1.1. Les noves polítiques ambientals

1.2. Què és la sostenibilitat?

1.3. La sostenibilitat a les ciutats

1.4. Eines per introduir la sostenibilitat als municipis

1.4.1. La carta d’Aalborg

1.4.2. El Pla d’Acció de Lisboa

1.4.3. L’Agenda XXI Local

1.4.4. La Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la sostenibilitat

1.5. Importància de la participació i implicació de tota la població

1.6. Context històric i polític de la participació

1.1. Les noves polítiques ambientals

En les últimes dècades, ha anat creixent el nombre de veus d’ecologistes, de científics i pensadors, així com d’entitats ciutadanes i culturals d’arreu del món, que consideren que:

el model de creixement econòmic de les societats actuals —les occidentals bàsicament— causa nombrosos problemes al planeta Terra i als seus habitants

les conseqüències d'aquests problemes són tant de tipus ecològic com de tipus social i econòmic,

I destaquen, sobretot, els problemes que tenen a veure amb:

L'explotació dels recursos: els instruments tecnològics i les estructures econòmiques han esdevingut altament destructius i depredadors, fins al punt que l'extracció de matèries primeres i l’explotació dels recursos vius han estat molt superiors a la capacitat de reposició que té el medi natural.

El malbaratament dels recursos, així com la imposició de formes de viure incompatibles amb l'ús ecològicament raonable dels materials (com és el cas dels productes d'«usar i llençar»).

El repartiment dels recursos: l’organtzació social i econòmica actual comporta desigualtats molt profundes en el repartiment de la riquesa: la injustícia social en el món, lluny de reduir-se, cada dia creix més.

Des de la Cimera d’Estocolm de 1972, s’han produït diversos intents oficials d'aplicar instruments per a la millora del medi ambient. Ha estat un procés amb poc èxit, especialment per les implicacions econòmiques de les polítiques ambientals. Trencant aquesta tendència, l'ONU va introduir a finals dels anys vuitanta el concepte de desenvolupament sostenible, que va ser confirmat com a criteri marc d’actuacions per la Cimera de Rio de Janeiro de 1992. Tot i les dificultats d’aplicació, els municipis han estat capdavanters en impulsar actuacions orientades a la implantació gradual del model de la sostenibilitat a nivell local.

1.2. Què és la sostenibilitat?

Què vol dir exactament «sostenibilitat»? Segons l'Informe Brundtland es considera que:

El desenvolupament sostenible és el desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves necessitats, i es basa en la capacitat de sustentació del medi natural.

I, per tant:

DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

NO és igual a

desenvolupament o creixement sostingut

 

El «creixement sostingut» fa referència als ritmes de creixement de les dades macroeconòmiques, que poden no tenir res a veure amb l’ampliació de la justícia social i el desenvolupament cultural de les nacions, ni tampoc amb la difusió d’un estil de vida sostenible;

El creixement sostingut (p.ex., el 2% anual, acumulatiu), és insostenible, ja que comporta uns ritmes d’explotació dels recursos que no deixen prou temps a la naturalesa per a regenerar-los.

 

Actualment, en plantejar-nos el tema de la sostenibilitat ecològica com a model d’actuació per a l’espècie humana, estem aprenent d’aquests errors històrics, amb la intenció de corregir-los i no repetir-los en el futur.

Les lleis de la sostenibilitat

Per commençar a aplicar l’objectiu de la sostenibilitat s’han proposat diferents formes d’intervenció. S'ha de tenir en compte, però, que es tracta d'un objectiu a llarg termini, ambiciós i molt complex perquè afecta totes les dimensions de la vida social i econòmica. En un intent de simplificació, H.E. Daly ha elaborat una série de pautes o criteris que intentent anar a les arrels de les connexions entre el món de l’economia i el de l’ecologia. D'entre aquestes pautes n'hi ha tres que es consideren fonamentals per començar a actuar de manera sostenible. Aquestes pautes es coneixen com les 3 lleis de Daly i són les següents: 

1. el ritme de consum de recursos renovables no ha de superar la capacitat dels sistemes naturals per reposar-los;

2. el ritme d'emissió de contaminants i de producció de residus no ha de superar la capacitat del medi per a absorbir-los i processar-los;

3. el consum dels recursos no renovables no pot ser superior al de la capacitat humana per a implantar de manera efectiva tecnologies alternatives destinades a substituir aquest consum en idèntica o superior proporció amb que s’ha consumit aquest determinat recurs.

