DOSSIER: AL VOLTANT DE LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ

La recent divulgació d’unes caricatures malicioses sobre la figura de Mahoma ha tornat a posar sobre la taula el tema de la llibertat d’expressió. És un assumpte d’essencial interès tant per a l’estructura política de les democràcies occidentals, com per a la ideologia imperant en les seves societats. En cap debat seriós es qüestiona obertament la necessitat de sostenir la democràcia amb la llibertat d’expressió, però no sempre s’entra en totes les implicacions pràctiques de la qüestió. En l’article d’Iñigo González es retrocedeix a l’època de la invasió americana d’Irak, que donà lloc a nombrosos episodis de conflicte mediàtic, per tal d’analitzar la conveniència del control de les imatges atenent-nos al risc d’espectacularització mediàtica de les representacions del món, que són, al cap i a la fi, les referències immediates de què disposem per a construir la nostra particular i personal imatge del món. El text de la periodista Irene Lozano defensa més obertament la necessitat de la llibertat d’expressió, sobretot arran del debat sobre les caricatures de Mahoma. Es tracta d’un dret indiscutible en l’àmbit democràtic i fins d’un dret universal, que no ha d’ésser sotmès a regulació, a part de la necessitat, també democràtica, de respectar la llei (per exemple, la llei que protegeix la intimitat i la imatge privada de les persones). En una direcció similar es mouen els arguments de Roaul Vaneigem en el seu llibre Res és sagrat, tot pot dir-se, que s’analitza en l’article de Josep Pradas. Acceptant que el dret a la llibertat d’expressió és indiscutible en l’àmbit de la democràcia, l’articulista planteja algunes objeccions sobre la confiança que Vaneigem diposita en la llibertat d’expressió com a mitjà d’articular la socialitat i com a instrument de lluita contra el mercantilisme.

Cadàvers privats i cadàves públics. Epistemologia i ètica de les imatges censurades. Per Iñigo González.

Al 2002, Daniel Pearl, periodista del Wall Street Journal, era segrestat i degollat davant d’una càmera. La gravació del degollament, amb oberta internacionalitat pública, fou finalment censurada per la immensa majoria dels mitjans de comunicació occidentals i no va transcendir l’àmbit privat en el que es realitzà. Les vexacions i tortures fotografiades a Abu Ghraib, en canvi, transcendiren el 2004 la seva inicial privacitat en ésser publicades pel The New Yorker i la CBS, envaint així l’espai d’allò públic. Què distingeix ambdues imatges, determinant la seva “publicabilitat”? El present article pretén analitzar la censura d’imatges especialment cruentes en els espais informatius –i.e., al marge dels publicitaris o dels d’entreteniment. Per a això, provaré de respondre, en relació a aquest tipus d’imatges, les següents preguntes: Què poden mostrar? S’han de poder mostrar? I, com s’han de mostrar? La primera pregunta es dirigeix a una qüestió estrictament epistemològica. Donada la seva excessiva amplitud, em limitaré a establir, per una banda, que és necessari defnsar una certa idea de la veritat com a correspondència per a poder distingir entre imatges vertaderes i imatges falses. I, per una altra banda, precisaré en què podria consistir la falsedat d’una imatge.
Les dos segones, en canvi, són de tipus ètic i apunten a la problemàtica formulació d’una llibertat d’expressió relativa a les imatges violentes. Provaré de posar de relleu la funció decisiva d’aquest tipus d’imatges com a revulsiu i desenvoluparé de forma crítica alguns dels arguments habitualment esgrimits per a impedir la seva difusió. Pretenc defensar que, inclús si acceptem que prima facie s’ha de poder veure tot, el centre del debat està en les condicions de publicació i, principalment, en la possible espectacularització mediàtica de les imatges. [Text complet en pdf]

La censura de la por. Per Irene Lozano.

La societat europea no hauria de rendirse davant les exigències islàmiques de regular la difusió d’imatges ofensives envers la seva religió. La llibertat d’expressió no pot entendre’s a mitges, i només el Codi Penal pot traçar-ne els límits. L’autora critica els partidaris de l’autocensura perquè la llibertat i la tolerància democràtiques ja donen suficients garanties a tots els que formen part de la societat, al marge de les seves creences. La societat democràtica no ha d’acceptar rebaixes en els seus drets fonamentals per tal d’acontentar una determinada religió. [Text complet en pdf]

Ciudadans lliures, discursos lligats. A propòsit d’un text de Raoul Vaneigem. Per Josep Pradas.

La llibertat d’expressió té els seus riscos, sobretot quan es planteja en la seva versió més extrema, com és el cas de Raoul Vaneigem, defensor de la lliure circulació d’idees, inclús de les més descabellades i estúpides, per exemple, la propaganda nazi. Vaneigem creu que la pugna d’iedees en un escenari de la llibertat d’expressió és capaç de prevenir els riscos de que idees contràries a la humanitat circulin lliurement. En canvi, la restricció política de la llibertat d’expressió, per benintencionada que sigui, suposa majors riscos, perquè pot acabar perjudicant les llibertats particulars. L’autor de l’article accepta la desconfiança de Vaneigem envers els poders polítics i mediàtics, però critica la seva excesiva confiança en la pugna d’idees, perquè aquesta no es desenvolupa en les condicions d’igualtat imaginades per Kant, entre particulars disposats a discutir arguments, sinó que es dóna entre particulars que reben informació i corporacions que la generen en laboratoris mediàtics privats. Ja no es tracta de discursos lliures emesos per ciutadans lliures, sinó de discursos lligats per tal de que els ciutadans lliures no assoleixen el fons de realitat. [Text complet en pdf]