Versió per a imprimir
Alexandre López-Borrull
Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació
Director del grau d'Informació i Documentació
Universitat Oberta de Catalunya (UOC)
Salaverría, Ramón (2021). Entender y combatir la desinformación sobre ciencia y salud. [Madrid]: Ministerio de Ciencia e Innovación. 25 p. Disponible a: <https://hdl.handle.net/10171/60223>. [Consulta: 14/07/2021].
Com és sabut, la pandèmia de la COVID-19 ha vingut acompanyada, ja des dels inicis, del que la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) anomenava infodèmia, és a dir una excessiva quantitat d’informació, molta de la qual és falsa. Aquest fet ha preocupat des del primer moment els governs i les organitzacions internacionals, atès que en un moment d’incertesa com han estat les diferents onades, la gran quantitat de desinformació podia afectar la gestió sanitària de la crisis, a l’allunyar la ciutadania de les mesures i recomanacions que s’estaven donant, a voltes amb més certeses i a voltes per comparació amb altres crisis sanitàries.
Aquest fenomen ha estat molt rellevant i ha conduït diversos estudis primerencs a analitzar quin tipus de rumors i fake news van circular, quins actors jugaven un paper i quins efectes poden tenir. Així doncs, mai com en aquesta crisi s’ha estat conscient de la necessitat d’una gestió eficient i ràpida d’informació d’alt valor afegit. En relació a les xarxes socials, on l’escala i la capacitat de viralització ha estat més elevada que mai, trobem aquest informe coordinat per Ramón Salaverría, professor de comunicació de la Universidad de Navarra, i que ha estat un encàrrec del Ministerio de Ciencia e Innovación al Grupo de Trabajo Multidisciplinar que els assessora en relació a les matèries científiques relacionades amb la COVID-19 i les seves conseqüències futures. També formen part del grup José M. Ordovás (president), Mariano Esteban, Rocío García-Retamero, Beatriz González López Valcárcel, Alfonso Gordaliza, Marco Inzitari, Pedro Jordano, Itziar de Lecuona, Laura M. Lechuga, Ramón López de Mántaras, José Molero, Agustín Portela, Diego Puga, José Javier Ramasco, Francisco Sánchez Madrid i Alfonso Valencia. En aquest informe concret també ha col·laborat Mª Jose Rementeria.
L’informe s’estructura en sis apartats. El primer situa el context de la desinformació i fa un recorregut històric. Conceptualment, fa una precisió molt rellevant al diferenciar entre misinformation i disinformation, termes molt més clars en la llengua anglosaxona. En el primer cas, i tenint en compte la dificultat per evitar que tot el que arribi a la comunicació pública sigui cert, assumeix que en els processos comunicatius tenen lloc confusions, malentesos i equívocs involuntaris. Aquests formen part d’una certa normalitat en l’eficiència del missatge i és per això que els protocols periodístics haurien de ser capaços de detectar-ne la major part, fins i tot rectificar-los a posteriori. En canvi, en el concepte de disinformation, la desinformació és premeditada, és una falsedat deliberadament difosa. I és aquesta la preocupant, i és precisament la d’aquest tipus que ha tingut un efecte i una escala molt elevada durant la crisi sanitària de la COVID-19. En el recorregut històric que es descriu, s’esmenta que en el segle XXI hem vist com la desinformació ha tingut un efecte en els processos electorals i de comunicació política en el cas del Brexit, les eleccions Trump-Clinton del 2016 i, evidentment, el procés independentista català mateix.
En la darrera part del primer apartat, es menciona el marc institucional i normatiu de la desinformació, des de l’àmbit judicial espanyol, però també l’europeu, on ha estat una preocupació rellevant des dels treballs del 2018 del grup High-Level Expert Group on Fake News and Online Disinformation que va donar lloc a la publicació de l’informe que marcava les estratègies a seguir per enfrontar-se al fenomen de les fake news i la desinformació. Caldria afegir que també ha donat lloc a la creació de l’European Digital Media Observatory, l’informe La lucha contra la desinformación en línea: un enfoque europeo i dels codis de pràctiques en desinformació. Des del meu punt de vista, és també rellevant com situa encertadament la creació i l’apogeu dels verificadors, uns actors molt rellevants que han dut la verificació al nivell quasi de servei públic en l’època infodèmica, com ara Maldita o Newtral, que han creat canals de verificació directa per a la ciutadania.