Però la sostenibilitat no pot limitar-se exclusivament als aspectes ecològics. Les persones vivim en societat i l’explotació i el consum dels recursos tenen lloc en un medi territorial i socioeconòmic que condiciona un repartiment desigual de la riquesa: la possiblitat de consumir no depèn tant de la proximitat als recursos com del nivell de renda que es tingui. Per aquest motiu, la implantació de la sostenibilitat també ha de contemplar:

una millora de la justícia social i de la democràcia,

una adaptació a les característiques i condicions ecosistèmiques dels diferents llocs,

la superació dels esquemes culturals dominants, que relacionen exclusivament la qualitat de vida amb la possessió de béns materials i amb la utilització indiscriminada de recursos.

1.3. La sostenibilitat a les ciutats

Malgrat que el projecte de la sostenibilitat és un projecte global per a tot el planeta, les actuacions que es realitzen per aconseguir-la es produeixen sempre en llocs concrets, és a dir, boscos, pobles, ciutats, llacs, etc. És precisament en relació a aquests espais, sobretot en els municipis urbans, on s'han fet cèlebres una sèrie de propostes d'intervenció i d'actuació. Es dóna la paradoxa que han estat les ciutats i els municipis urbans —un dels medis de més dificil intervenció ecològica— els primers en començar a actuar.

Aquestes propostes i actuacions arrenquen d'iniciatives bastant allunyades en el temps (algunes de principis de segle), tot i que no serà fins a principis dels anys vuitanta que algunes ciutats començaran a plantejar-se de manera decidida la necessitat d’incorporar els criteris ambientals en la seva gestió dels afers locals.

Curitiba (Brasil) i Chattanooga (EE.UU.), dues ciutats molt diferents entre si, però amb greus problemes de contaminació atmosfèrica en comú, van ser pioneres del que avui es considera el projecte de la sostenibilitat a les ciutats.

Ja en la dècada dels noranta, altres ciutats del món van afegir-se a aquesta tendència. Actualment, la idea de sostenibilitat ha passat a convertir-se en un nou repte per al planejament urbanístic i la gestió municipal. Així, quan ara es parla de l'evolució de les tendencies de les ciutats, es comença a valorar el fet que, més enllà de l'augment de les rendes, cal tenir en compte els aspectes relacionats amb la qualitat ambiental i la preservació de la natura: com ara la disminució de la contaminació i de la producció de residus, la presència d'espais verds, l’augment i millora del transport i dels equipaments de qualitat, la disminució en el consum d'aigua, entre d’altres.

1.4. Eines per introduir la sostenibilitat als municipis

L’Agenda 21, nascuda a la Cimera de Rio de Janeiro (1992), és un document que recull estratègies i mesures per assolir el desenvolupament sostenible en el segle XXI. Es tracta d’un Pla d’Acció per afrontar el repte de la sostenibilitat, tant des de les polítiques governamentals i privades com des de les actuacions col·lectives i individuals.

Hi ha una corrent crítica que qüestiona la Cimera de Rio per la seva manca de resultats concrets i perquè, en bona part, va suposar una estratègia publicitària d’abast mundial. En aquesta línia, es pot afirmar que el redactat de l’Agenda 21 engloba un conjunt de propostes amb bones intencions ecològiques de difícil o impossible materialització.

