Anàstrofe

L’anàstrofe és una figura afí a l’hipèrbaton, però, a diferència d’aquest, no implica la  intercalació d’elements entre les paraules immediatament successives.

 

En les llengües clàssiques, on l’ordre de les paraules és relativament lliure, no resulta fàcil determinar l’abast de l’anàstrofe. Així, els elements més sovint afectats per aquesta inversió de l’ordre habitual de les paraules són marcadors o connectors sintàctics o textuals, sobretot, preposicions i conjuncions. Aquestes partícules, en lloc de situar-se a l’inici del sintagma o de l’oració, n’endarrereixen la posició un o dos llocs. 

 

L’anàstrofe de la preposició és la més comuna, sobretot quan la preposició regeix un sintagma nominal complex.

 

intellectum est (…) equites autem magno cum periculo proelio dimicare

 

Se comprendió (…) que los jinetes combatían corriendo un gran peligro.

 

(César, Guerra de las Galias 5, 16)

 

 

his de causis ego huic causae patronus exstiti

 

Por esto motivos me he presentado como defensor de esta causa.

 

(Cicerón, En defensa de Roscio de Ameria  1, 5)

 

 

errabant acti fatis maria omnia circum

 

andaban errantes, empujados por los hados a dar vueltas por todos los mares. 

 

(Virgilio, Eneida 1, 32)

 

 

aequam memento rebus in arduis

 

servare mentem (…)

 

acuérdate de mantener sereno el ánimo en los momentos difíciles.

 

(Horacio, Oda 2, 3)

 

L’anàstrofe de conjunció, menys freqüent, respon habitualment a raons mètriques i estilístiques:

 

Aspice venturo laetantur ut omnia saeclo!

 

¡Mira cómo se alegra todo ante el siglo que ya se acerca!

 

(Virgilio, Égloga 4, 52)

 

Resulta particularment significatiu l’exemple següent del poeta Catul, en el qual l’endarreriment de la conjunció adversativa sed a la segona posició, i la conseqüent inversió de l’ordre sintàctic, respon a la voluntat de traslladar al propi text l’estat de confusió fruit de l’enamorament de l’autor.

 

lingua sed torpet

 

mas se me traba la lengua

 

(Catulo, Poema 51, 9)

 

En les llengües modernes, l’anàstrofe abasta un àmbit més ampli que no pas en les llengües clàssiques, atès que l’ordre de les paraules és més fix. Així doncs, no són els connectors els únics elements afectats en la inversió de l’ordre habitual de les paraules d’una seqüència, sinó que hi ha diversos constituents sintàctics d’una successió que poden veure’s sotmesos a un canvi d’ordre de llurs posicions respectives en la cadena del discurs, sense que es vegi alterada, però, la relació de contigüitat, necessària per copsar-ne els vincles semàntics i sintàctics.

 

Normalment l’ús de l’anàstrofe respon a la voluntat de causar determinats efectes melòdics o mètrics, o bé té com a finalitat posar èmfasi en la seqüència l’ordre habitual de la qual s’ha vist invertit.

 

l'altro per sapïenza in terra fue 

 

di cherubica luce uno splendore.

 

(Dante, Paraíso XI, vv.38-39)

 

 

La tercera manera y razón manda y veda que ninguno no debe usar ni querer de mujeres amor …

 

(Arcipreste de Talavera, Corbacho 1, 3)

 

 

POMPEYO : (…) It only stands 

 

our lives upon to use our strongest hands

 

(Shakesperare, Antonio y Cleopatra II, 1, vv. 676-677)

 

 

Cerrar podrá mis ojos la postrera

 

sombra que me llevare el blanco día,

 

(Quevedo, Amor más allá de la muerte, vv.1-2)

 

 

Y el artífice labra omnipotente

 

de estrellas doce espléndida corona,

 

(Jáuregui, Sois nueva esfera, o Virgen, que la mente, vv. 5-6)

 

 

Tot oblidant els morts

 

i l'ombra llur, reial i d'un bell tors.

 

(J.V. Foix, Saber narrar, en llenguatge vigorós, vv. 6-7)

 

 

 

Avilés, J. (2013), Introducció a l’estilística llatina, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

 

Azauste, A. - Casas, J. (1997), Manual de retórica española, Barcelona, Ariel.

 

Lausberg, H. (1968), Manual de retórica literaria, 3 vols, Madrid, Gredos (trad. J. Pérez  Riesco del original alemán Handbuch der literarischen Rhetorik, München, Max Hueber, 1960).

 

Lázaro Carreter, F. (1971), Diccionario de términos filológicos, 3a ed., Madrid, Gredos.

 

Marchese, A. - Forradellas, J. (1986), Diccionario de retórica, crítica y terminología literaria, Barcelona, Ariel (trad. J. Forradellas del original italiano Dizionario di retorica e di stilistica, Milano, Mondadori, 1978).

 

Mayoral, J. A. (1994), Figuras Retóricas, Madrid, Síntesis.

 

Mortara Garavelli, B. (1991), Manual de retórica, Madrid, Cátedra (trad. M. J. Vega del original italiano Manuale di retorica, Milano, Bompiani, 1989).

 

Oriol Dauder, J. A. - Oriol i Giralt, J. (1995), Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius, Barcelona, Llibres de l'Índex.

 

Spang, K. (2005), Persuasión. Fundamentos de Retórica, Pamplona, Ediciones de la Universidad de Navarra.