Pel que fa al segon apartat, se centra en una vessant més de descripció de la recerca duta a terme en el grup de recerca del mateix Salaverría.1 Així, donant una volta més al concepte de desinformació, situa l’inici del fenomen fake news lligat a Donald Trump i també descriu l’estudi que van dur a terme a la seva universitat sobre els rumors en relació a la COVID-19, on ja deia que no només es podia parlar de fake news, perquè molts dels continguts arribaven fora dels mitjans de comunicació. També es descriu la distinció que van fer de quatre tipus de rumors: bromes, exageracions, descontextualitzacions i enganys. Així mateix, es descriu l’efecte ingent de les xarxes socials i els intents de les plataformes per esborrar continguts falsos. Pel que fa als motius, tot i la gran diversitat, parla d’afany de notorietat, voluntat de perjudici a un altre, i de forma interessant l’aparició d’interessos geoestratègics en relació a la desinformació.
Un cop ens endinsem en el tercer apartat, es descriuen els factors diferents que afavoreixen la desinformació sobre ciència i salut. En el que anomenen factors endògens, es comenta la gran quantitat d’articles que s’han publicat en relació a la COVID-19 (el concepte de ciència exprés), així com l’efecte dels preprints no revisats per la comunitat científica. A més a més, hi relaciona alguns dels problemes de la comunicació científica mateixa, com ara la crisi de reproduïbilitat i la insuficient implantació de la ciència en accés obert, sobretot per la manca d’un marc consolidat de ciència oberta. Com a factors exògens, hi diferencia els de tipus tecnològic (com els algoritmes de recomanació), els de tipus psicosociològic (com les cambres d’eco i els filtres bombolla), factors polítics (polarització i negacionisme climàtic, per exemple) i de tipus mediàtic (saturació informativa i aparició de pseudomitjans de comunicació) i factors educatius (insuficient alfabetització mediàtica). A continuació, en l’apartat quart s’esmenten, a tall d’exemple, una sèrie de notícies falses i desinformació.
El capítol de recomanacions és un dels més destacats, i en concret els seus suggeriments se centren en:
- Emprar el terme desinformació en lloc de fake news.
- Promoure una cultura de transparència des de les institucions públiques i privades.
- Activar sistemes d’alerta primerenca i resposta ràpida davant la desinformació.
- Impulsar l’alfabetització mediàtica.
- Crear una base de dades o repositori d’accés públic sobre continguts desinformatius en relació a la COVID-19.
- Impulsar estudis multidisciplinaris sobre la desinformació.
Finalment, en el capítol de referències bibliogràfiques trobem un recull actualitzat de fonts actuals rellevants en relació a la desinformació.
Com a informe breu i de treball, l’estudi ha de ser entès com l’inici d’un treball més profund i digerit per entendre el que està tenint lloc en relació a la desinformació i que ha d’explorar més unes recomanacions i un pla d’acció més definit per a un futur. La propera infodèmia pot ser ja el canvi climàtic o d’altres pandèmies encara no conegudes, però l’aprenentatge a l’ús de les xarxes socials no pot fer-nos pensar en un període molt llunyà, el llarg termini per a l’alfabetització mediàtica ni deixar-ho tot a l’aproximació únicament tecnològica si no incorpora la cura de continguts realitzada per professionals de la informació i la comunicació.
Com a tancament, podem dir que es tracta d’un informe interessant:
- Per al col·lectiu científic, per tal de veure com la desinformació en processos de crisi sanitària i pandèmies pot afectar els processos habituals de comunicació científica.
- Per a les biblioteques, tant universitàries com generals per la necessitat de conèixer un fenomen que se situa en l’arrel mateixa de la societat de la informació i el coneixement, on ja no tot és un problema de quantitat (infoxicació) sinó també de qualitat, com ja s’entreveu en el proper fenomen de les deep fakes.
- Per al col·lectiu de professionals de la informació en general, perquè segueixo pensant que de la mateixa forma que està sent una oportunitat per als professionals de la comunicació per repensar processos i arribar a ser encara més útils, per als de la informació pot esdevenir una nova oportunitat de tenir més centralitat social, política i científica.2
1 Salaverría, Ramón; Buslón, Nataly; López-Pan, Fernando; León, Bienvenido; López-Goñi, Ignacio; Erviti, María-Carmen (2020). «Desinformación en tiempos de pandemia: tipología de los bulos sobre la Covid-19». El profesional de la información, vol. 29, n.º 3, 15 p.
2 López-Borrull, Alexandre; Vives-Gràcia, Josep; Badell, Joan-Isidre (2018). «Fake news, ¿amenaza u oportunidad para los profesionales de la información y la documentación?». El profesional de la información, vol. 27, n.ª 6, p. 1346-1356.