Tanmateix, el món real de les persones i dels llocs és molt ric, i està ple d’oportunitats i capacitats per generar processos propis. A vegades, les declaracions institucionals poden transformar-se en instruments que legitimen els esforços que la població i les organitzacions no governamentals ja estaven fent. Tot i la buidor real de contingut, això és el que podria estar passant precisament amb la Cimera de Rio en relació a l’àmbit municipal.

La Carta d’Aalborg i l’Agenda 21 Local, nascudes en un intent dels municipis d'institucionalitzar el procés de recerca de la sostenibilitat en les ciutats, són els dos documents institucionals bàsics de què es disposa actualment per impulsar el projecte de la sostenibilitat des de les administracions municipals. El Pla d’Acció de Lisboa significa un pas endavant en la concreció tant de les propostes com del calendari per a dur-les a terme.

En l’àmbit català aquests documents es concreten en la creació de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, que aplega més d’un centenar de poblacions de les comarques de Barcelona.

1.4.1. La Carta d’Aalborg

La Carta d’Aalborg fou aprovada pels participants en la "Conferència europea sobre ciutats sostenibles", celebrada el 1994 a la ciutat d’Aalborg (Dinamarca). La conferència va comptar amb el patrocini de la Comissió Europea i va estar organitzada pel Consell Internacional d’Iniciatives Ambientals Locals (ICLEI). Amb la signatura de la carta, les ciutats i unitats territorials participants, es van comprometre a col·laborar en les iniciatives locals del Programa 21, i a elaborar programes a llarg termini cap a un desenvolupament sostenible.

La Carta d’Aalborg fa protagonistes les ciutats i pobles —és a dir, els seus habitants i els seus representants—, convertint-los en els principals responsables del canvi. Entre els objectius de la Carta d'Aalborg, val la pena ressaltar-ne aquests tres:

la justícia social, els més pobres, en el món i en les ciutats, són els més afectats pels problemes ambientals, així com pel creixement econòmic insostenible. Per aquest motiu, hi ha la intenció d'integrar les necessitats socials (escoles, habitatge i atur), en el marc de les actuacions per a la protecció del medi;

una economia sostenible, en el sentit expressat abans: aixó vol dir impulsar actuacions destinades a la conservació del capital natural existent, reduir l’explotació del medi natural, incrementar el rendiment natural dels productes, i també, entre d'altres, introduir tecnologies netes i potenciar el transport respectuós amb el medi;

la sostenibilitat ambiental, per la qual s’insta a basar la qualitat de vida en la preservació de la capacitat de càrrega del medi, concepte que es fa servir per designar la capacitat dels ecosistemes locals i regionals per absorbir i integrar els usos que hi tenen lloc. Aquest objectiu comporta aplicar una sèrie de criteris d’intervenció que s’ajusten, en bona part, a les tres lleis de la sostenibilitat a les que ens hem referit abans.

1.4.2. El Pla d’Acció de Lisboa

De la Segona Conferència de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, celebrada a Lisboa el 1996, en va sorgir un document de continuïtat de la Carta d’Aalborg, anomenat De la Carta a l’Acció.  

El Pla d’Acció de Lisboa:

• consta de 12 punts pensats per aprofundir el procés cap a l’elaboració de l’Agenda XXI Local, amb un pla d’acció a mig i llarg termini;

• els seus objectius estan orientats pels principis de la Carta d’Aalborg, i esdevé una eina molt més concreta;

• inclou propostes metodològiques contrastades, amb el suport d’un nombre important de pobles i ciutats, i amb l’experiència dels dos anys de funcionament de la campanya de pobles i ciutats cap a la sostenibilitat.

