biografia 

Mary Beard (Much Wenlock, 1955) és catedràtica d’Estudis Clàssics a la Universitat de Cambridge, membre del Newnham College i professora de literatura antiga a la Royal Academy of Arts de Londres. És una gran especialista en el món antic i una pensadora britànica molt reconeguda per la seva tasca com a divulgadora entre el gran públic. Col·labora amb freqüència als mitjans de comunicació i escriu en un blog de The Times Literary Supplement  anomenat ‘A Don’s Life’.

sinopsi

Aquest volum recull dues conferències de Mary Beard realitzades al British Museum l’any 2014 i el 2017. Parteix de les referències i imatges de la mitologia grega entorn de la dona per saltar a les dinàmiques i comportaments encara imperants en el segle XXI. Es centra en analitzar la presència (o absència) de la dona en els espais públics i com aquesta és construïda a partir de la interacció amb els homes. Repassa des del silenci en què està la dona en l’espai públic fins a les formes masculinitzades que es veu obligada a adoptar per ser escoltada com els homes.

ressenya

Les dues conferències de Beard són un mirall on la dona occidental pot veure’s reflectida i reconèixer els mecanismes que sistematitzen l’emmudiment de les veus de les dones en l’esfera pública. Beard busca la justificació de les seves idees en la mitologia grega, que li ofereix un ampli ventall de personatges femenins fèrtils per desenvolupar la crítica.

En la tradició grega es troben moltes dones que, després de cometre alguna falta o de creuar la línia que les separava dels atributs pròpiament masculins, van rebre el càstig de quedar-se mudes. És l’exemple de Penèlope, silenciada pel seu fill Telèmac. O d’Eco, que mai més no va poder parlar en veu pròpia. També és el cas de Lavínia i la princesa Filomena, a les que violen i posteriorment tallen la llengua perquè no puguin testificar sobre la vexació. Les úniques maneres que tenien les dones per ser escoltades en públic eren o parlar d’allò que concernia a l’àmbit domèstic o bé a través de la imitació dels aspectes de la retòrica masculina perquè les prenguessin per andrògines. Exemple d’això és Atenea que era entesa com una andrògina, més home que no pas dona, i verge (cosa que demostrava que no era dona perquè no podia acomplir la finalitat principal: la reproducció). Així doncs, si les dones parlaven en públic o bé eren assimilades com a homes o bé es deia que bordaven o feien lladrucs; se’ls negava la naturalesa humana i se les rebaixava al nivell dels altres animals perquè el discurs públic era exclusiu dels homes. Beard sosté que en el segle XXI els insults dirigits a les dones que participen de debats públics i tertúlies encara responen a la mateixa lògica. Es diu que les dones són estridents, somiquegen i ploriquegen. Aquestes són diverses maneres de treure’ls autoritat i ressituar-les a l’àmbit domèstic. Així doncs, quan les dones participen en espais que tradicionalment són masculins el contingut de les seves intervencions es considera irrellevant.

Beard argumenta que cal anar a l’arrel del problema i identificar com s’ha après a escoltar i entendre les aportacions de les dones en la història. S’ha de saber com s’ha construït la veu de l’autoritat, per què és un model masculí de veu greu i amb una presència corporal gran. La construcció social i històrica de la figura a la qual s’atorga autoritat determina la manera com s’observa a les dones que exerceixen poder i els fonaments culturals de la misogínia en política i en el món laboral.

El text té un to divulgatiu i lliga les diverses idees sobre la situació contemporània de les dones a l’espai públic amb els referents grecs de l’Antiguitat. Hi ha una voluntat clara de situar la dona al centre del discurs i mostrar els motius pels quals s’ha silenciat la veu de les dones al llarg de la història i fins l’actualitat. Més que repensar el paper de les dones en l’espai públic, Beard advoca per redefinir les estructures de poder, ja que detecta que és allà on rau el conflicte de l’exclusió de les dones de les esferes de poder i no en les pròpies dones. Finalment, cal esmentar que malgrat que l’autora focalitza el discurs en les dones, Beard també esmenta que en l’àmbit públic les dones no són les úniques que es poden sentir sense veu. Amb aquesta afirmació Beard obre la porta a considerar altres col·lectius minoritzats que també han sigut i encara són silenciats.