La preocupació per l’adornament del cos femení, llegeixi’s vestit, joies, cosmètics, i altres adornaments, apareix ja a l’època romana i és un tema recurrent als textos cristians durant la institucionalització del cristianisme.

Hesíode, a la seva Teogonia i a Els treballs i els dies realitza una suggerent descripció de Pandora en què s’emfasitza sobre la seva ornamentació. Pandora és modelada per Hefest i és adornada per Atenea. Aquesta l’adorna amb roba de plata, un vel intel·ligent, garlandes de flors i una diadema feta per Hefest. Aquesta és la primera característica de Pandora, l’adornament. La segona, relacionada amb la primera, és la falsedat. Zeus envia Pandora a Epimeteu com una trampa perquè Prometeu, germà d’Epimeteu, va robar el foc olímpic diví per donar-lo als homes. Pandora, símbol de la dona no controlada i per tant, temuda, obre la caixa o gerra (pithos) que conté els mals del món.

Més tard, Tertul·lià, que visqué entre els segles II i III, a De cultu feminarum, afirma que els adornaments són escaients per a la dona, Eva, que està condemnada i està morta, per cobrir la seva mort i anar adornada com per donar esplendor al seu funeral. Els tractats medievals De ornatu també tracten aquest tema, així com altres textos, entre ells els textos jurídics medievals i moderns, és a dir, les lleis sumptuàries.

Les lleis sumptuàries tracten de protegir l’honor masculí a través de l’honorabilitat i honra de les dones. És a dir, l’honor masculí i l’honra femenina estan directament relacionats amb el cos femení, el cobriment del cos femení, la decència, classificant a la dona de “pura-casta” o impura depenent de que el seu comportament sexual s’adeqüi o no a les regles imposades per l’ordre patriarcal. És per això que els codis d’honor es reflecteixen a la llei, part del cossimbòlic, del discurs dominant.

D’altra banda, i contradictòriament, l’ideal de bellesa femení que ha predominat a les societats patriarcals occidentals des de, almenys, l’Antiga Grècia, concep les dones com a objecte del desig masculí. Les dones, convertides en objecte pel subjecte masculí, es convertirien en simples adornaments, objectes per a ésser observats des de fora i el valor del qual depèn de la seva capacitat, com a objecte dona, per atreure l’atenció del subjecte home. El patriarcat inventa un ideal de bellesa femení, que es distribueix als diferents nivells del seu discurs, al qual les dones han de tendir, incitant-les a seguir-lo si volen sentir-se valorades, encara que només sigui com a objectes de desig de l’altre i a partir de les premisses de l’altre.

Tanmateix, si l’adornament femení es referís exclusivament a la conversió de la dona en objecte per fer-se atractiva als homes, les lleis sumptuàries no tindrien cap sentit, atès que ¿per què prohibir o castigar quelcom que reforça el propi sistema dominant? En aquest sentit, seguint a Michel Certeau, també és necessari tenir en consideració que, l’aparença autoritzada d’allò “real”, és a dir, la seva representació, el que fa és camuflar la pràctica que realment està darrera del fet en si mateix. En el cas de l’adornament femení, la seva versió autoritzada, per la qual l’objectiu és que les dones puguin atreure els homes, encobriria el propi desig femení més enllà de la intervenció masculina, com a dona subjecte i en contacte amb la genealogia materna. Aquest sentit de l’adornament femení explicaria millor l’existència de les lleis sumptuàries.

No és casualitat que la condemna a l’adornament del cos femení al discurs patriarcal es materialitzi no només als tractats morals cristians, sinó, i particularment, a les lleis. Les inscripcions jurídiques constitueixen el cos com a part de l’ordre social o col·lectiu, estructurant l’àmplia categoria de subjectivitat requerida en èpoques concretes. Això significa que l’adornament femení, al qual se li va dedicar força literatura, no fou un problema moral, sinó polític.

Durant els períodes medieval i modern es van promulgar a tota Europa lleis sumptuàries sobre el luxe i el vestir. Una part substancial d’aquesta normativa es referia específicament a les dones, i el seu significat anava més enllà de l’estrictament econòmic, inscrivint-se en el marc del control sobre el cos de les dones i la demarcació dels límits i divisions creats per la societat patriarcal per a elles.

Les normes que podien regular diferències socials entre les persones, les regulaven també de forma diferencial segons l’honestedat de les dones, és a dir, fent clara la distinció entre les “dolentes” i les “bones” o “honorables”, sobretot entre les prostitutes i la resta de les dones. El pudor feia que es regulés, per exemple, la mida de l’escot. No atreure indecorosament l’atenció amb el vestit, símptoma d’immoralitat sexual, o no malgastar els diners del marit, a la qual cosa es pressuposava que eren propenses les dones, eren alguns objectius d’aquestes lleis. Les dones de les ciutats vestien d’una manera que els homes de lleis i els sacerdots van considerar impròpia de les dones honestes i van relacionar la forma més o menys suggerent de vestir amb la propensió a tenir un comportament sexual reprovable per a les dones en aquella època, entengui’s adulteri, relacions sexuals no protegides pel matrimoni, etcètera.