1.4.3. L’ Agenda 21 Local: les actuacions que cal impulsar

El principi general a partir del qual s'organitza el marc teòric de l' Agenda 21 Local (A21L) parteix de la idea de la "sostenibilitat ecològica", que ja hem definit més amunt (en parlar de les lleis de la sostenibilitat). Per tal de concretar com cal aplicar aquest principi, i per tal de no caure en les imprecisions de l’Agenda 21 més general, la redacció de l’A21L europea intenta explicar de manera concreta com les administracions locals poden impulsar la sostenibilitat des dels àmbits de la gestió ambiental i de la presa de decisions.

a) Principis de la gestió ambiental

Per tal de poder ajudar a que tot el sistema productiu i de gestió comenci el canvi cap a processos que puguin conduir cap a la sostenibilitat, l’administració municipal hauria de tenir en compte, alhora, els cinc criteris següents a l'hora de decidir les seves actuacions

Prevenció: introduir mesures destinades a reduir o impedir que durant el desenvolupament de les activitats humanes, (processos productius, modificacions de l’espai terrestre...), es produeixin problemes que afectin negativament la qualitat del medi. Sempre ha estat millor evitar que no pas haver de curar.

Precaució: en cas de dubte davant de qualsevol activitat humana que pot comportar conseqüències negatives per a l’estabilitat del medi, és recomanable prendre precaucions. Quan una activitat de la qual no es coneixen resultats científics prou concloents sobre la seva seguretat, és necessari aplicar el criteri de precaució.

"Qui contamina paga": aquest criteri es refereix a dos aspectes: i) les persones / empreses / entitats han de fer-se càrrec dels costos econòmics necessaris per reduir els impactes ambientals de les seves activitats en el marc de les normatives i lleis ambientals; ii) les persones/empreses/entitats que com a conseqüència de la seva activitat hagin generat un rebuig o bé hagin degradat l'entorn a conseqüència de la contaminació o de la modificació del paisatge, estan obligades a pagar el preu que costarà intervenir en el medi ambient per a restituir-li la qualitat inicial.

Cooperació: els problemes ambientals van més enllà de les fronteres administratives. Per gestionar els sistemes naturals eficaçment, doncs, cal que cooperin des de les autoritats locals fins a les autoritats nacionals i internacionals, i així evitar que els esforços que s'esmercen en actuacions locals, no esdevinguin inútils a causa de la manca de cooperació amb els veïns més immediats.

Treballar en el marc dels ecosistemes: el medi natural actua com un sistema format per una sèrie d’elements, que interactuen entre ells i que mantenen un cert nivell d’equilibri. La modificació o la mala actuació sobre un d’aquests elements, una riera per exemple, pot comportar que el sistema natural es desequilibri, provocant repercussions negatives en el medi (impossibilitat de recàrrega dels aqüífers, pèrdua d’espais naturals…), i en la qualitat de vida de les persones (pèrdua de pous naturals, pèrdua dels trets distintius naturals…).

b) Principis de la presa de decisions

Les decisions que afecten al medi ambient han de contemplar tota la comunitat local per tal d'assolir el màxim de consens i de responsabilitat ecològica possible. De fet, sense la implicació de tota la gent, inclosos els agents econòmics i socials, la feina no té gaire futur. En aquesta direcció, l'A21L estableix uns criteris bàsics a tenir en compte a l'hora de prendre decisions:

Democràcia: és el principi fonamental en el qual s'ha de basar l'acte de la presa de decisions. Tot i ja haver escollit als seus representats institucionals, la comunitat ha de tenir en tot moment les eines que li permetin tenir un cert control sobre les decisions que es prenen en els organismes de govern i que afecten als ciutadans i al territori en qüestió. També és necessari que els ciutadans tinguin mecanismes per controlar la manera com l'administració es gasta o inverteix els diners, que han pagat com a contribuents amb fins comunitaris. El govern local està per servir la comunitat que l'ha escollit, i no a l’inrevés.

Subsidiaritat: en la presa de decisions s'ha d'establir una jerarquia en la qual les decisions que afecten a tot un país s'han de prendre a nivell nacional o estatal, mentre que les decisions que afecten només a un poble han de ser preses o decidides, bàsicament, pels seus habitants. No obstant el diàleg i la cooperació entre les diverses administracions públiques ha de funcionar correctament a l'hora d'abordar els diferents problemes que es plantegen. "Pensa globalment, actua localment", seria la premissa fonamental d’aquest criteri.

