biografia

Maria Barbal va néixer a Tremp el 1949. Es traslladà a Barcelona el 1964 per cursar el batxillerat i estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1971. Es dedicà a l’ensenyament, activitat que combinà amb l’escriptura a partir del 1984, any en què la seva primera novel·la, Pedra de tartera, guanyà el premi Joaquim Ruyra. Ha publicat novel·les, reculls de relats breus, literatura juvenil i una obra de teatre. Càmfora va ser guardonada el 1993 amb diversos premis i el 2005 va rebre el Prudenci Bertrana per País íntim.

sinopsi

Conxa és la cinquena filla d'una família humil de pagesos que, als tretze anys, ha d'abandonar la casa familiar i es trasllada a casa dels oncles per ajudar-los en les tasques domèstiques i del camp i alhora alleugerir la càrrega de sis fills. La seva nova vida fa un gir quan coneix Jaume, s'hi casa i hi té fills. Però la Guerra Civil esguerra la felicitat de Conxa i els seus: vídua d'un republicà i marcada socialment, retorna del camp d'Aragó amb la vida capgirada. Amb vuitanta anys, es veu obligada a seguir el fill fins a Barcelona. Enterrada en una porteria de l'Eixample, Conxa espera la mort.

ressenya

Pedra de tartera és la primera i més celebrada novel·la de Maria Barbal, inici del Cicle del Pallars en què Barbal construeix un univers literari a l'entorn del Pallars que comparteix l'ambientació, les temàtiques, l'experiència vital que suposa l'èxode rural i la vertebració que d'aquests fenòmens en fa la llengua. Tot i ser una novel·la breu estructurada com un monòleg interior de la protagonista, esbossa i en molts casos desenvolupa els eixos vertebradors de l'esmentat Cicle.

A través del record, Conxa fa un relat dur i buit d'artifici del que ha estat la seva vida des del moment que, als tretze anys, és obligada a abandonar la casa familiar (que, en l'estructura social rural és molt més que l'edifici on viu la família) per anar a viure amb uns oncles sense fills que necessiten mà d'obra tant dins de casa com a la hisenda. El sistema de transmissió patrimonial català de mitjans del segle xx no té assignat cap estatus a la cinquena de sis fills: el germà gran és l'hereu, la germana gran és la pubilla, el tercer germà haurà de ser seminarista i la resta pertanyen a l'indefinit grup dels “petits”. La Conxa adolescent fa el seu primer moviment migratori de l'Ermita a Pallarès sense poder manifestar cap oposició. A aquest primer trasllat d'adolescència en seguiran dos més també involuntaris que coincideixen amb les etapes de la maduresa i la vellesa.

Casada amb Jaume i mare de tres fills, la seva vida és un seguit de dies de treball dur i incerteses que deriven de l'amenaça de la guerra, primer, i després de les seves conseqüències. L'acció política de Jaume al costat de la República, i el seu posterior afusellament en iniciar-se la Guerra Civil, desestabilitzen la vida de Conxa i la sumeixen en un estat de total abandonament. Ella mateixa ens diu que se sent com una pedra en una tartera, incapaç de cap moviment si no hi ha un moviment induït pels altres, mancada de tota voluntat. La deportació a un camp de presoners d'Aragó és el segon trasllat forçós de Conxa.

Ja a la vellesa, el seu fill i la jove decideixen endur-se-la amb ells a Barcelona en el seu tercer i darrer moviment vital. Des d'una porteria de l'Eixample, Conxa fa un retrat de Barcelona en un excel·lent darrer capítol que ens descriu, per oposició, la seva vida anterior a muntanya. Si bé en cap moment la descripció de l'àmbit rural és mitificadora, l'evocació de Conxa és la de la seva antiga vida, lligada tel·lúricament a la terra que a Barcelona li és negada. La tensió entre els espais urbà i rural és ben evident en aquest darrer capítol, així com les diferències de les formes de vida i la necessitat de la memòria. Cal reivindicar la lectura que també cal fer de la novel·la des del gènere, perquè la història de la Conxa no és intercanviable, no seria la mateixa si es tractés d'un personatge masculí, no ens proporcionaria la visió del món que llegim a través dels seus ulls. De fet, mancada de tota consciència d'ella mateixa fins a l'aparició de Jaume, Conxa no és Conxa, sinó “només” una dona.