sinopsi

Confesiones. Vivir en el fuego és una selecció dels escrits dels quaderns personals i de la correspondència de Tsvetàieva, sota tutela i amb notes explicatives de Tzvetan Todorov. En total, aquest volum inclou una desena part de tots els quaderns i cartes de l'autora. La selecció proposada pretén fer un fris representatiu de tota la seva vida, des del primer text on s'autobiografia —als set anys— fins a les últimes cartes abans del suïcidi.

Per la prosa íntima de Tsvetàieva hi passa la família, l'amor, la mort d'una filla, l'exili, París, la tornada a la Unió Soviètica, els crims d'Estat i, com a teló de fons, la història contemporània d'Europa i l'adveniment de dos règims totalitaris. Però per sobre de tot és l'activitat poètica la que presideix aquestes pàgines, tant de les llibretes com de la correspondència que manté amb Rilke o Parsternak, entre molts altres.

ressenya

Si la poesia, per a Tsvetàieva, només estava al servei del fet poètic, als quaderns l'autora es procurà una via d'escapament on, encara que hi mantingué el seu apoliticisme, es declarà en contra de la revolució: sabia els éssers humans que esclafaria. En aquest sentit, la seva escriptura es mostra d'una clarividència i una brutalitat esgarrifoses, sobretot quan descriu l'hospici on estaven internes les seves filles o en les cartes desesperades que escriu quan més endavant el seu marit, Serguéi Efron, és empresonat.

La veu de Vivir en el fuego es presenta en tot moment crua i despullada. En aquest sentit, aquest volum de confessions pot esdevenir important en el terreny de la investigació com a laboratori de l'escriptura de Tsvetàieva. La part més interessant és possiblement la dedicada a l'ofici: les teories que exposa l'autora sobre la poesia i la prosa o sobre la traducció són d'una vigència absolutes. Cal destacar les esmenes que fa a les crítiques que rep per les seves traduccions de Puixkin, quan els editors francesos de l'època volien que tots els textos fossin publicats sota l'estela de Valéry o Mallarmé. Com reblà Tsvetàieva [a Paulhan, redactor de la NRF, per carta]: "Si hagués fet un Puixkin 1930, vostè l'hagués acceptat, però jo l'hagués traït". La fidelitat en la traducció i la traducció entesa sempre com a possible conformen la seva tesi. I les contribucions que fa a l'estudi de la pròpia poesia i de l'escriptura en general en les correspondències que manté amb Rilke, Parsternak i el crític Yuri Ivask són impagables.

Si bé la majoria dels textos de Vivir en el fuego no han estat escrits de cara a la publicació —la lectura és a estones vasta i impeditiva—, l'estil de Tsvetàieva hi sobresurt en tot moment: la sobirania de la poesia sobre la prosa, la velocitat de la veu —"la parla porta el parlant lluny", diu un dels versos més famosos de l'autora— i el ritme són d'una potència infinita. L'estil, ple de rareses, pauses i guionets, és sempre telegràfic i incendiari. Segons Brodsky, aquell guionet no era un simple joc, sinó que estava al servei d'una finalitat: "esborrar gran part de la literatura russa del segle XX".

D'altra banda, Tsvetàieva també es posiciona en relació amb el paper de la dona en la creació artística: "No són dones, és una dona, sempre la mateixa, és el gran Anonimat femení, l'immens Desconegut femení (l'immens Malconegut...). [...] Reivindico el meu dret d'escriptora, ella, gènere femení i mut, durant tant de temps mut. Quan una dona escriu, escriu per totes les que han callat —mil anys, i callen encara— i callaran". Al costat d'aquesta reivindicació on bateguen idees de les teories feministes de la segona meitat del XX, Tsvetàieva s'interroga sobre la maternitat. Durant el 1932 va mantenir correspondència amb Natalie Clifford Barney, escriptora i pregonera de l'amor sàfic, a qui va dirigir una llarga carta parlant d'homosexualitat i maternitat (Carta a l'amazona). Tsvetàieva va intentar publicar la correspondència amb Barney sota el títol Nou cartes amb una desena retinguda i una onzena rebuda, però malauradament cap d'aquests textos va trobar editor.

La seva obra no es coneixia ni a Rússia ni a l'estranger. A l'exili de París, la veu de Tsvetàieva encara es tornà més críptica i s'inicià l'esgotament anímic i creador que es va acabar d'estroncar amb la tornada el 1939 a la URSS quan, en una trampa parada pels òrgans del NKVD, Serguéi Efron i Alia foren capturats i sotmesos a tortures en cadena fins que ell fou assassinat i ella fou enviada al gulag. L'existència i l'escriptura de l'autora foren interrompudes. Marina Tsvetàieva se suïcidà en la casa on vivia amb el seu fill Mur. A l'octubre de 1940, al seu quadern havia escrit un vers modificat d'Anna de Noailles: "Et ma cendre sera plus chaude que leur vie".

autopoética

No em malinterpretis: no visc per a escriure versos, escric versos, per a viure. (¿Qui podria fixar-se com a últim objectiu escriure versos?) N'escric no perquè en sàpiga, sinó per a saber. Si no escric sobre l'objecte (no el veig), l'objecte no existeix. El meu mitjà de coneixement és —l'enunciació, en aquell moment, de sota de la ploma, en sorgeix el coneixement. Si no escric l'objecte, no penso en ell. (Tu tampoc per cert) [...] La paraula —és el camí cap a l'objecte, no a la inversa.

Carta a Boris Pasternak (11 de maig de 1927)

bibliografia crítica

Brodsky, Joseph (2006), Menos que uno. Ensayos escogidos, trad.: Carlos Manzano, Madrid, Siruela.