Fotocomponedora

En el període de postguerra, al mateix temps que es restablia la consciència estilísitca entre els diversos representants del sector gràfic, es va haver de fer front a un important canvi tecnològic amb l’aparició de les màquines de fotocomposició, el desenvolupament de les quals s’havia beneficiat dels progressos realitzats durant el conflicte bèl·lic en l’àmbit de l’òptica i de l’electrònica. Tot i que els primers experiments en l’ús dels mitjans fotogràfics es van realitzar ja als darrers anys del segle XIX, no fou fins l’any 1945 quan es va començar a tractar de forma seriosa la idea de compondre imatges de lletres per procediments fotogràfics i es construïren els primers prototips de fotocomponedores. Aquestes primeres màquines imitaven els principis de la tecnologia existent i, per tant, adaptaven el sistema de composició de les linotípies o de les monotípies substituint les matrius metàl·liques per matrius fotogràfiques amb les quals, dins d’una cambra obscura, s’imprimien els caràcters o signes en un negatiu. Així doncs el producte final d’aquest procés lluminós era una impressió de la composició sobre paper fotogràfic o sobre pel·lícula. Amb tot, les marques que es van desenvolupar en la primera generació d’aquesta tecnologia, la Linofilm, la Fotosetter o la Monophoto, no van suposar un gran canvi en relació amb l’antiga tecnologia existent, si més no pel que fa a una millora considerable en els ritmes de producció. Fou amb l’aparició d’una segona generació de màquines que s’apartaven dels principis de la composició en metall que el futur d’aquesta nova tecnologia es va consolidar. Així doncs, gràcies a la simplificació de les peces mòbils i a la incorporació de les millores de l’electrònica, els nous equips de fotocomposició van poder funcionar a velocitats significativament superiors. Van ser els francesos René Higonnet i Louis Moyoud els que inicialment van desenvolupar una màquina de fotocomposició amb aquestes característiques, mitjançant un sistema d’òptiques que projectaven la llum a través d’un disc giratori que permetia la captació dels caràcters en paper fotogràfic. A partir d’aquest model l’any 1956 va aparèixer als Estats Units la Photon 200, que a Europa va ser comercialitzada en col·laboració amb la foneria Deberny & Peignot sota la denominació Lumitype. De fet l’èxit que va assolir la Lumitype va suposar el punt de partida que va permetre la modernització de la indústria gràfica i la consolidació de la impressió en òfset. A aquests models precursors els van seguir sota el mateix principi la Compugraphic, la Varityper i la Itek, però a mitjan dècada de 1960 va aparèixer la tercera generació d’il·luminació i en els quals l’escala es modificava mitjançant processos electrònics i no de deformació òptica. Linotron 505, ideat l’any 1967 per Ronald McIntosh i Peter Purdy, fou el primer d’aquests dispositius que va aconseguir un gran impacte en el mercat. Els principis de la fotocomposició es van incorporar ben aviat a la indústria editorial, i en poc menys de dues dècades es van convertir en l’estàndard de reproducció gràfica, com abans ho havia estat la linotípia o la monotípia. Una primera aplicació de la fotocomposició va ser al tipografia per a titulars o display, denominada fototitulació, que es beneficiava d ela possibilitat que oferia la nova tecnologia de maniular el set l’amplada dels caràcters. D’aquesta manera es podien produir impressions de tipus manipulats en diversos sentits i direccions: estrets, horitzontals o verticals, així com també la inclinació de les lletres, tramats, deformacions vàries o distorsions radials. Hom pot imaginar que aquestes alteracions en la forma de les lletres van propiciar una sèrie d’aberracions tipogràfiques que resultaven especialment útils per a les agències de publicitat, ja que permetien aconseguir variats efectes de “fantasia” a baix cost i amb una certa immediatesa. Algunes de les fototituladores van usar un sistema de contacte directe entre la matriu i la pel·lícula amb la qual efectuaven una reproducció a escala real, mentre que altres màquines en canvi eren ampliadores i oferien reproduccions a escales diverses.