Qui és una autora? Aparentment, és una pregunta fàcil de respondre: una autora, o un autor, és qui ha escrit un text. Però la qüestió pot complicar-se una mica si tenim en compte, per exemple, que qui escriu un text no ha pensat, necessàriament, les paraules que utilitza, i potser simplement transcriu allò que ha sentit a dir, posant-hi o no de la seva collita. Hi ha, també, qui escriu texts que una o altre li dicten; fidel, o no, a allò que li és dit. D’altres, copien tranquil·lament texts escrits per altri, dient-ho o sense dir-ho. En cas de no fer-ho, avui considerem que cometen plagi, que menteixen en atribuir-se el que una o altre han escrit abans. I si ho diuen, considerem que la seva funció ha estat la de compilar, donar a conèixer o difondre mitjançant un text sabers i pensaments d’altres, units i ordenats, potser, d’una altra manera; una funció que pot arribar a ser força important i original. També hi ha persones que produeixen texts que usurpen sabers pensats o elaborats per altri, però que no havien estat mai escrits abans. L’autoria, doncs, te a veure amb l’elaboració de texts, però és un concepte molt ric en matisos. Una autora, o un autor, pot ser algú que mai ha escrit directament res, però que ha fet que una altra persona posés per escrit allò pensat per ella.

Avui, l’autoria de texts és una forma privilegiada de reconeixement de la capacitat d’algú d’inscriure en el món allò que hom considera significatiu o nou. Habitualment, es considera que aquesta és una capacitat individual, atribuïda o idealment atribuïble a una persona que, amb el seu sexe i el seu nom, és considerada origen dels sabers, pensaments, representacions i sentiments que en un text es plasmen en paraula escrita. Sovint, s’interpreta que l’atribució individual d’autoria d’un text dota d’autoritat al seu autor o autora, reconeguda llavors com a causa u origen d’un text. És a dir: un text signat amb un nom, dóna autoritat a aquella persona. És precisament per això que la historiografia de les dones ha dedicat tants i tants esforços a la recuperació d’autores individuals de texts, en un intent de restituir autoritat a les dones. Restituir-la, perquè en moltes ocasions havia estat prèviament usurpada: són molts els casos en què s’ha intentat negar que una o altra dona haguessin escrit un text, especialment si aquest era reconegut com a important. Tal i com diu Luce Irigaray, les cultures patriarcals es fonamenten simbòlicament en l’assassinat de la mare, d’aquí el valor polític d’afirmar la genealogia materna. La historiografia de les dones ha volgut fer visible l’autoritat femenina mitjançant el reconeixement a les dones d’haver estat productores de texts, d’haver estat autores.

A l’edat mitjana, l’autoria individual no era valorada en la mateixa mesura en què ho ha estat en les societats modernes. És per això que comprendre com, a l’edat mitjana, es produïen els mecanismes que portaven a la inscripció de significat en texts, ens ajuda a resseguir la complexitat i la riquesa de matisos del concepte d’autoria avui. De fet, a l’edat mitjana, la qüestió de l’autoritat i l’autoria funcionava a l’inrevés que al món modern: era el reconeixement d’autoritat el que creava l’autoria, en un procés en que l’origen i/o la font del saber podia estar completament absent de la pròpia producció del text. Així, coneixem el pensament subtil i complex d’alguns intel·lectuals a través dels apunts que els seus estudiants prenien escoltant les seves lliçons a les aules universitàries. I sobretot tenim el gran exemple dels Evangelis: el text del saber per excel·lència, un text del que Jesús n’és absent com a autor, encara que és la seva autoritat, prèviament reconeguda, la que el genera. Sovint, també, els texts medievals se’ns presenten sense nom, sense atribució d’autoria, és a dir, no els signava la seva autora o autor, i qui després els copiava, no necessàriament registrava qui estava a l’origen de la seva elaboració. Aquest anonimat, no sembla que desautoritzés els texts medievals; l’autoritat d’un text sense signatura i sense atribució d’autoria, no minvava per a qui llavors l’escoltava o llegia.

A l’edat mitjana, la importància de la relació en l’autoria és molt visible.