Als territoris de la monarquia hispànica, tant la legislació catalana com la castellana promouen aquest tipus de lleis, si bé a Catalunya, durant l’Edat Mitjana, seran sobretot els ordenaments de les ciutats els que s’encarreguin d’això. Pel que fa a la legislació general, la llei castellana contempla aquest tema més àmpliament, amb tota una sèrie de disposicions que apareixen recollides a la Novísima Recopilación.

El caràcter polític de l’adornament femení es desvetlla quan l’ús de les mateixes categories aplicades a les dones, és a dir, la seva classificació en honestes i deshonestes, es tradueix a normatives diferents, i fins i tot contradictòries, a Castella o a Catalunya. A Catalunya, a diferència del que veurem a la legislació castellana, les prostitutes o dones “vils” poden vestir com vulguin, però no poden anar cobertes ni dur mantell o capa com les dames. La legislació castellana, en canvi, és més restrictiva amb les prostitutes que amb la resta de les dones. En aquesta direcció es dirigeix una llei datada el 1534, posteriorment ratificada per una pragmática de l’any 1623, que obliga: “...que las mugeres, que públicamente son malas, y ganan por ello, no puedan traer ni traigan oro, ni perlas ni seda, so pena de perder la ropa de seda, y con ella lo que traxeren, y en cuanto a los bordados y guarniciones de oro, entendiéndose lo que está prohibido generalmente [...] mucha mas razon hay para que comprehenda á este género de gente [...] lo que está prohibido a todas las mugeres, no lo han de poder traer las dichas mugeres públicas ni en sus casas ni fuera de ellas; pero lo que á ellas particularmente se las prohibe no se ha de entender dentro de sus casas, sino fuera de ellas, como siempre se ha interpretado y acostumbrado...”.

En ambdues legislacions s’observen diferencies en el vestir segons el grau d’honestedat que se’ls atribueix, segons l’estat civil, i segons l’estatus social. A Catalunya, les dones casades porten el cap cobert amb vels. Les vídues van vestides de negre. De vegades, sembla que aquest color es posa tan de moda, que les autoritats restringeixen l’ús a familiars propers de la persona desapareguda, pel cost d’aquest vestuari i perquè la ciutat no sembli una processó funerària. En aquest sentit es manifesta la Constitució “Per quant en los casos”, recollida a les Constitucions de Catalunya. També en el sentit de restringir el luxe del vestit, incloent “draps” (teles) i “faixes forasteres”, sota la pena de 10 lliures i roba decomissada, es manifesta la Constitució “Considerant los grans”, promulgada per Felip V l’any 1702.

Pel que fa referència a la legislació castellana, existeixen disposicions similars prohibint el luxe als vestits, i les teles de o amb or i plata, encara que es tracta a vegades de formes diferents, com s’ha vist particularment respecte a la postura sobre les prostitutes.

Les lleis, com a part del cossimbòlic de la ideologia patriarcal dominant, i en línia amb ella, en regular com s’ha de cobrir el cos femení, posarà l’èmfasi en subratllar la divisió entre dones honestes i deshonestes. Com a premi, les dones “honorables” mantindran un rol social subordinat als homes però rebran a canvi la “protecció masculina” respecte a la violència d’altres homes, violència que per a les dones “sense honor” constituirà una permanent amenaça. Aquesta protecció, que sempre serà relativa, es veurà supeditada a un comportament d’obediència i subordinació per part de les dones, que haurà d’ésser a més decorós, particularment en el cas de les verges.

Tanmateix, les dones belles no eren les que es comportaven d’acord a les lleis o la literatura patrística. Aquestes, considerades dones “decoroses” o pudoroses, tenien menys probabilitats de casar-se a no ser que tinguessin un bon dot. En un període en què les dones podien optar entre poques opcions fora del matrimoni, això influiria en la preocupació de les dones per la seva aparença, almenys tant com ho fan en el present, a la versió actual del mateix tema, adquirint formes diferents d’acord amb els ideals de l’època i el seu context històric. Així, l’altra cara de la moneda del discurs patriarcal occidental la constitueix l’obsessió o l’enorme èmfasi que s’ha posat en l’aparença del cos de les dones, que són convertides en objectes destinats a ésser observats i valorades en moltes ocasions depenent d’aquest criteri, essent aquesta una forma de control del cos i la vida de les dones. És a dir, l’èmfasi en l’aparença del cos de les dones i els models ideals de bellesa reflectirien i reproduirien les relacions de poder patriarcals entre homes i dones.

