Simone expliquait que si les femmes faisaient pipi debout, leur conception de la vie changerait. [...] c'était un peu dégoûtant. Assise, c'était bien plus simple. De plus, en tant qu'iranienne, avant d'uriner comme un homme, il fallait que j'apprenne à devenir une femme libérée et émancipée.
Satrapi, Marjane
biografia
Nascuda el 1969 a Rasht (Iran). Amb pares progressistes, Satrapi va viure a Teheran el procés de repressió iniciat amb la revolució de 1979 i consolidat amb la guerra d'Iran-Iraq. Als 14 anys fou enviada a Àustria on finalitzà els estudis laics en un institut francès. Retornà a l'Iran per estudiar Belles Arts, però poc després emigrà a França, on encara resideix. Ha publicat còmics i llibres infantils i ha realitzat una versió cinematogràfica de Persépolis, per la qual ha rebut diversos premis.
sinopsi
Persépolis comença el 1980 i acaba el 9 de setembre de 1994. El que s'escola entre aquests 14 anys no és només un relat autobiogràfic sobre el tràngol del pas de la infantesa a l'edat adulta de l'autora, sinó també la història de l'Iran, una denuncia carregada d'ironia i tragèdia sobre l'arribada del règim islamista, la degradació de la condició de les dones, la pèrdua de llibertats individuals, l'opressió i l'horror de la guerra. Entre discussions amb Déu, escapades rebels per anar a comprar cintes de Kim Wilde i desenganys amorosos, Satrapi viurà la imposició del vel, la fi de l'educació laica, la mort, la guerra i l'exili.
ressenya
Persépolis presenta un dibuix en blanc i negre amb traç auster, i una narrativa gràfica allunyada del còmic actual, amb aturades, amb preponderància de la narració sobre el diàleg. No ens deixem enganyar, però, per aquesta aparent simplicitat: en moltes d'aquestes "aturades" trobem il·lustracions a plana sencera, imatges plenes de poesia que ens suggereixen un món interior d'una manera molt més directa. Satrapi, com Art Spiegelman a Maus (1989), minimitza la forma per donar protagonisme al contingut.
El fil conductor és el de la novel·la iniciàtica: la formació de la identitat individual. Però a part del retrat psicològic, a Persépolis el contingut històric, polític i social juga també un rol molt important: la desil·lusió davant el gir radical i islamista de la revolució que provocà la caiguda del Sha a Iran; la guerra; l'ambigüitat sobre el sentiment nacionalista: "Je me sentais si coupable que dès qu'il y avait des informations sur l'Iran, je changeais de chaîne", "Je suis iranienne et fière de l'être!"; la denúncia sobre la condició de les dones a Iran: "Si un mec tue dix femmes en présence de quinze autres, personne ne peut le condamner car dans une affaire de meurtre, nous les femmes, nous ne pouvons même pas témoigner".
Persépolis exorcitza, doncs, pors i complexos individuals i col·lectius, a través d'una ironia punyent. Ironia que provoca i és provocada sempre per la mirada externa. És a dir, a través de la ironia Satrapi aconsegueix allunyar-se dels esdeveniments traumàtics per tal de fer-los arribar al lectorat d'una manera més amable, i és aquest mateix testimoni extern el que permet la ironia: en els dos primers llibres és la mirada innocent i burleta d'una nena que observa el món dels adults, en el segon és l'adolescent que s'autoridiculitza, que busca el seu lloc en la societat occidental, desaprenent la seva identitat iraniana i esforçant-se per mantenir-la, i en el darrer és la dona "lliure" que torna a l'Iran, sentint-se estrangera, i que constata la incoherència, portada fins a l'absurd, de les lleis islàmiques en relació amb la dona.
Monteagudo Esteve, Laia (2009), "Marjane Satrapi. Persépolis", Lletra de Dona in Centre Dona i Literatura, Barcelona, Centre Dona i Literatura / Universitat de Barcelona.