Les remissions internes són les indicacions amb què es remet a una part o element concret del text, com ara un apartat, un capítol, un annex, una taula, una il·lustració, etc.

• La remissió es compon habitualment de l’element a què ens referim (apartat, capítol, figura, etc.) i la numeració, si en té, que s’escriuen amb la mateixa tipografia que la resta del text.
  
  

  Tal com s’ha explicat en el capítol 1, són diverses les raons aportades per Margany.

  
  

  Vegeu en l’annex 1, la llista sistemàtica dels mamífers marins, segons Jefferson et al. (1993).

  
  

  La proporció dels diferents grups tròfics és la mateixa de l’estudi anterior (v. la figura 32).

  
  

  En aquest cas (i a diferència de les citacions: v. § 2.50.5) els incisos de narrador van marcats amb guions.

  
  En el cas que es vulgui incloure el títol de l’element en qüestió, es recomana d’escriure’l entre cometes baixes.
  
  

  Tal com s’ha explicat en el capítol 1, «La ciència de la paraula», són diverses les raons aportades per Margany.

  
  

  Tal com s’ha explicat en el capítol 1 («La ciència de la paraula»), són diverses les raons aportades per Margany.

  
  

  Tal com s’ha explicat en el capítol 1, La ciència de la paraula, són diverses les raons aportades per Margany.

  
  Es recomana no abreujar enmig de text les parts o elements als quals es remet.
  
  

  Tal com s’ha explicat en el cap. 1, són diverses les raons aportades per Margany.

  
  

  La proporció dels diferents grups tròfics és la mateixa de l’estudi anterior (v. la fig. 32).

  
  
  
• Quan en un text es remet a una part (capítol, annex, etc.) o element (figura, taula, gràfic, etc.), s’escriu amb minúscula inicial el mot que fa referència a aquesta part o element.
  
  

  En la figura següent (figura 1) apareix un detall d’una fulla de Quercus ilex.

  
  

  En el capítol sobre la ciència de la paraula (v. el capítol 1) hem resseguit les raons aportades per diferents autors.

  
  

  En la Taula 2, es pot veure la distribució de responsabilitats dels membres.

  
  
  
• Les remissions precedides de la forma verbal vegeu (o l’abreviació v.) acostumen a anar entre parèntesis i escrites en rodona. Cal recordar que la forma correcta és la del verb en imperatiu (vegeu) i no pas ni la forma en infinitiu veure ni la imperativa veieu, que és molt informal. També cal tenir en compte que no es poden ometre els elements connectors (articles i preposicions) ni el punt de les abreviatures.
  
  

  Margany exemplifica totes les raons aportades (vegeu el capítol 1).

  
  

  Margany exemplifica totes les raons aportades (vegeu capítol 1).

  
  

  La proporció dels diferents grups tròfics és la mateixa de l’estudi anterior (v. la figura 32).

  
  

  La proporció dels diferents grups tròfics és la mateixa de l’estudi anterior (v. figura 32).

  
  
  
• Tradicionalment, en les citacions textuals també s’han utilitzat algunes expressions llatines, cada cop més en desús, com ara els imperatius vide i videte (o l’abreviació vid.), equivalents a vegeu.
  
  Quan la remissió interna té un objectiu específicament de comparació, es pot fer servir l’imperatiu confer (‘conferiu’, ‘compareu’) o bé l’abreviatura cf.
  
  Els adverbis infra (‘més avall’, més endavant en el text) i supra (‘més amunt’, anteriorment en el text) ajuden a localitzar la remissió. Quan s’utilitzen, cal evitar d’usar alhora vegeu o v.
  
  

  Tot el que hem exposat sobre la compartimentació de les cèl·lules eucariotes (supra capítol 8) és vàlid per a aquest capítol.

  
  

  És un fenomen en què la paret cel·lular (infra § 13.24) té una funció essencial.

  
  Com es pot veure en els exemples, com que es tracta de paraules llatines, s’escriuen en cursiva.