Alguna vegada t’has preguntat per què molts productes semblen tenir data de caducitat tot i no ser alimentaris? Per què tenim la sensació general que els aparells electrònics duren menys temps quan la tecnologia per fabricar-los és cada cop més avançada? Es podrien fabricar productes que mai s’espatllessin?
En els últims anys es parla molt d’un concepte fins ara expressament amagat, l’obsolescència programada, és a dir, la deliberada reducció de la vida útil dels productes amb l’objectiu de fomentar el consum per part de la societat.
Mitjançant diverses estratègies, les empreses s’asseguren que els productes tinguin una vida útil limitada. Per exemple, actualitzacions de programari perquè els aparells vagin més lents o que no funcionin correctament. D’altres vegades, els aparells electrònics deixen de ser compatibles amb la tecnologia actual i, per tant, t’obliguen a comprar-ne un de nou.
En altres casos, ens trobem que quan se’ns ha espatllat un aparell i el volem reparar, ja no existeixen peces de recanvi o el cost de reparar-lo supera al de compra.
I això no només succeeix amb els aparells electrònics, sinó que també passa amb altres productes. Què passaria si una bombeta no s’apagués mai? Si unes mitges mai es trenquessin? Si la roba no es fes malbé amb unes poques rentades? Si una rentadora mai s’espatllés?
La tecnologia i els coneixements per aconseguir productes que durin en el temps en la majoria de casos ja existeix, però aleshores per què no es comercialitzen aquests productes? La resposta és ben simple… perquè en la nostra societat es fomenta la cultura del consumisme i de l’‘usar i llençar’. A més, els usuaris només comprarien una vegada aquell producte, i les empreses el que volen és tenir un major nombre de vendes.
A França ja s’han aprovat mesures legislatives per prohibir aquesta pràctica, i el codi de consum preveu fins a dos anys de presó i multa de 300.000 euros. Sota aquesta normativa s’han investigat casos com la programació de l’obsolescència dels cartutxos de tinta de les impressores per tal que semblin buits sense estar-ho, o l’alentiment programat dels telèfons mòbils mitjançant les actualitzacions del sistema operatiu.
Però la responsabilitat no només és de les empreses i de la seva voluntat d’incrementar els beneficis, sinó que la societat també contribueix en l’obsolescència programada, en concret, en l’obsolescència per modes.
Les persones volen tenir l’últim model que acaba de sortir al mercat de tots els seus productes, encara que ja en tingui un gairebé igual i que es troba en perfecte estat. El problema és que cada any surten productes nous al mercat, gairebé iguals que el seu model anterior, i cada poques setmanes podem veure noves peces de roba a les botigues.
Aquest augment del consumisme innecessari provoca greus problemes de generació de residus molt difícils de gestionar, alhora que suposa un augment del consum de recursos que es podria evitar.
Com podem allargar la vida útil dels productes?
- Reparant els aparells que s'hagin espatllat en lloc de llençar-los i comprar-ne un de nou. Així allargarem la seva vida útil.
- Apuntant-nos a cursos de reparació i de manteniment. Segur que en el vostre municipi en trobareu de molt útils!
- Intercanviant amb altres persones els productes que ja no ens facin servei.
- Comprant només allò que realment necessiteu. No compreu simplement perquè està de moda.
- Reutilitzant els productes. En els mercats i botigues de segona mà hi trobareu objectes molt interessants.
- Exigint a les administracions competents que legislin i penalitzin les pràctiques d'obsolescència programada.
- Buscant empreses que disposin d'alguna certificació assegurant que produeixen sense aplicar l'obsolescència programada (per exemple, el segell ISSOP).
Més informació…
- Comprar, tirar, comprar. El documental, RTVE. Desembre 2014.
- De Fast Fashion…a Slow Fashion. Ecoconsells de l’OSSMA, núm. 56. Universitat de Barcelona, gener 2018.
- Obsolescencia programada. Fundación FENISS. 2016.