D’acord amb Milagros Rivera, durant els segles XV i XVI, i podríem dir que també al XVII, es perfilen tres postures entre les dones cultes sobre l’adornament femení. Una primera postura, que seria la que reflexa el text de Mary Astell, es manifesta contra l’adornament, veient-lo com una forma de mantenir les dones idiotitzades i sotmeses al poder dels homes, en cultivar els seus cossos en lloc de les seves ànimes, per atreure el desig masculí. Aquesta postura la van adoptar moltes dones humanistes durant el Renaixement, les puellae doctae, tals com Isotta Nogarola, Laura Ceretta o Luisa Sigea de Velasco. Laura Ceretta va escriure una carta a Augustinus Aemilius titulada “Maledicció contra l’adornament de les dones”, en la qual denuncia que les dones estan més interessades en el seu adornament físic, cosmètics i joies, que en l’adornament de les seves ments. El text de Mary Astell seria una continuació de la línia iniciada per les humanistes, lamentant-se que “mentre la vostra Bellesa desprèn lluïssor al vostre voltant, les vostres Ànimes [...] han de patir ésser envaïdes per les Males Herbes” o que les dones assumeixin que les seves ànimes els van ser donades “per al servei dels nostres Cossos, i que el millor que podem aconseguir d’aquests sigui atreure els Ulls dels Homes”, llençant els seus encants (físics i espirituals) “en homes vanitosos i insignificants”.

Una segona postura la formarien aquelles dones que es manifestaren contra les lleis sumptuàries i opinaven que les dones havien de disposar de la possibilitat d’adornar-se, ja que era l’únic que tenien com a propi. Finalment, una tercera postura seria l’adoptada per Cristina de Pizan al segle XV, qui va sostenir que no totes les dones s’adornaven per atreure els homes sinó per a si mateixes, per un gust correcte o inclinació a l’elegància en els vestits, etc. Aquesta postura, encara que més primerenca en el temps que les humanistes defensores de la primera, constitueix la síntesi de les altres dues, trencant la dualitat o dicotomia que representen.

És casualitat que sigui Atenea qui en el mite grecoromà adorni a Pandora? Reflexa aquest mite una relació entre dones respecte a l’adornament femení que era potser més evident als temps d’Hesíode?

Milagros Rivera s’ha deturat a estudiar el sentit de l’adornament femení. Segons la dita autora, la comprensió de la polèmica sobre per què o per a qui s’han abillat les dones es veu dificultada si no s’entén que les dones han viscut en una societat patriarcal que té com a una de les seves institucions bàsiques l’heterosexualitat obligatòria. La condemna per part del discurs patriarcal de l’adornament de les dones o bé al contrari, conformar l’adornament com quelcom que les dones fan per atreure els homes, duent-lo molts cops fins a l’exageració o la manipulació, s’inscriuria dins d’aquests paràmetres que, mitjançant la institució de l’heterosexualitat obligatòria, reprimeixen actituds o accions i manipulen el seu significat darrer.

D’aquesta forma, la pràctica de l’adornament del cos femení formaria en el seu sentit primigeni part de l’ordre matern, comunicant les dones amb l’origen femení de la vida humana des de la carn, la vinculació amb la mare. Això independentment del fet que durant el Renaixement i posteriorment, com hem vist, algunes dones que van opinar sobre el tema ho fessin en contra de l’adornament femení, postura que s’ha d’entendre dins el context de l’heterosexualitat obligatòria com a institució clau de l’ordre patriarcal.

Mary Astell (1666-1731) va néixer a Newcastle, filla d’una famíliaburgesa a nivell de renta, propietats i nivell educatiu, vinguda a menys els darrers anys i després de la mort del seu pare. En morir aquest, visqué en una llar femenina, tot i tenir un germà i un preceptor que era el seu oncle. Aquest s’encarregà de la seva educació, que incloïa llatí, francès, matemàtiques i filosofia natural. Amb 22 anys es va traslladar a Londres, on s’instal·là al barri de Chelsea. Va començar a escriure poesia religiosa de qualitat fins que el 1694 va publicar el seu Serious Proposal to the Ladies, en el qual a més de l’adornament femení fa una proposta per a l’educació de les dones (veure tema El amor al saber de Julia Cabaleiro). Entre aquesta data i el 1709 publicaria vuit llibres, entre els quals es troba, a més del citat, Some Reflections Upon Marriage, publicat el 1700, on critica el matrimoni, que ella refusà, restant soltera. El 1709 també obriria una escola per a les filles dels pensionistes del Royal Hospital a Chelsea.

La seva obra A Serious Proposal to the Ladies fou celebrada per dones educades del seu temps com Lady Catherine Jones, Lady Elizabeth Hastings, la comtessa Ann Coventry i la princesaAnna de Dinamarca, particularment per la seva proposta de crear una mena d’universitat o comunitat educativa per a les dones.

Per a alumnat de batxillerat o primer cicle universitari:

Buscar informació sobre l’adornament femení, tant a nivell de fonts escrites com a partir de la pròpia observació. Redactar una exposició del material trobat seguit d’un comentari crític.

Per a alumnat de segon cicle d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO):

Busca anuncis on es faci publicitat de productes relacionats amb vestit, joies, cosmètics, etcètera. Descriu-los i comenta’ls. Et sembla que són sexistes?

Pregunta a la teva mare, les teves tietes, la teva àvia, si s’adornen o no. Tant si la resposta és afirmativa com negativa, pregunta el per què.