Responsabilitat: en el procés de planificació de la gestió ambiental, les atribucions de la presa de decisions s'han de definir des d'un bon principi. Els ajuntaments tenen la seva responsabilitat en les decisions que afecten al medi ambient dels municipis, i les responsabilitats delegades a una persona o bé a una comissió ha d'estar plenament acceptada i definida pel consistori.

Transparència: el procés de presa de decisions ha de ser clar, explícit i públic. En aquelles decisions en què algun representant pugui resultar-hi involucrat per interessos particulars, han de quedar molt clares quines són les intencions d'aquest i, en cas que es cregui necessari, aquesta persona ha de fer constar des de bon principi que ell és part implicada en el problema que es tractaper tal d'evitar malfiances entre la comunitat i els seus representants.

Participació popular: és necessari fer adonar a la gent que la seva participació en la presa de decisions és important. Malgrat que durant molt de temps aquestes decisions han estat preses per altres, sense la possibilitat de poder dir-hi la seva, els ciutadans han de tenir l'oportunitat d'accedir a la informació i d'esdevenir ells mateixos informadors qualificats del seu entorn immediat, per tal de definir quines són les millors propostes a aplicar en el seu barri o municipi.

Per afavorir l'aplicació de nous models de desenvolupament sostenible per al medi i per a les societats, és necessari replantejar globalment la nostra forma de viure i de participar en la presa de decisions que ens afecten a tots. En les diverses escales de poder polític (supraestatal, estatal, nacional, regional, comarcal, municipal, de barri), es fa necessari que els governs locals assumeixin el paper de mobilitzar les energies de la població, tot recolzant-se en els grups, entitats i experts (tant en temes locals com en temes més generals) que porten la iniciativa des de fa anys.

1.4.4. La Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat

En l’àmbit català, el 1997 va constituir-se a Manresa la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat. En aquest acte es va aprovar la Declaració de Manresa, que planteja un escenari favorable per asumir nous objectius cap a la sostenibilitat, basats en la millora de la qualitat de vida, la qualitat ambiental i l’ús eficient dels recursos. La Xarxa:

• es crea per tal d’aprofitar les experiències dels muncipis i optimitzar els esforços esmerçats en la progressió cap a escenaris de major sostenibilitat;

• és una plataforma de cooperació i intercanvi per a municipis que treballen, des de l’òptica local, en la direcció del desenvolupament sostenible;

• els ajuntaments hi troben un marc adequat per discutir els seus problemes, inquietuds, necessitats, experiències, alhora que hi promouen i realitzen projectes d’interés comú.

La Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat la formen 140 municipis de Catalunya (14% del total) i altres ens municipals amb superfície, funcions socioeconòmiques i ecoterritorials molt diferents i que representen més de 4 milions d’habitants (el 73% de la població total de Catalunya, i el 90% de la població de la província de Barcelona).

1.5. Importància de la participació i implicació de tota la població

Els principis i les propostes d’actuació aplegats en aquests documents oficials només seran aplicables si cadascú de nosaltres s’implica personalment en el procés: des de replantejar-nos les maneres de viure, comprar, desplaçar-nos, treballar, consumir, invertir... fins a dedicar temps, energies i recursos a participar en processos col·lectius.

El medi ambient és responsabilitat de tots, per aixó és necessari treballar plegats. La Carta d'Aalborg i l’ A21L són eines importants per tal que la població, a través de la participació en la presa de decisions que afecten el medi en el qual viu, esdevingui un motor de canvi del model de creixement econòmic imperant, causa principal d'un estil de vida insostenible.

A cada municipi hi ha grups de persones que acostumen a tenir un coneixement molt precís de les característiques pròpies del seu entorn. Això els permet aparèixer, davant l’ajuntament i la resta de ciutadans, com a més interessats en donar respostes als problemes ambientals que pateix el municipi.

És important que les comunitats locals disposin de mecanismes de participació, de manera que els ciutadans puguin intervenir directament en l’elaboració de les polítiques municipals ambientals: perquè a títol personal, i a través de les entitats i col·lectius, puguin donar informació i resposta a molts dels problemes plantejats.

