Prosòdia

Data d'edició: 11 de Maig de 2012
Data d'actualització: 30 de Gener de 2014 Versió per a imprimirVersió PDF
Autoria: 
Laura Cabré Lunas
Revisió: 
Esther Artigas Álvarez
Altres idiomes: 

Del grec προσῳδία: πρός (‘a prop’, ‘al costat’) i ᾠδή (‘cant’). El terme llatí accentus (ad - cantus), ‘accent’,constitueix un calc exacte del grec. La prosòdia és el conjunt de fenòmens fònics suprasegmentals d’una llengua. Aquests elements tenen un paper fonamental en l’organització i la interpretació de la cadena fònica i aporten, a més d’informació referencial, informació dialectal, sociolingüística i, també, emotiva.

Continguts

Explicació
Conceptes relacionats
Enllaços d’interès
Bibliografia bàsica
Bibliografia complementària

Explicació

La paraula prové del grec clàssic i, al principi, designava un cant amb acompanyament d’instruments. Més tard es va especialitzar com a terme gramatical per referir-se al conjunt de regles relatives a l’accentuació i a la quantitat de les vocals i de les síl·labes, tot imposant-se a altres termes com ara tenor, nota uocis, moderamentum, accentiunculum o uoculatio, que no van reeixir. Després, disciplines com la fonètica i la fonologia modernes han adoptat el terme per denominar una branca d’estudi dedicada als fenòmens fònics que abasten més d’un fonema o segment, és a dir, als fenòmens suprasegmentals. La prosòdia, doncs, estudia l’entonació, l’accent i el ritme, que inclou timbre, pauses i velocitat d’elocució.

L’anàlisi dels trets prosòdics dels sons d’una llengua permet caracteritzar-ne els fenòmens suprasegmentals. Els trets prosòdics que s’estudien son el to, la intensitat i la quantitat. La unitat significativa mínima determinada per un tret prosòdic s’anomena prosodema. Els prosodemes són unitats abstractes que es realitzen de manera diversa en cada llengua. També s’estableixen patrons accentuals, patrons d’entonació i patrons rítmics, que constitueixen els esquemes prosòdics generals de la llengua.

Oscil·logrames i contorns melòdics dels enunciats No. Dogs are here i No dogs are here (extret de Yang, L. - Shriberg, E. “More Than Words Can Say: Using prosody to find sentence boundaries in speech”, 4th ASA/ASJ Joint Meeting Lay Language Papers, 2006).

Oscil·logrames i contorns melòdics de l’enunciat ¡Digue-m’ho! (extret de Prieto, P. – Vanrell, M.  2006: 44):

Entonació imperativa                                              Entonació exhortativa
          
Digue-m’ho imperatiu.wav                                 Digue-m'ho exhortatiu.wav
 

Conceptes relacionats

Entonació
Accent
Melodia
Ritme

Enllaços d’interès

Laboratorio de fonética

http://stel.ub.edu/labfon/

CVC. Diccionario de términos clave de ELE

Grup d'estudis de Prosòdia

http://prosodia.upf.edu/home/ca/

Grup de Fonètica

http://liceu.uab.es/

Guia multimèdia de la prosòdia del català

http://prado.uab.es/

LFA. Laboratori de fonètica aplicada

http://www.ub.edu/lfa/cat/

Bibliografia bàsica

Ceccarelli, L. (1999), Prosodia y métrica del latín clásico. Con una introducción a la métrica griega, Sevilla, Plublicaciones de la Universidad de Sevilla (trad. de R. Carande del original italiano Prosodia e metrica latina classica con cenni di metrica greca, 1998).

Cortés Moreno, M. (2002), Didáctica de la prosodia del español: la acentuación y la entonación, Madrid, Edinumen.

Martínez Celdrán, E. (1996), El sonido en la comunicación humana, Barcelona, Octaedro.

Quilis, A. (1993), Tratado de fonología y fonética españolas, Madrid, Gredos.

Bibliografia complementària

Badia i Margarit, A. M. (1972), Els prosodemes en català, RSEL II, 17-34.

Cantero, F. J. (2002), Teoría y análisis de la entonación, Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona.

Martínez Celdrán, E. (1984), Fonética, Barcelona, Teide.

Navarro Tomás, T. (1944), Manual de entonación española, New York, Hispanic Institute; (ed. 1974), Madrid, Guadarrama.

Prieto, P. - Vanrell, M. (2006), “Sobre alguns contrastos fonològics en l’entonació del català”, en Caplletra 41, 43-70.