biografia

Najat El Hachmi (Nador, 1979), filla d’una família musulmana marroquina, es va traslladar a Vic quan tenia vuit anys i allà va créixer. L’any 2004 va publicar el seu primer llibre, Jo també sóc catalana. És autora de novel·les reconegudes com L’últim patriarca (2008), amb la que va rebre el Premi Ramon Llull 2008, el Prix Ulysse i va ser finalista del Prix Méditerranée étranger 2009. Amb La filla estrangera (2015) va rebre el Premi BBVA Sant Joan i el Premi Ciutat de Barcelona. El lunes nos querrán és la seva darrera novel·la, amb la que ha guanyat el Premio Nadal 2021.

sinopsis

La proposta de l’assaig de Najat El Hachmi és un manifest personal que reprèn la noció de feminisme i presenta la seva anàlisi sobre les implicacions de ser feminista en la societat actual. En aquest assaig, Najat El Hachmi analitza en concret la condició de ser dona de família musulmana i exposa les formes d’opressió sobre la dona que vertebra l’islamisme. Alhora, El Hachmi ens alerta dels perills que suposa acollir-se a l’anomenat feminisme islàmic i supeditar el vector de gènere a altres vectors com la religió o l’etnicitat, en el nom del multiculturalisme i la interseccionalitat.

ressenya

Sempre han parlat per nosaltres és un text necessari que reflexiona sobre el feminisme i denúncia les múltiples formes subjacents de discriminació que pateixen les dones, en concret les dones de famílies musulmanes. Najat El Hachmi exposa el silenci que ha estat imposat a les filles de famílies musulmanes i la por que suposa trencar amb aquest silenci. Una por que té l’arrel en la necessitat de pertinença identitària dins el grup. Així doncs, trencar amb aquest silenci, El Hachmi afirma, suposa trair a la família, al país d’origen i sobretot a l’islam. La por a trencar amb aquest silenci també representa la por a la llibertat.

En aquest assaig El Hachmi defineix feminisme com a llibertat total i dignitat, i alhora adverteix del perill d’articular la identitat amb relació a les creences religioses. El Hachmi qüestiona la interseccionalitat, en concret les reivindicacions particularistes de l’anomenat feminisme islàmic, el qual representa una contradicció: interseccionar el feminisme amb el sistema patriarcal que vertebra l’islam significa interseccionar feminisme amb masclisme. Partint d’aquesta contradicció, El Hachmi reivindica la necessitat d’un feminisme amb enfocament universal, i no identitari. Compartimentar el feminisme suposa supeditar la lluita per la igualtat entre homes i dones i la reivindicació de la dignitat de les dones a la religió i l’etnicitat, quan el feminisme és realment una qüestió de drets universals. Altrament, en aquest assaig El Hachmi adverteix de l’amistat perillosa entre l’esquerra i l’islam. El fet que l’esquerra, caracteritzada per la seva actitud laica, s’aculli al feminisme islàmic amb el mer objectiu de promoure diversitat i inclusivitat suposa una forma sofisticada de racisme, ja que identifica a la dona musulmana dins els paràmetres limitadors de la religió, és a dir, des d’una perspectiva condescendent i paternalista per a “l’altre”.

Així mateix, El Hachmi distingeix, fent referència a la filòsofa Amelia Valcárcel, que, pel que fa al feminisme, el focus s’hauria de centrar en “la forma concreta amb què s’articula el masclisme”, que és el que realment canvia, i no en les “demandes feministes” (p. 82). El Hachmi advoca per la sororitat i la reconciliació amb la dona blanca occidental; el feminisme universal és la llibertat.

autopoètica

Si la identitat fos un patchwork fet de diferents peces, l’escriptura seria el mecanisme que em permet lligar-les. […] em vaig pensar que escrivia perquè em sentia de dos llocs a l’hora i l’escriptura em permetia fer front al desassossec de no saber exactament d’on era i com havia de sobreviure a les contradiccions que aquest espai fronterer em comportava. Finalment, escrivint la primera novel·la vaig descobrir que l’origen era més remot del que em pensava […]. Escrivint puc trobar punts en comú entre autors de tots els continents del planeta i les dones analfabetes del meu poble. Escric perquè és una necessitat.”

(El Hachmi, Najat (2012), “Qui sóc i per què escric”, lletrA - La literatura catalana a Internet, 10/01/2021, <https://lletra.uoc.edu/ca/autora/najat-el-hachmi/detall&gt;)

bibliografia

Eltahawy, Mona (2015), Headscarves and Hymens: Why the Middle East Needs a Sexual Revolution, New York, Farrar, Straus and Giroux.

Fromm, Erich (1979), La por a la llibertat, Barcelona, Edicions 62.

Tamzali, Wassyla (2011), Carta de una mujer indignada: desde el Magreb a Europa, Madrid, Ediciones Cátedra.

Valcárcel, Amelia (2018), Feminismo en el mundo global, Madrid, Ediciones Cátedra.