No solament les matrocinadores o les relacions de patronatge tenien una funció directa importantíssima en la producció de texts. També altres característiques de la cultura medieval feien que la relació tingués una importància fonamental en el procés d’escriptura. Especialment dues. En primer lloc, el fet que es tractés d’una cultura manuscrita, una cultura en què, per tant, els texts quedaven oberts a la intervenció silenciosa d’editores i copistes, de manera que restava difícil la fixació d’un text escrit per part de la seva autora o autor. D’altra banda, la medieval era una cultura en què l’oralitat jugava un paper fonamental no només en la transmissió de texts sinó, pròpiament, en la seva gènesi. Els molts texts dialogats o en forma de diàleg que es conserven (d’entre ells, La ciutat de les dames, de Cristina de Pizan) són mostra explícita de la importància de la relació en el procés d’elaboració d’un text. Reconèixer l’acció autoritzadora de l’altre, no implica, necessàriament, la negació del propi jo: Cristina de Pizan escriu en primera persona, però la seva escriptura és representada com una incitació i com un producte de relacions que l’autoritzen. Un jo que també pot ser reconegut com a tal a través del reconeixement d’autoritat de l’altra: és Aldonça de Montsoriu, l’editora de la Vita Christi d’Isabel de Villena, qui posa per escrit l’autoria d’Isabel, que sembla que no va signar el seu text. D’aquesta manera, la fa literalment autora, encara que les companyes de la comunitat i primeres destinatàries del text, sempre havien sabut que Isabel n’era l’autora.

La Crònica de Sant Pere de les Puel.les és un relat redactat en català probablement a finals del segle XIII, encara que les versions que coneixem avui són de la segona meitat del segle XIV. Explica una suposada fundació carolíngia del monestir i els efectes que tingué en la vida monàstica la ràtzia d’al-Mansur, una ràtzia que avui sabem es produí el 985, encara que les dates que ofereix la crònica són altres i no podem donar-los-hi credibilitat històrica. Segons el relat, l’agressió va destruir la vida comunitària i varen fer presonera a l’abadessa Madruí, que va viure com a esclava a Mallorca, fins que escapa heroicament amb l’ajut d’un parent. alliberant-se heroicament de l’esclavatge. El seu acte de llibertat és tornar al monestir, on hi troba una comunitat acollidora, que funciona i amb una nova abadessa; poc després d’arribar, la crònica la fa morir. El seu retorn allibera el monestir d’un esclavatge simbòlic: el de viure en una història, en un fil de sentit, trencat per l’agressió masculina. La seva tornada restitueix al monestir un temps i una genealogia pròpia, que d’aquesta manera és circumstancialment interrompuda però no usurpada.

La Crònica de Sant Pere de les Puel.les devia ésser originalment composada oralment per les monges del monestir de manera col·lectiva, en relació de reconeixement de l’autoritat de la veu de l’altra en un diàleg que porta a l’elaboració d’una memòria comuna. I això, independentment de qui va escriure, realment, les versions que avui en coneixem. La seva escriptura deriva de la voluntat del monestir de reconèixer l’autoritat femenina, i de la capacitat de preservar-la significant en el món.

La història de la composició del text de la Crònica de Sant Pere de les Puel.les permet reflexionar a l’aula sobre com l’acció de les dones, allò que elles han volgut inscriure en el món, sovint no respon a les fórmules i definicions modernes basades en la individualitat. L’eslògan “Allò anònim és femení” es fa realitat molt concreta en aquest exemple, un exemple que permet, d’una manera més general, reflexionar sobre la necessitat de donar valor a tot allò que té sentit encara que no tingui nom.

En el context de l’aula, l’elaboració d’una història a través del diàleg entre les i els integrants del grup, pot convertir-se en una pràctica d’autoria col·lectiva, feta conscientment i en primera persona.

Una passejada pels carrers del barri de Sant Pere de Barcelona, posterior a la lectura dels fragments de la crònica i plànol en mà, pot ajudar a reflexionar, amb l’exemple del monaquisme, sobre la capacitat històrica d’intervenció en el món de projectes estrictament femenins, a més de constituir una classe pràctica d’història urbana.