 3.3.) i aplica criteris de sostenibilitat (prevenció, precaució i treball dins l’ecosistema). Els principis de renovació econòmica que donen protagonisme i força a la població són:

1. Reduir la quantitat de diners gastats fora de la comunitat, substituint bens i serveis de fora amb la producció i consum local.

2. Donar suport a les petites empreses i negocis locals, perquè dinamitzar aquests sectors pot ser una de les vies més ràpides d´augmentar l´ocupació i enfortir l´economia local.

3. Crear noves empreses locals i afegir valor als productes de les empreses ja existents.

4. Reclutar només noves empreses compatibles amb les necessitats i objectius locals, per tal de desenvolupar recursos infrautilitzats o per a cobrir les necessitats de la comunitat que no cobreixen les empreses locals.

Quadre 3.3. Com fer una comunitat pròspera i sostenible: 9 eines per a comunitats que no volen deixar el seu futur econòmic en mans de tercers

3.8.5. Capacitat tècnica

Evidentment, les bones idees han de tenir una sortida. Per això els municipis han de buscar fórmules innovadores per acomplir la demanda tècnica i econòmica que suposa la transformació del municipi cap al model de sostenibilitat. Una de les formules més eficaces per fer front a aquest repte és unir forces en xarxes i consells d'ajuntaments, que donin veu als seus interessos comuns davant les administracions regionals i nacionals. Al mateix temps, aquests grups de municipis poden cercar junts solucions creatives als obstacles que els afectin a tots. Poden fer experiències d'intercanvi, bancs de bones pràctiques i centres de documentació, entre d’altres iniciatives.

En un estadi més avançat, però també per tal de donar resposta a les necessitats que comporta desenvolupar totes aquestes propostes, els ajuntaments haurien de preveure un mínim d’infrastructura de coordinació. Les característiques d’aquesta infrastructura dependria de les característiques de cada municipi si bé, en principi, podrien distingir-se dues modalitats ben diferents:

a) La disponibilitat d’una infrastructura municipal de suport material al servei de les entitats i col·lectius, i que podrien ser autogestionades per ells mateixos en el marc d’un reglament establert de comú acord amb l’ajuntament.

b) L’organització de figures municipals pròpies de coordinació, que podrien o no acompanyar-se de la creació d’instal·lacions específiques, segons les necessitats i interessos de cada ajuntament.

3.8.6. Formació i sensibilització de tota la població

A vegades es detecta una manca de sensibilitat respecte als problemes mediambientals, o un desconeixement de les mesures que es poden prendre per afrontar-los. Aquesta manca de sensibilitat va més enllà dels comportaments poc cívics (com llençar brutícia al carrer, o aparcar el cotxe sobre les voreres) que, tot i que són lamentables i haurien de corregir-se, no han de fer-nos perdre de vista la necessitat d’introduir canvis generals en el comportament de la població, per tal de fer una vida més harmoniosa i de respecte a la natura.

La societat de BenEstar orientat als guanys monetaris immediats i el consum desmesurat fomenta comportaments i actituds incompatibles amb la sostenibilitat  Per això molta gent encara no veuen la necessitat de reduir el consum, reciclar, utilitzar el transport públic... En vista d’aquesta realitat, totes les Agenda 21 Locals han d’estar acompanyades d’un programa que ens ensenyi a Viure Bé en un món sostenible. S’ha de fer difusió i formació d’una altra cultura ambiental i participativa. 

En aquest sentit, un programa d’educació ambiental hauria de:

• Promoure/facilitar la tasca pedagògica i de difusió de la sostenibilitat de les entitats/col·lectius amb interessos ambientals existents.
• Promoure/utilitzar les xarxes científiques/educatives per difondre coneixements i actituds favorables a la sostenibilitat (el món de mestres, els col·legis professionals, serveis d’informació, centres culturals...)
• Promoure/facilitar la implicació de la base econòmica de les empreses a través dels gremis i corporacions econòmiques.
• Educar amb l’exemple (instal·lacions municipals eco-eficients, etc.)
• Impulsar actuacions que tenen un alt valor pedagògic.
• Buscar “educadors del carrer” que circulen pels carrers i espais públics, premiant a les persones per comportaments responsables envers l’entorn i les persones.

