biografia

Marta Segarra (Barcelona, 1963) és catedràtica de Literatura francesa i d’Estudis de gènere per la Universitat de Barcelona, on va fundar el Centre Dona i Literatura el 1994. També ha impartit docència a distingides universitats franceses i americanes. El seu àmbit de recerca abasta principalment la literatura contemporània escrita en francès, la teoria feminista i els estudis de gènere i postcolonials, àrees en relació a les quals ha publicat i editat diversos volums. Actualment és directora de recerca del Laboratoire d’études de genre et de sexualité del CNRS a França.

sinopsi

El volum intenta formular i resoldre preguntes al voltant de la instància del forat. A través d’aquesta (no) figura, l’autora articula sis capítols que, partint dels mites, l’origen i el seu tractament en diferents mostres artístiques, estudien la relació d’aquest amb els cossos i la construcció de la masculinitat i la feminitat. Més endavant, el text aborda perspectives pròpies d’altres disciplines científiques per traçar paral·lelismes i ressonàncies entre el cos i la seva construcció cultural i els espais terrestres i celestes. El recorregut culmina amb l’estudi de l’anomenat forat etern, la mort.

ressenya

Per tal d’abordar l’estudi del forat i els cossos foradats, Marta Segarra defuig els materials teòrics hermètics: som davant d’un text de textura estriada que connecta representacions pictòriques, fílmiques, narracions i mites per fer emergir la consistència ambigua d’allò que no és: el buit fa el ple del forat, com també el fora fa el dins. L’ambigüitat de la definició que ens ofereix Segarra s’estén també als significats a què apunta: la reversibilitat del forat anuncia a la vegada la fi i el principi, l’enfonsament i el ressorgiment, i es vincula tant a l’obscenitat com a la transcendència.

Tenint en compte aquestes consideracions, l’itinerari que es traça a l’obra és doblement sorprenent, tant pels espais que travessa com per l’arquitectura interconnectada que hi basteix. El recorregut s’enceta amb l’estudi dels autoretrats que Segarra vincularà amb la mort del subjecte, demostrant com els orificis anatòmics contribueixen a fer més latent la deshumanització del rostre. Tot seguit, centrant-se en la llegenda de la vagina dentata i en les pràctiques sexuals agrupades sota el concepte de sodomia, s’estudia com els traus del nostre cos s’han anat territorialitzant a partir d’un imaginari mític que ha contribuït a articular la nostra experiència corporal, sexual i relacional. Aquí més que en qualsevol altre lloc, el risc de teoritzar augmenta la seva gravetat perquè cal fer-ho a flor de pell: preguntar-nos pels privilegis i les condemnes atribuïdes a certs membres, així com pels rols i pràctiques que d’aquí se’n deriven, fent un exercici de desterritorialització que ens porta a transcendir la pròpia pell. Què és un forat si no la possibilitat de comunicació amb alguna altra cosa? Se’n parla en termes de transcorporalitat: no es tracta només d’un buit, sinó d’una obertura que s’esdevé en contacte amb altres objectes. Desmuntada la fantasia de l’hermetisme heroic dels cossos, la pell es revela productivament vulnerable en la seva permeabilitat i penetrabilitat. Més endavant, l’autora ens acosta a tot allò que des de la ciència s’ha comentat a propòsit del seu objecte d’estudi: forats negres i altres cossos celestes integren un ample catàleg simbòlic que ens conduirà al forat etern, la mort, a la qual ens hi acostem a través de l’arquitectura de les ciutats, la fotografia post-mortem i formes de cultura popular tals com el cinema de zombies.

 Amb tot plegat, es fa palès com el forat va bastint la mateixa arquitectura de la teoria, esdevenint el principi estructurador de l’obra: el buit nuclear que, constantment desplaçat, esdevé la interrogació perpètua sobre l’estructura. Re-territorialitzar forats és apostar per una nova manera de fer teoria: combinar produccions populars i d’alta cultura, posar en contacte camps d’estudi divergents i en definitiva, advocar per la no-essencialització, la no-plenitud, la no-presència, i així, per la necessitat d’entendre’ns en relació a alguna altra cosa que, més que no pas omplir-nos, ens escrigui en un espai menys hermètic.