Prosòdia

Del grec προσῳδία: πρός (‘a prop’, ‘al costat’) i ᾠδή (‘cant’). El terme llatí accentus (ad - cantus), ‘accent’,constitueix un calc exacte del grec. La prosòdia és el conjunt de fenòmens fònics suprasegmentals d’una llengua. Aquests elements tenen un paper fonamental en l’organització i la interpretació de la cadena fònica i aporten, a més d’informació referencial, informació dialectal, sociolingüística i, també, emotiva.

Continguts

Explicació
Conceptes relacionats
Enllaços d’interès
Bibliografia bàsica
Bibliografia complementària

Explicació

La paraula prové del grec clàssic i, al principi, designava un cant amb acompanyament d’instruments. Més tard es va especialitzar com a terme gramatical per referir-se al conjunt de regles relatives a l’accentuació i a la quantitat de les vocals i de les síl·labes, tot imposant-se a altres termes com ara tenor, nota uocis, moderamentum, accentiunculum o uoculatio, que no van reeixir. Després, disciplines com la fonètica i la fonologia modernes han adoptat el terme per denominar una branca d’estudi dedicada als fenòmens fònics que abasten més d’un fonema o segment, és a dir, als fenòmens suprasegmentals. La prosòdia, doncs, estudia l’entonació, l’accent i el ritme, que inclou timbre, pauses i velocitat d’elocució.

L’anàlisi dels trets prosòdics dels sons d’una llengua permet caracteritzar-ne els fenòmens suprasegmentals. Els trets prosòdics que s’estudien son el to, la intensitat i la quantitat. La unitat significativa mínima determinada per un tret prosòdic s’anomena prosodema. Els prosodemes són unitats abstractes que es realitzen de manera diversa en cada llengua. També s’estableixen patrons accentuals, patrons d’entonació i patrons rítmics, que constitueixen els esquemes prosòdics generals de la llengua.

Oscil·logrames i contorns melòdics dels enunciats No. Dogs are here i No dogs are here (extret de Yang, L. - Shriberg, E. “More Than Words Can Say: Using prosody to find sentence boundaries in speech”, 4th ASA/ASJ Joint Meeting Lay Language Papers, 2006).

Oscil·logrames i contorns melòdics de l’enunciat ¡Digue-m’ho! (extret de Prieto, P. – Vanrell, M.  2006: 44):

Entonació imperativa                                              Entonació exhortativa
          
Digue-m’ho imperatiu.wav                                 Digue-m'ho exhortatiu.wav
 

Conceptes relacionats