El present projecte d’innovació docent té la voluntat d’apropar la cultura i coneixement humanista als estudiants de la Facultat d’Educació. En un moment en què els sabers clàssics són titllats de poc eficients per a la professionalització dels estudiants, cal posar en relleu els beneficis que aquests poden tenir per a la formació de les persones, tant a escala personal com professional (Esteban, 2020). Resumidament, podem observar com les humanitats, per una banda, són un excel·lent vehicle de models virtuosos i valors desitjables. Per l’altra, ajuden a establir sabers imprescindibles per a la diagnosi i l’anàlisi dels complexos escenaris que abunden en la realitat educativa. En aquest sentit, el coneixement de l’humanisme esdevé una eina ineludible per a construir una identitat professional en què fer i saber estiguin interrelacionats, conciliant d’aquesta manera tant el vessant teòric com el pràctic que requereix tota labor pedagògica.

Així, la innovació plantejada persegueix la intenció de donar eines als estudiants per a facilitar la reflexió i comprensió de fets passats i entendre la relació i continuïtat dels fenòmens fins als nostres dies. A la vegada, també se cerca ajudar a desenvolupar l’esperit crític i la capacitat dialèctica. Per a fer-ho, es recupera una de les metodologies de l’escolàstica medieval, que suposà un salt qualitatiu pel que fa a l’aprenentatge (Schavel, 2006), amb algunes modificacions que exposem a continuació, com és la lectio, la questio i la disputatio.

Pel que fa a la lectio, implica la lectura comentada d’un text. En lloc de les tres fases que tradicionalment engloba aquesta tècnica, com són l’explicació literal (littera), l’explicació conceptual del contingut (sensus) i la significació doctrional (sententia) (Lázaro, 2018), proposem la lectura d’un text subratllant i apuntant entre cinc i set idees fonamentals (abans de la sessió). Una vegada a l'aula, es llegiran aquells paràgrafs que continguin les idees més rellevants i es realitzaran les explicacions i aclaraciments oportuns. En un segon moment, que fa referència a la questio, el professorat plantejarà tot un seguit de qüestions que donin peu a la reflexió, intervenció i a la resolució de problemàtiques per banda dels estudiants (legere ordinarie). Finalment, en una altra sessió, tindrà lloc la disputatio que consisteix en una discussió organitzada segons un esquema dialèctic (Weijers, 2009) en què, partint de les preguntes plantejades a la sessió anterior, un dels estudiants formularà una objecció (opponens) i els altres seran els encarregats de contra argumentar (respondens).

Una altra variació que incorpora aquest projecte d’innovació és que en lloc de ser el professor qui ofereix una (re)solució argumentada i sistematitzada de les diferents problemàtiques i qüestions (determinatio magistralis), seran els estudiants que, mitjançant un comentari al fòrum després de la disputatio, oferiran unes conclusions (studiosum determinationis). Per tant, després de la disputatio, el docent obrirà diferents fils en el fòrum de debat (segons les preguntes que s’hagin plantejat en la sessió). Cada estudiant n’haurà d’escollir un per a realitzar la seva intervenció.

Al llarg d’aquest exercici els estudiants treballaran una forma modernitzada del trívium, a banda dels continguts de l’assignatura, puix que practicaran la gramàtica al llarg de la lectio i en el comentari al fòrum de l’assignatura i la dialèctica i la retòrica durant la disputatio.