Versió per a imprimir
Oriol Izquierdo
Professor de l'Escola de Llibreria i de la Universitat Ramon Llull
Millán, José Antonio (coord.) (2016). La lectura en España: informe 2017. Madrid: Federación de Gremios de Editores de España. 230 p. Disponible a: http://www.fge.es/lalectura/docs/La_Lectura_en_Espana.pdf. [Consulta: 31/05/2017].
Feia molt i molt de temps que no llegia informes sobre el llibre i la lectura, cosa que en alguna vida anterior havia estat pràctica regular obligada per raons professionals. I m’ha sorprès trobar en aquest d’ara prou elements d’interès, més que no recordo haver-ne ensopegat en cap dels antics. Hi deu influir, segur, que el coordinador en sigui José Antonio Millán, escriptor i lector, bon coneixedor dels llibres i de l’edició, tafaner de tota mena de pàgines, tant de paper com virtuals. L’informe és una iniciativa de la Federación de Gremios de Editores de España i es du a terme per tercera vegada; els anteriors, també sota la direcció de Millán, duen data de 2002 i 2008, i tenien un plantejament molt similar al d’aquest: un pòrtic entre acadèmic i literari (amb signatures com Umberto Eco o Victoria Camps, entre més, al primer volum; només una, de Roger Chartier, al segon), un recull d’articles sobre «La situación actual», on no hi falten radiografies sectorials (sempre de l’oferta editorial, dels punts de venda de llibres o de les biblioteques), i un darrer bloc que es fa ressò de «La voz de los expertos», on destaca alguna aportació sobre la presència del llibre a l’escola i sobre la lectura digital, entre d’altres. No són, doncs, aquells tradicionals anuaris carregats de dades dedicats a l’edició o al comerç del llibre, sinó que pretenen, a partir d’un cert estat fàctic de la qüestió, donar elements per a una anàlisi crítica del present i, sobretot, per apuntar-hi tendències de futur. Per això deu tenir sentit que aquests informes no hagin estat anuals sinó que obeeixin a una cadència temporal més dilatada.
Si entre el primer i el segon informe transcorren sis anys, entre el segon i aquest n’han passat nou. I no són uns anys qualssevol: en les paraules institucionals preliminars, el president de la Federación, l’editor català Daniel Fernández, explicita que el darrer presenta «el paisaje tras la batalla de la durísima crisis económica y social que hemos sufrido en estos últimos años». Després, les breus paraules introductòries del coordinador apunten un altre fet que de seguida ens crida l’atenció: lamenta la dificultat amb què han topat molts dels col·laboradors, atesa «la carestía de datos, tanto en el ámbito de la educación como en algunos de los más importantes operadores digitales»; ens crida l’atenció, dic, que la majoria de dades que se’ns ofereixen datin del període 2010-2014, i rarament arribin més ençà, tot i les eines amb què compta avui el sector del llibre —el SINLI i el DILVE—, gràcies a les quals es pot obtenir informació com qui diu en temps real sobre la venda geolocalitzada de cada títol.
Les veus d’autoritat convocades al pòrtic d’aquest informe són les d’Alberto Manguel i Darío Villanueva, ara director de la Real Academia Española. Manguel, actualment director de la Biblioteca Nacional de l’Argentina, hi fa una digressió suggeridora, no podia ser altrament, sobre els llibres de les biblioteques fundacionals de les ciutats, a partir de la història de Buenos Aires, i sobre la figura del lector Quijano/Quixot. Després, Villanueva fa un elogi de la lectura literària que, en aquesta primera era dels nadius digitals, en pot arribar a ser un cant del cigne, si no és que l’educació hi posa remei: «La literatura dejará de existir, al menos con la plenitud que le es consustancial, en el momento en que no contemos con individuos capaces de saber leerla desde esa complejidad de los dos códigos que la obra literaria incorpora: el código lingüístico y, sobre él, el código especial de convenciones propiamente literarias». No és un pronòstic gens banal.