També cal ser conscient que hi ha un grup important de persones que no participen o que no s’ha plantejat la possibilitat de fer-ho, en general per l’absència d’una cultura participativa.

L’administració local, per tant, ha d’estar oberta a tota la població i, en aquest procés d’obertura, ha de procurar implicar a la gent que fins ara no s’ha preocupat pel medi ambient ni per fer sentir la seva veu en els afers públics.

Transformar els nostres pobles i ciutats cap a situacions de major sostenibilitat no és un programa més dels que promouen les administracions públiques. És, per definició, una nova visió del món que només trobarà la seva via de realització si esdevé una visió compartida i viscuda per la societat en el seu conjunt.

Com veurem al capítol següent, els diferents sectors socials poden contribuir de moltes maneres a concretar els objectius de l’A21L; però la seva absència del procés o manca d’identificació amb el mateix, pot sabotejar els progressos fets per altres bandes. Tot plegat indica el paper primordial de la participació ciutadana, empresarial i associativa, potenciada des de l’administració local per una autèntica "cultura participativa".

No sempre tenim presents els múltiples avantatges que pot comportar que la ciutadania s’involucri en processos de gran abast. Entre d'altres beneficis, la participació ciutadana pot :

contribuir a la creació de sinergies que ajuden a solucionar múltiples problemes simultàniament;

permetre a l'ajuntament conèixer les necessitats i interessos de la població, una informació imprescindible a l'hora de proposar accions concretes que requereixen la col·laboració de tots;

contribuir a la millora de les relacions entre grups socials, en augmentar el contacte entre ells, en un context d’obertura i tolerància;

contribuir a la integració de ciutadans i grups tradicionalment aïllats de la vida pública (immigrants, dones, joves), en incloure'ls de manera explícita, amb veu pròpia, en el procés cap a la sostenibilitat;

crear condicions per arribar a programes de "consens", sempre que els interessos creats no utilitzin el "consens" per frenar canvis sostenibles;

produir una "reacció en cadena": els ciutadans s’automobilitzen una vegada han vist que poden donar una sortida autèntica als seus esforços;

augmentar les possibilitats de que els projectes proposats abastin els seus objectius, ja que aquests requereixen, per definició, el suport i col·laboració de tothom;

contribuir a l'eficàcia i reducció de despeses, en incorporar coneixements pràctics dels ciutadans;

contribuir a difondre actituds ecològicament sostenibles i coneixements ambientals locals, que poden ser molt útils, i que moltes vegades ja són presents al municipi en determinats grups i persones.

1.6. Context històric i polític de la participació

Si mirem la societat actual —l'economia, la política, la cultura— , sense perspectiva històrica, ens semblarà que les coses no poden ser d'altra manera de com són ara. Però si girem la vista 20, 50, 100 ó 200 anys enrera, ens adonarem que la societat està en un procés de transformació constant.

Si les formes de viure i d'organitzar la societat han anat canviant fins ara, per què no han de seguir canviant a partir d'ara? I per què no en la direcció de la sostenibilitat? Per tant, la qüestió no és si les coses canviaran o no, sinó si ho faran en el sentit que volem, i si nosaltres volem col·laborar en que s'orientin cap a un estil de vida més sostenible.

La sostenibilitat ha de reorientar l’economia, la política i la cultura.

El sistema econòmic està orientat a fer diners: les empreses tenen per objectiu principal obtenir beneficis i repartir-los anualment entre els seus accionistes.

Podem imaginar que l’objectiu principal de les empreses consisteixi en donar bons serveis i oferir productes útils i bells a les persones?

El sistema polític està orientat a l’obtenció i l’exercici del poder: els partits tenen per objectiu principal obtenir el màxim de representants i la quota de llocs de decisió més gran possible.

Podem imaginar que els partits tinguin per objectiu principal canalitzar la participació de les persones en les decisions col·lectives?

