sinopsi

Les veus íntimes de sis amics, Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis parlen en successius monòlegs agrupats per etapes vitals: des de la infantesa i els estímuls inicials, a l'escola, la joventut, la universitat, l'amor, la maduresa, fins la mort. Sense diàlegs, cada 'jo' íntim aflora a les diferents etapes acompassades per les descripcions de les parts del dia, com a metàfora de la vida, de l'alba a l'ocàs, en un paisatge natural amb les onades omnipresents colpint els penya-segats, les vides. La presència i l'absència d'un setè amic, silenciós, però present a totes les veus, ho travessa tot: Percival, mort prematurament.

ressenya

La vida retratada en una jornada de sol a sol, del naixement i l'aurora a la mort i l'ocàs, retrat guarnit pel paisatge, ple de detalls: el vent, els arbres, els ocells... I les onades, incansables, eternes, trencant amb força atlàntica a la vida. I cada vida pateix de diferent manera els cops de mar.

Virginia Woolf ens mostra sis persones ben diferents, cadascuna amb les seves capacitats o deficiències per fer front a l'escomesa de les onades de la vida, segons els seus perfils. Sembla voler mostrar-nos els diversos tipus de personalitats com una classificació psicològica, de manera que els diferents caràcters possibles estarien resumits en aquests personatges. Tenim el prototip de dona mare, encarnada en Susan, lliurada a la millora de la seva descendència, i el de la dona frívola, preocupada per la imatge i la joventut, en Jinny. Tenim el complex d'inferioritat de Louis i la inseguretat i manca d'amor propi de Rhoda, possiblement suïcida. També ens dóna una mostra de persona amb por a la solitud i amb tendència a la gelosia, en Neville, de sexualitat ambigua. I Bernard, un jove somiador que volia ser poeta, però que a la maduresa portarà una vida domèstica i monòtona.

Aquestes persones exhibeixen els seus sentiments més íntims en monòlegs -molts cops onírics i críptics-, confrontant les diferents consciències que evolucionen en les diverses etapes vitals, des de la infantesa, la joventut, la maduresa, a la vellesa i la mort. El fet que més marca els personatges, recurrent en tots, és la mort prematura de Percival -l'únic que no té veu i que és explicat pels altres- quan era jove i quan tots perfilaven la maduresa.

L'obra està estructurada en nou parts que al llarg de les etapes vitals mostren les diferents percepcions i evolucions. El pes vivencial major recau en les primeres, fins la joventut. Després els soliloquis, que eren dinàmics, quasi com diàlegs, tenen un tractament més pausat, més intimista, són més llargs i són menys els personatges que parlen. Així, l'última part recau en Bernard que repassa la seva pròpia vida, com a resum de la dels seus amics en sentir-se aquell conformat per la influència de tots. Acaba amb el desig de la mort -cavalcant, com Percival-, pas lògic després de finalitzar tota possibilitat d'estímul vital: la mort seria l'últim pols vital possible. El lector roman a l'espera, amb una pregunta sense resposta: després de veure totes aquestes vides, aquests viatges, a la fi, ¿l'únic fi del viatge és tan sols la mort?