biografia

Marina Garcés (Barcelona, 1973) és filòsofa, investigadora i professora de la Universitat Oberta de Catalunya. La seva recerca s’orienta cap a la Història de la Filosofia Moderna i Contemporània i l’ontologia i la política. Darrerament estudia la noció de “món comú”, molt vinculada a l’obra de Merleau-Ponty. Garcés és, també, membre fundadora del col·lectiu de pensament crític Espai en Blanc. Els seus títols més destacats són Ciutat Princesa (2018), Un món comú (2013), Filosofia inacabada (2015) i Fora de classe (2016). Nova il·lustració radical (2017) fou guardonat amb el premi Ciutat de Barcelona.

sinopsis

La proposta de l’assaig de Garcés passa per una revisió i consegüent aposta per l’ideal il·lustrat d’emancipació entès com a pensament reflexiu i autònom, per una crítica que eviti caure en l’autoreferencialitat. El text de la filòsofa es divideix en tres parts: una primera en què descriu la condició pòstuma de la humanitat com a diagnosi que substituiria la de la condició postmoderna (Lyotard). Una segona secció on l’autora para atenció a la tergiversació soferta pel desig il·lustrat per a articular, en una tercera part, cinc hipòtesis que cerquen la seva ressignificació mitjançant les humanitats (en transició).

ressenya

La filòsofa Marina Garcés constata, en aquest breu assaig, que la condició humana actual ha derivat en una condició pòstuma, que accepta, com a constitutiu, el seu propi final. La crítica al capitalisme que possibilitava el fet d’evidenciar les conseqüències que aquest model econòmic palesava en el vessant ecològic, s’ha vist neutralitzada sota la pàtina del desenvolupament sostenible. L’austeritat productiva que exigeix l’imperatiu ecològic muta, en la contemporaneïtat, en austeritat per a la vida, és a dir, en la possibilitat de redibuixar els límits del que s’entén com una vida digna. Cada cop més, la política consisteix a rescatar la ciutadania, i la cura es converteix en el centre d’interès de l’acció revolucionària. Aquesta cura ha esdevingut, però, pràcticament pal·liativa, perquè lluny de reivindicar un nou model econòmic i social més adequat a l’experiència de la llibertat i la dignitat humanes, es limita a vetllar per la supervivència —o, eufemísticament, per la sostenibilitat— del planeta, de l’ésser humà —immers en la precarietat— i, encobertament, del sistema. L’autora es pregunta per què, si som vius, acceptem aquest escenari pòstum.

El radicalisme il·lustrat de Garcés provaria de recuperar la crítica entesa com a autonomia de pensament, i no pas com a autosuficiència de la raó. Incorporaria l’advertència —present en Diderot i Rousseau— de la servitud cultural com a doble cara del seu impuls emancipador, és a dir, faria seva la premissa que tota credulitat comporta delegació de la intel·ligència i, per tant, noves formes de domini. A les arrels de la Il·lustració, abans que aquesta fos reduïda a la seva interpretació idealista i positivista, s’hi trobaria la constatació de la condició corporal i carnal de l’ésser humà. En aquest sentit, la saturació informativa i la interpassivitat generen una despolitització i desresponsabilitació funcionals a la ruptura del nexe ètic de l’acció, que situen hom davant un escenari que nega la seva condició i agentivitat.  

En conseqüència, allò percebut comunament com a desinterès és en realitat la desinstitucionalització de les activitats humanístiques, punta de llança del projecte cognitiu del capitalisme actual. Per aquest motiu, a parer de l’autora, cal redefinir la relació entre l’emancipació i el saber a fi d’elaborar, constatada la continuïtat entre ésser humà i natura, universals oblics (Merleau-Ponty) adequats al compromís per un món comú. Lluny d’utopies apocalíptiques o solucionistes, el fet de compartir l’experiència del límit permet que hom es pregunti per la conceptualització d’allò vivible que seria, sens dubte, la qüestió fonamental del temps actual. Es tracta, en definitiva, de substituir l’universalisme expansiu i prometedor de què s’acusa la Il·lustració per un de recíproc i acollidor sorgit de la disputa per l’àmbit de l’experiència humana. “No us creiem” esdevé, així, una màxima subversiva.  

bibliografia

Lyotard, Jean-François (2004). La condició postmoderna, Barcelona, Angle Editorial.

Merleau-Ponty, Maurice (1960). Signes, París, Gallimard.