Somos la comidilla de los vecinos. Vivimos en un barrio elegante donde las casas dan al mar. Otras, como la nuestra, que es prestada por el Estado a Fausto, dan a la laguna. Mi madre no quiere que me encariñe con esta casa ni con ninguna. Vivimos prestadas, ésa es la verdad.
Guerra, Wendy
biografia
Wendy Guerra (La Habana, Cuba, 1970) és graduada en Direcció de cinema i ha treballat com a actriu i escriptora. Ha publicat novel·les com Nunca fui primera dama (2008), Posar desnuda en La Habana (2010), Negra (2013), Todos se van (2006) i Domingo de revolución (2016); i els llibres de poemes Platea a oscuras (1987), Cabeza rapada (1996) i Ropa interior (2008). Les seves obres no s’han editat al seu país i s’han traduït a diverses llengües.
La novel·la Todos se van va obtenir els premis Bruguera i Carbet des Lycéens i és la base de la pel·lícula homònima dirigida per Sergio Cabrera l’any 2013.
sinopsis
Nieve Guerra és el nom de la protagonista que comença a escriure el seu diari d’amagat als vuit anys. Des d’aquest gest, Nieve lluitarà per trobar el seu jo individual i es rebel·larà contra aquells que el volen negar. Més tard descobrirà que en el seu món existeixen altres amenaces a la seva identitat però buscarà, incansablement, la manera de trobar la seva pròpia veu sense adonar-se que ja en té una.
ressenya
Nieve Guerra comença a escriure al diari amb una intuïció sàvia. És una nena de 8 anys que anirà creixent i aprenent a cops que per trobar una individualitat ha de lluitar i cridar. En un primer moment, utilitzarà les mateixes armes que el seu pare utilitza contra ella, la violència. Més tard, aprendrà, de vegades per casualitat, quina mena d’estratègies pot esmunyir en un món que es presenta aplanador. A través de la seva mirada descobrim també com la resta de persones troben els seus espais en aquest mapa. I així descobrim amb ella que aquest mapa es troba configurat per la mirada dels altres, per unes normes, per la relació amb el propi cos, i per un nom que la sintetitza: Nieve. Així, la relació amb el nom “propi” es veurà problematitzada, ja que en un primer moment es veurà com una imposició externa i que la fixa com a ésser estrany dins de L’Habana.
De fet, l’escriptura també evolucionarà coherentment a mesura que la Nieve vagi comprenent i traçant el mapa del lloc on es troba. Així, es fa entrar al joc el propi llenguatge, no només mitjançant una reflexió de la protagonista, sinó també mitjançant l’ús que se’n fa. Gràcies a l’escriptura directa de la protagonista, el lector es submergeix de ple dins d’aquest món en construcció i reconstrucció.
Todos se van parla de gent que marxa per les escletxes que troba en mapes rígids. Nieve també ho intenta, però constantment es trobarà amb murs que es sobreposen: el mur de l’edat, el mur de la condició de dona, el mur de Cuba, i d’altres murs que poden ser intangibles però que sempre es presenten com infranquejables. En realitat, l’únic espai que no presenta murs, que té llibertat per expandir-se i moure’s és el diari, que pot conquerir pàgines i llibretes. I en aquest espai Nieve es podrà moure, com pot moure’s lliurement també literalment quan es submergeix a l’aigua.
El diari marca certa temporalitat i ens orienta dins d’una certa continuïtat temporal. Però cal dir que l’escriptura es presenta tant independent com la identitat de Nieve, tenint un paper revelador dins la configuració d’un jo cada cop més a prop d’ell mateix fins a reconèixer la seva imatge a la superfície de l’aigua freda com la neu.
Monte Ordoño, Júlia (2022), "Wendy Guerra. Todos se van, Lletra de Dona in Centre de Recerca ADHUC—Teoria, Gènere, Sexualitat / Universitat de Barcelona, fecha de consulta