Hrotsvithae opera, ed. de Conrad Celtius. Nuremberg, 1501.

Hrotsvithae opera, ed. a càrrec de Paul von Winterfeld. Berlín, 1902: reed. a Monumenta Germaniae Historica, Scriptores rerum germanicarum, in usum scholarum. Berlín, Weidmann, 1965.

Hrotsvithae opera, ed. de Karl Strecker. Leipzig, 1906.

Hrotsvithae opera, ed. i trad. alemanya d'Helene Homeyer. Munich, Paderborn i Viena, 1970.

Rosvita, Dialoghi drammatici, text i trad. italiana de Ferruccio Bertini, introd. de Peter Dronke. Milà, Garzanti, 1986.

Hrotsvitha de Gandersheim, Los seis dramas, ed. i trad. castellana de Luis Astey. Mèxic, Fondo de Cultura Económica, 1990.

Hrotsvitha de Gandersheim, Obras dramáticas, trad. castellana de Julián Pemartín i Fidel Perrino. Barcelona, Montaner y Simón, 1959.

Rosvita de Gandersheim, Dramas, trad. d'Andrés José Pociña López. Madrid, Akal, 2003.

Hrotsvitha, canongessa de Gandersheim, descriu, en un diàleg entre l’emperador romà Adrià i el seu conseller Antíoc, el perill que pot suposar per a l’Estat –expressió màxima de la cosa pública a Occident- l’arribada a la capital de l’imperi d’una dona cristiana –anomenada Sapientia o Saviesa- que, acompanyada per les seves tres filles, predica a les dones que no mengin amb els seus marits ni es fiquin al llit amb ells.

En la cort d’Adrià a Roma

ANTÍOC, ADRIÀ, SAVIESA, FE, ESPERANÇA, CARITAT

ANTÍOC: Per tal com deleixo de cor, oh emperador Adrià, que el favorable esdevenir dels esdeveniments acreixi, com desitges, el teu poder, i que l’estat del teu imperi sigui feliç i sense pertorbacions, és el meu desig extirpar i eliminar al més aviat possible tot el que crec que pot pertorbar l’estat o vulnerar la tranquil·litat de la teva ment.

ADRIÀ: I no és injustícia; doncs la nostra prosperitat fa la teva fortuna, atès que no cessem d’elevar-te, dia rera dia, fins als més alts càrrecs.

ANTÍOC: Dono gràcies a la teva serena majestat; per això, quan veig que sorgeix quelcom que em sembla rebec al teu poder, no t’ho amago sinó que, sense dilació, ho poso de manifest.

ADRIÀ: I fas bé; així no seràs acusat de lesa majestat per amagar el que no has d’amagar.

ANTÍOC: És un delicte en què mai he incorregut.

ADRIÀ: Ho recordo; però, si saps res de nou, digues-m’ho.

ANTÍOC: Una dona, una estrangera, ha arribat fa poc a aquesta ciutat de Roma, acompanyada de tres criatures, fruits del seu propi cos.

ADRIÀ: De quin sexe són les tres criaturetes?

ANTÍOC: Totes del femení.

ADRIÀ: I l’arribada d’unes quantes donetes pot esdevenir perillosa per a l’estat?

ANTÍOC: Perillosíssima.

ADRIÀ: Com?

ANTÍOC: Amenaça la pau.

ADRIÀ: De quina manera?

ANTÍOC: Hi ha quelcom que pugui trencar la concòrdia de la pau civil més que la diversitat de cultes?

ADRIÀ: Res de més greu, res de més perniciós. Ho testimonia l’orb romà des que l’ha infectat per tot arreu la pesta mortal de la brutícia cristiana.

ANTÍOC: La dona de qui et parlo, exhorta a les nostres a abandonar els ritus ancestrals i a lliurar-se a la religió cristiana.

ADRIÀ: I per atzar prosperen les seves exhortacions?

ANTÍOC: Molt; doncs les nostres esposes ens han agafat aversió i ens menyspreen, fins al punt que es neguen a menjar i, fins i tot, a dormir amb nosaltres.

ADRIÀ: Reconec el perill.

ANTÍOC: Et convé prendre precaucions.

ADRIÀ: És lògic. Sigui convocada i es discuteixi en presència nostra si té intenció de cedir.

ANTÍOC: Vols que la convoqui?

ADRIÀ: Ho vull, certament.

ANTIOCHUS, ADRIANUS, SAPIENTIA, FIDES, SPES, KARITAS

ANTIOCHUS: Tuum igitur esse, o imperator Adriane, prosperis ad vota successionibus pollere tuique statum imperii feliciter absque perturbatione exoptans vigere, quicquid rempublicam confundere, quicquid tranquillum mentis reor vulnerare posse, quantocius divelli penitusque cupio labefactari.

ADRIANUS: Nec iniuria; nam nostri prosperitas tui est felicitas, cum summos dignitatis gradus in dies tibi augere non desistimus.

ANTIOCHUS: Congratulor tuae almitati; unde, si quid experior emergere, quod tuo potentatui videtur contraluctari, non occulo, sed impatiens morae profero.

ADRIANUS: Et merito, ne reus maiestatis esse arguaris, si non celanda celaveris.

ANTIOCHUS: Huismodi commisso reatus numquam fui obnoxius.

ADRIANUS: Memini; sed profer, si quid scias novi.

ANTIOCHUS: Quaedam advena mulier hanc urbem Romam nuper intravit, comitata proprii faetus pusiolis tribus.

ADRIANUS: Cuius sexus sunt pusioli?

ANTIOCHUS: Omnes feminei.

ADRIANUS: Numquid tantillarum adventus muliercularum aliquid rei publicae adducere poterit detrimentum?

ANTIOCHUS: Permagnum.

ADRIANUS: Quod?

ANTIOCHUS: Pacis defectum.

ADRIANUS: Quo pacto?

ANTIOCHUS: Et quod maius potest rumpere civilis concordiam pacis, quam dissonantia observationis?

ADRIANUS: Nihil gravius, nihil deterius; quod testatur orbis Romanus, quid undiquesecus christianae caedis sorde est infectus.

ANTIOCHUS: Haec igitur femina, cuius mentionem facio, hortatur nostrates, avitos ritus deserere et christianae religioni se dedere.

ADRIANUS: Num praevalet hortamentum?

ANTIOCHUS: Nimium; nam nostrae coniuges fastidiendo nos contempnunt adeo, ut dedignantur nobiscum comedere, quanto minus dormire.

ADRIANUS: Fateor, periculum.

ANTIOCHUS: Decet tui personam praecavere.

ADRIANUS: Consequens est. Advocetur et in nostri praesentia, an velit cedere, discutiatur.

ANTIOCHUS: Vin me illam advocare?

ADRIANUS: Volo percerte.