El sistema cultural està orientat a produir i controlar la informació, el saber, la visió del món.

Podem imaginar un sistema cultural que visualitzi móns sostenibles, desitjables i possibles, que faci conscients a les persones de les possibilitats i dels límits reals?

Fer-se aquesta mena de preguntes, qüestionar allò que sembla evident, discutir quins són els objectius de la nostra vida, tot això és fer economia, fer política, fer cultura.

1.6.1. Participar és fer política

La manca de tradició i poca experiència històrica de viure en democràcia ens ha dut a reduïr l’incipient sistema democràtic actual al fet de votar uns partits polítics, perquè prenguin les decisions en nom de tots. Una democràcia madura ha d’oferir a la població un paper significatiu en l’administració dels afers públics. Aquesta possibilitat de participació real comporta, almenys, tres funcions complementàries.

Debatre públicament: els ciutadans han de tenir l’oportunitat real de plantejar temes i problemes que cal resoldre, d’opinar sobre els mateixos i contrastar les diverses posicions, així com de proposar solucions i formes de col·laborar en la seva aplicació.

Decidir col·lectivament: els ciutadans han de poder decidir, directament i/o a través de mecanismes de representació, quines són les prioritats i quines les propostes més adequades per resoldre-les.

Controlar i executar les decisions preses: els ciutadans, han de poder dur a terme i controlar les decisions que col·lectivament s’han pres.

La nostra democràcia ha arbitrat mecanismes —millorables— per decidir col·lectivament i per executar i controlar les decisions preses. Però ens manca crear les condicions per a la primera i més fonamental funció: el debat públic. No estem parlant dels debats-espectacle que organitzen els mitjans de comunicació (ja sigui entre representants de les élits polítiques i econòmiques, o bé els programes televisius de polèmica popular).

El sistema democràtic ha d’afavorir aquest debat tal com afavoreix la celebració d’eleccions o el funcionament de les institucions polítiques:

Ens hem preguntat quants recursos dediquen els partits i les administracions públiques a suscitar la participació, a facilitar el debat ciutadà sobre els objectius de la societat, sobre els canvis en els estils de vida ecològicament no sostenibles, sobre l’elaboració de noves propostes?

Aquesta primera funció de "debatre públicament" és un immens camp de participació fonamental, imprescindible i no té perquè afectar els canals de representació democràtica i electoral formal. No es tracta de substituir, sinó de reforçar la democràcia des de la base.

Aquells equips de govern o candidatures que vulguin, també poden anar més enllà i introduir sistemes de participació ciutadana més formal, que complementin i modifiquin els actuals, donant pas a la segona funció d’un autèntic sistema democràtic: la "decisió col·lectiva".

1.6.2. Evolució dels subjectes / actors polítics a Europa

fa 200 anys, amb la Revolució Francesa, van adonar-se que no només el rei tenia coses a dir;

fa 100 anys, amb les lluites del moviment obrer, es van adonar que no només els nobles, els burgesos, els clergues, tenien coses a dir;

fa 50 anys, a través de les reivindicacions del moviment feminista, van començar a acceptar que no només els homes-mascles tenien coses a dir;

fa pocs anys han descobert que no només les persones adultes i grans tenien coses a dir.

En la nostra societat, hi ha nombrosos ciutadans i ciutadanes amb una bona formació, amb experiència i amb criteri que volen i poden aportar objectius, mitjans, propostes, empenta:

són persones que no es troben ni en els partits ni en les administracions públiques, ni en les empreses;

són ciutadans i ciutadanes que es troben en un marc lliure, obert, creatiu i adequat a la innovació social;

creen i participen en associacions i organitzacions no governamentals i no lucratives;

són una energia disponible per col·laborar en fer les ciutats més habitables, sostenibles i més solidàries.

El primer pas per afavorir la participació ciutadana és deixar prendre part a aquells que s'ofereixen a discutir orientacions, elaborar propostes i assumir la responsabilitat de prendre i executar decisions.

