Científics, agricultors i gestors col·laboren per evitar el declivi del sisó, un ocell estepari en perill

Un estudi revela com canviar les pràctiques agràries i augmentar la superfície destinada als guarets pot ajudar a preservar les poblacions d’aquesta espècie greument amenaçada per l’activitat humana. 

La col·laboració entre científics, agricultors i gestors és decisiva per millorar la protecció del sisó, un ocell estepari considerat en perill a escala nacional a causa de les activitats humanes. Amb la reducció d’hàbitats naturals, l’increment de regadius i la urbanització del territori, cada cop hi ha menys superfície que garanteixi la supervivència d’aquesta espècie tan vulnerable. Un article publicat a la revista Biological Conservation revela com la cooperació entre diferents actors és la clau de volta per trobar respostes i evitar el declivi de les poblacions cada cop més amenaçades del sisó.  

El nou treball, que és un exemple pioner de conservació adaptativa, està signat pels experts Santi Mañosa, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona, i Gerard Bota, del Grup de Biologia de la Conservació del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC).  

Una au estepària en perill  

Per als ocells com el sisó (Tetrax tetrax), cada cop és més difícil trobar hàbitats adequats a causa de la reducció del paisatge estepari i la desaparició de l’agricultura i la ramaderia tradicionals. El nou article confirma que augmentar la superfície agrícola en guaret -és a dir, la terra de conreu no sembrada- ajuda a estabilitzar la població de sisó a Catalunya.  

«Aquesta estratègia actua positivament sobre el sisó, sobretot perquè incrementa l’èxit reproductor, ja que proporciona a l’espècie tot allò que ha desaparegut en els ambients agrícoles de secà com a resultat de la intensificació de les pràctiques agrícoles», detalla el professor Santi Mañosa, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB. 

«A la primavera -continua- hi troben aliment, llocs perquè els mascles facin la seva parada nupcial per atreure femelles, aparellar-se, fer niu i alimentar els pollets. A l’estiu i la tardor, i bona part de l’hivern, quan els conreus se seguen i llauren, els guarets resten com els únics espais amb certa cobertura vegetal suficient per a proporcionar refugi i aliment als bàndols de sisons, que un cop acabada la reproducció es tornen gregaris».  

Els guarets, però, han perdut molt interès des d’una perspectiva productiva i agronòmica i estan en regressió a tot el territori. «Entre el 2009 i el 2018, s’ha perdut un 21% de la superfície de guarets a Catalunya segons l’últim Informe de l’Estat de la Natura de Catalunya publicat el 2020, i s’ha reduït un 27% de les poblacions d’ocells esteparis entre el 2002 i el 2019, sobretot per la pèrdua de guarets com una de les principals causes», detalla l’expert Gerard Bota. «El sisó és un dels grans afectats i una de les espècies que ha sofert una major davallada a Catalunya i altres zones d’Espanya en poc temps. Fruit d’aquesta situació, actualment està catalogada com una espècie “En Perill d’Extinció” a nivell espanyol, al mateix nivell d’amenaça d’altres espècies emblemàtiques com el trencalòs, l’os bru o el linx ibèric».  

Què cal fer a més de potenciar els guarets?   

Els models poblacionals generats en aquest treball posen de manifest que augmentar la superfície dedicada als guarets podria aturar el camí vertiginós de l’espècie cap a la desaparició, «però aquest mesura, tot i imprescindible, no és suficient per recuperar els efectius de la població, ja que la mortalitat adulta -especialment en femelles- és encara excessiva», alerta Santi Mañosa. 

«Serà imprescindible implementar altres mesures de conservació poc treballades fins a data d’avui», destaca Gerard Bota. «Per exemple, reduir la mortalitat adulta de les femelles, principalment la d’origen antròpic que és la que podem gestionar. Sabem que el sisó és una espècie molt sensible a la mortalitat per col·lisió amb línies elèctriques a causa de la seva visió frontal relativament reduïda en vol. Caldria identificar les principals zones d’agregació post reproductora e hivernal i actuar en les línies elèctriques que hi hagi instal·lades per reduir la probabilitat de mort dels exemplars. En les zones més importants de reproducció i d’hivernada, caldria abordar el soterrament o l’eliminació d’algunes línies i, en la resta de zones, realitzar una correcta senyalització de línies amb elements anti-col·lisió».  

Generar confiança i cooperació entre diferents sectors  

El 2009 es van declarar un total de vuit Zones d’Especial Protecció per les Aus (ZEPA) en els sectors esteparis de la plana de Lleida,  amb l’objectiu de protegir les poblacions més importants de sisó. En una superfície de 47.360 hectàrees, es regulen els usos del territori perquè en teoria sigui possible el manteniment de les poblacions d’ocells esteparis. «En aquests espais, la mesura més important que s’ha dut a terme fins ara per afavorir les poblacions de sisó ha estat arrendar i gestionar fins a 3.400 ha de terra campa com a guarets, on els sisons poden trobar refugi i aliment per reproduir-se i passar l’hivern», explica Santi Mañosa.  

Generar espais de confiança i de cooperació entre diferents sectors relacionats amb el territori i la conservació de la biodiversitat és la pedra angular per trobar solucions als desafiaments ecològics en sistemes cada cop més complexos.  

«La gestió adaptativa és un procés efectiu que els gestors poden emprar per incorporar la incertesa dels resultats en el model de gestió, aprendre de les seves accions realitzades i assolir els resultats desitjats. En tot aquest procés, un pas fonamental és el seguiment i avaluació rigorosa de les intervencions de gestió. Per això, el treball en la mateixa direcció de diferents actors implicats en l’execució (Departament d’Acció Climàtica i Agenda Rural, empreses públiques, gestors i científics) ha estat clau per a l’èxit de la mesura», apunta Gerard Bota.  

Aquest model de conservació adaptativa, «que implica la gestió de sistemes socioecològics complexos amb interessos de col·lectius molt diferents, és exportable a altres escenaris que exigeixen l’aplicació d’actuacions -amb un resultat desconegut o incert- amb la participació d’actors molt diversos», clou Santi Mañosa.  

Font: Premsa UB
Foto: CTFC

Article de referència: 

Mañosa, S.; Bota, G. «Modelling the effectivity of a land sparing strategy to preserve an endangered steppe-land bird population in cereal farmland: Scopes and limits». Biological Conservation, desembre de 2023. Doi: ttps://doi.org/10.1016/j.biocon.2023.110386