Els quatre articles dedicats a radiografiar la situació actual presenten una panoràmica en què es repeteixen tres leitmotiv: en primer terme, l’impacte de la crisi (que xifren en una caiguda de facturació del 25,4 % en el cas de les llibreries independents, o amb una minva de tots els paràmetres en les biblioteques públiques: nombre de punts de servei, horaris, personal i una reducció de fins a dos terços en les compres); en segon lloc, l’impacte de la digitalització; i, finalment, unes diferències regionals que dificulten les conclusions generals. Pel que fa a «La oferta editorial de libros», les dues dades que trobo més rellevants entre les que aporta Antonio María Ávila són la relació entre el nombre de títols publicats el 2015 (80.000) i el nombre de títols vius (586.000), amb un creixement de més del 20 % i cap a un 6 %, respectivament, en relació amb el 2015; l’altra és que la meitat de la producció editorial prové d’editorials petites, el 26 % de les mitjanes i el 22 % de les grans, ben bé a la inversa que els percentatges de facturació. Pel que fa a «Los puntos de venta de libros y publicaciones periódicas», José Manuel Anta remarca que el principal impacte de la digitalització és «en las fórmulas que los compradores utilizan para conocer y seleccionar los títulos que luego comprarán, y en los medios que utilizarán para realizar de forma efectiva esa compra», és a dir, per exemple, que podria ser que les llibreries esdevinguessin aparadors presencials d’una oferta que es compra en línia. José A. Gómez-Hernández dedica bona part del capítol sobre «Las bibliotecas» a fer memòria succinta de la història d’aquests equipaments, del segle XIX ençà; així se n’entén amb tota la seva càrrega la conclusió final: «La clave para su futuro es que se asuma esta nueva imagen según la cual, además de proporcionar contenidos, ayudan a las personas en el difícil proceso de usar información y transformarla en conocimiento». La quarta aportació és un panorama general sobre «Hábitos lectores y políticas habituales de lectura», especialment pertinent en temps de suposats plans de foment, que Luis González obre amb una afirmació contundent («Esta dinámica sigue olvidando que la pieza primordial del fomento de la lectura reside en el modelo de sistema educativo, como experiencia de formación que debería girar en torno al desarrollo de competencias lectoras») i tanca amb una sentència lapidària, i em temo que indiscutible («No es demostrable el nexo de causalidad entre las políticas y la mayor fortaleza del hábito lector»).
A continuació, set experts fan sentir la seva veu sobre aspectes, diguem-ne, d’accions concretes a la invitació lectora. En destaco les afirmacions per a mi més rellevants. Fernando Trujillo observa «El sistema educativo», a partir de la comparació de LOMCE i LOE en relació amb la presència de la lectura, i conclou que «si el hábito lector es un problema, lo es para los propios docentes, pues diversos estudios confirman que no leen». A «Librerías: desapariciones, permanencias, metamorfosis», Jorge Carrión reclama la «necesidad de diferenciar entre las librerías y los supermercados de libros» i es pregunta, arran de les formes de visibilitat que adopta la lectura a les xarxes, si «está significando la creación de una nueva generación de lectores o la amplificación de la comunidad de los lectores ya existentes». Inés Miret i Mònica Baró fan l’elogi, amb dades d’estudis internacionals, de les «Bibliotecas escolares a pie de página». De manera semblant, Jesús Arana elogia dels «Clubes de lectura» la vocació «que esa cultura del diálogo que representan termine impregnando la ciudad en su conjunto». A «La próxima lectura: modelos de recomendación en línea», Julieta Lionetti ens descobreix l’algoritme de recomanació de llibres, enumera els principals recursos de prescripció en línia i afirma, sense matisos, que «los lectores siempre encuentran su próxima lectura».
Tanquen aquesta part de l’informe i el volum dues aportacions que cal rellegir. Primer, «El translector: lectura y narrativas transmedia en la nueva ecología de la comunicación», de Carlos A. Scolari, on descriu el nou espai de relació amb la narrativa que crea l’actual entorn multimèdia (que el producte Sherlock Holmes exemplifica amb claredat). Finalment, a «Diario ilustrado de un lector contemporáneo» José Antonio Millán s’observa ell mateix i, sense pretendre fer d’anècdotes categories, apunta algunes de les mutacions que els actuals suports i entorns de la lectura operen en els lectors. Avui, reconeix, quan llegim ampliem amb consultes a través del telèfon, la tauleta o el PC el que el text ens suggereix de consultar, «mientras el papel aguarda con su pálido rostro desencajado, esperando que volvamos a él más sabios, puede, pero también levemente fuera del estado de ánimo y de concentración previstos por el autor», transformats, doncs, hi afegeixo, en lectors menys atents, menys pacients, menys reflexius. Cosa que explica moltes coses.
No hi serà de més que fem un comentari final sobre les imatges que, en simples portadelles separadores entre capítols, il·lustren el volum amb gràcia, saviesa i ironia. És un altre detall on s’aprecia, segur, la mà de Millán.
L’edició en línia de l’informe 2017, amb els annexos íntegres, es pot consultar aquí. També són consultables en línia els informes del 2008 i del 2002.
Nota. Aquesta ressenya es publica simultàniament al Blog de l’Escola de Llibreria.
