Hipòtesi - Informe - Diagnosi - Propostes

A efectes pràctics i atesa la complexitat que implica la definició d'espai natural en el context de la dinàmica urbanística contemporània, centrarem aquest capítol en tres categories bàsiques:

D' una banda els espais naturals, pròpiament dits, que venen definits per la presència important d'elements biòtics i que són la base de comunitats biòtiques i abiòtiques. A  un segon nivell tenim els espais agrícoles, ramaders i forestals que han estat tradicionalment les activitats econòmiques vinculades a la naturalesa. I finalment considerarem aquells espais que encara que no poden definir-se com a pròpiament urbans, tampoc responen a la categoria d'espai natural perquè són ocupats per diferents formes d'assentaments (rural, urbanitzacions de segona residència,etc.) o d´equipaments urbanitzats en un entorn natural.

Podria afegir-se una quarta categoria integrada pels espais verds urbans la qual hem  preferit tractar-la en l´apartat sobre espai urbà, també es factible la seva inclusió en aquest capítol.

Els espais verds en l´ecosistema local. La necessitat de disposar d'un mínim espai natural de qualitat o d'espais verds  dins la trama urbana  és una realitat que s'accentua sobremanera en aquells sectors o comarques on el procés d'intensa urbanització ha suposat pèrdues importants en les àrees rurals, agrícoles i forestals veïnes a la ciutat.

Aquesta realitat comporta iniciatives que possibilitin la prevenció i l' increment de la qualitat d'aquestes àrees. A remolc d'aquestes actuacions s'espera que augmenti el potencial de la biodiversitat, amb repercussions en els àmbits econòmics, culturals, socials, científics i ambientals, actuant, en conjunt, com a estratègia pel desenvolupament de vies de transformació urbana dins el marc de la sostenibilitat.

D' altra banda, i pel que fa a l'interior del teixit urbà, s' entén que les zones verdes urbanes actuen com a focus bàsic des del que poder introduir elements biòtics que ajudin a reequilibrar el funcionament ecosistèmic de les ciutats, actuant a més a més com a element de suport per a la millora de les condicions de vida - materials i psicològiques- de la població.

L´ús dels recursos naturals. En aquests espais naturals les expectatives de desenvolupament sostenible es materialitzen principalment en dos àmbits:

• la presència d'àrees d’elevada qualitat ambiental que poden actuar de pulmó de l'intrincada i densa geografia urbanística metropolitana.

• les expectatives per al desenvolupament de sectors agrícoles compatibles amb les exigències d´una economia orientada cap a l´ús sostenible del potencial de recursos locals.

Des d'aquesta segona perspectiva, i a llarg terme, es considera que els canvis cap a una agricultura sostenible poden ajudar a millorar el funcionament energètic dels ecosistemes locals a través de la reducció de la contaminació difusa, l´increment del transport subordinat a l'aprovisionament alimentari, així com també la preservació de la biodiversitat.  

Preservació dels espais naturals propers. La intensa urbanització dificulta sobremanera el manteniment dels espais naturals de qualitat, que es veuen empesos a ésser substituïts per la construcció d'equipaments i infrastructures associades a la expansió de les grans comarques centrals (Per ampliar la incidència d'aquests problemes sobre el medi natural pot consultar-se el capítol sobre el transport).

És per aquesta raó que el planejament urbà ha de plantejar-se els objectius de la protecció activa del territori davant determinades concepcions de la urbanització que suposen la degradació dels espais naturals. Els criteris de l'ecoplanejament, basats en la noció d’urbanisme com a instrument de gestió ecològica de les ciutats i les àrees urbanes  poden il·luminar alguns aspectes sobre els plantejaments a utilitzar en la resolució de moltes de les problemàtiques associades a la expansió dels nuclis urbans cap a les franges perifèriques veïnes.