Des de la lògica de la política orientada a obtenir i retenir poder, no es comprèn que hi hagi persones i entitats que vulguin fer política orientada al no poder. I provoquen malfiances. Però, si la democràcia reconeix que la idea de "cada persona, un vot" és un bon principi per escollir representants, és perquè considera que les persones tenen capacitat per saber què volen i per prendre decisions. Aleshores, per què tenir por de que les persones intervinguin en les orientacions de la societat i en el debat de propostes?

La democràcia ha de potenciar la participació de tothom i no sols dels homes, adults, blancs, amb formació superior… El lideratge internacional d’aquesta minoria ens ha portat a una situació insostenible. És hora de fer sentir la veu de les dones, dels joves, dels no blancs, de totes les persones… per orientar-nos cap a un món sostenible.

1.6.3. Participar vol dir prendre part

Des de principis dels anys 70 diversos autors han intentat classificar les diferents polítiques municipals de participació. D’altra banda, alguns autors consideren que sota la idea de "participació ciutadana" s’hi amaga un engany, ja que en molts casos les relacions entre el govern local i la població giren al voltant de la fórmula "tenir a la població contenta", més que en introduir a la ciutadania en els processos reals de presa de decisions.

Malgrat la multiplicitat d’idees i instruments que s’han instaurat des dels ajuntaments per desenvolupar la participació ciutadana, si ens fixem en el grau i la intensitat de la participació ciutadana en el desenvolupament de la pràctica municipal, resulta que només s’identifiquen tres tipus de models. Així, en la realitat, i en funció del grau de participació ciutadana, es defineixen tres tipus diferents de municipis:

• Municipis amb un model Participatiu Restringit: Municipis sense l’existència de cap instrument, sistema o reglament de participació i consulta ciutadà. Les consultes són puntuals, generalment restringides a grups i col·lectius socials o econòmics específics que exerceixen de "lobbies" locals. Els ciutadans han de defensar els seus drets per canals no definits amb claredat i generalment arbitraris, situació que provoca enfrontaments i desavinences entre la ciutadania i l’Ajuntament.

• Municipis amb un model Participatiu de Suport: Municipis amb reglaments o òrgans de participació, informació i consulta de la gestió local, on els ciutadans tenen el dret de ser informats i consultats. El model persegueix el consens i el recolzament social de les polítiques i de la gestió local preses amb anterioritat per l’Ajuntament. Aquest model pot crear frustració, incomprensió i enfrontaments entre la ciutadania que participa i l’Ajuntament, que només busca la corresponsabilització de la ciutadania en les decisions que es formulen des del "coneixement" i "objectivitat" de les administracions.

• Municipis amb un model Participatiu de Decisió: Municipis amb reglaments o òrgans de participació que possibiliten el seguiment i control de la gestió local, així com també la implicació i col·laboració dels ciutadans en la definció de les polítiques locals que afecten al conjunt de la ciutadania.

Tot i que el primer model amb participació restringida és el més estès entre els municipis, s'ha de reconèixer que, actualment, molts ajuntaments estan iniciant actuacions que tendeixen a introduir els altres dos models participatius.

Les diferències entre els models participatius rauen en el grau de participació que es demana de la població o que s’està disposat a acceptar des de l’administració local. El cas de les Agendes 21 Locals, en les que la participació ciutadana és prioritària, està impulsant aquests processos més participatius, amb especial incidència en eines participatives de discussió i decisió de temes referents al Medi Ambient.

Un dels reptes dels ajuntaments que volen endegar processos participatius en temes mediambientals està en trobar els mecanismes adients i particulars per a cada municipi que engresquin a participar les entitats i col·lectius més sensibilitzats amb les problemàtiques mediambientals. Els processos participatius que no inclouen aquestes entitats i col·lectius estan mancats del recolzament social necessari per poder definir i desenvolupar les polítiques municipals dirigides a assolir un municipi sostenible.

Cap municipi pot orientar-se seriosament cap a un funcionament sostenible si la seva població no hi pren part.