3.8.7. Una autèntica cultura participativa dins l’Administració

La cultura participativa ha d'anar molt més enllà que una declaració d'intencions per part dels polítics governants, ja que implica un canvi en la forma de governar. Què vol dir això? Doncs, suposa una avaluació seria i possiblement un replantejament de tots els departaments i àrees d'influència de l'administració, segons criteris de participació.

A títol general, aquest canvi de la cultura administrativa ha de ser difós en tots els nivell interns d'actuació. A més a més, s'ha d'ensenyar a les persones que treballen dins l'administració com assolir els objectius i donar-los-hi motius per fer-ho. Per exemple, es pot:

oferir seminaris interns de formació;

treballar amb grups (o persones) claus que vigilin per aquest tema als diferents àmbits de l'administració;

aplicar criteris de participació ciutadana a l'hora de determinar el finançament de programes i projectes;

involucrar als empleats, escoltar la seva opinió i facilitar la comunicació a tots els nivells (perquè ningú se senti ressentit per una política interna imposada sense cap diàleg...);

crear comitès mixtes que tenen l'única finalitat d'avaluar el nivell de participació en general.

Com a resum del que hem dit fins ara, caldria procurar que la participació fos incorporada, com a mínim, en els tres eixos següents:

a)  L’eix administratiu: s’hauria de potenciar la participació en els processos de consulta i disseny de les polítiques municipals.

b) L’eix de les actuacions: promovent la gestió associada entre l’Ajuntament i els col·lectius/associacions que poden estar implicats en determinats programes, serveis i equipaments municipals.

c) Crear sistemes d’informació al ciutadà que permetin aplicar el principi de la transparència tant en l’accés a la informació com en el seguiment i el control dels projectes i les realitzacions ambientals.

3.8.8. Bona comunicació i transparència

Que la ciutadania i les empreses d’un municipi i l’ajuntament mantinguin una comunicació fluïda i imparcial és un dels reptes més difícils d’aconseguir de les administracions públiques. Per què resulta tan complicat assolir aquest nivell de comunicació? Els motius estan lligats a les dinàmiques socials i polítiques de cada municipi, però en general, els problemes de comunicació tenen les seves arrels en problemes més profunds relacionats amb la cultura administrativa de l’ajuntament en qüestió i amb la desconfiança entre la població i l'administració local, tema aquest que ja s'ha esmentat avans .

La receptivitat de la població a la informació presentada pel govern municipal està condicionada en gran mesura per aquests dos factors que si estan fan quela gent percebi la comunicació com a sincera com a interessada. Per tant es podria considerar aquests dos factors com a "precondicions" per a una bona comunicació (i també per a un bon funcionament dels mecanismes de participació).. A més, es poden tenir en compte els següents aspectes:

• Analitzar l’eficàcia dels sistemes tradicionals de difusió. Per exemple, les típiques campanyes de repartiment de butlletins a les bústies poden fracassar en els seus objectius simplement perquè la gent no els distingeixen de la propaganda de cada dia.)
• Definir clarament el marc d’actuació que les persones o grups han de seguir per tal de fer la col·laboració que se'ls demana.
• Vigilar la qüestió del llenguatge. Deixar d’utilitzar paraules, frases i sigles dels especialistes, tot respectant les diferències lingüístiques i culturals de la població.
• Crear nous canals de comunicació i accessos a la informació (punts d’informació, pàgines web interactives, línies de telèfon, bústies de suggeriments...)
• Fomentar la participació a reunions, donant l’avís amb antelació, lliurant documents prèviament, donant la benvinguda i fent una presentació personal dels participants, informant sobre les accions de seguiment.
• Buscar “agents d’informació” voluntaris, fàcilment identificables, que poden canalitzar informació sobre intervencions ambientals entre la gent del carrer i l’ajuntament.
• Apropar el consistori a la població en contextos informals i oberts.