biografia

Hélène Cixous (Oran, 1937) viu a França des de 1955, on exerceix de professora a la Universitat de París VIII. Des de finals dels anys seixanta ha publicat una cinquantena de llibres, entre ficcions, teatre i assaig, que són avui de gran influència en l'àmbit del postmodernisme i la crítica feminista. D'entre la seva obra destaca l'assaig Le rire de la Méduse (1975), on va indagar en el concepte d'escriptura femenina, ficcions com La (1976) o Angst (1977), l'acostament a l'obra de Clarice Lispector a Vivre l'orange (1979) i el text Velos (1998), en col·laboració amb Jacques Derrida.

sinopsi

Recull de textos a mig camí entre la literatura, la filosofia i la teoria literària, a L'amour du loup et autres remords sobresurt l'escriptura de Cixous, una prosa poètica que persegueix aquella festa del significant dinamitadora del logocentrisme. Cixous fa un passeig per les tenebres de les passions humanes dividit en tres itineraris: a "Sacrifices", la impossibilitat de comunicació humana té un correlat en l'alteritat animal; a "Le livre personaje du livre" s'obre el motor d'escriptura de l'autora, lligat a la dimensió de la ferida; i al tercer, dos relats autobiogràfics recreen el seu passat algerià i, sobretot, el record als qui ja no hi són. L'editorial Arena Libros va publicar-ne la traducció espanyola el 2009.

resenya

La mirada tan present de Cixous cap als animals —als quals, diu, està afiliada en cos i ànima— rastreja en els instints més brutals de les persones i alhora en la pròpia intimitat. Com deixa entendre a "Ma conscience me mord la langue avec tes dents", el trajecte que fa l'escriptora de la vida real cap al més enllà és un viatge, en certa manera iniciàtic, de remordiments que funcionen com mossegades —vegeu la similitud fònica entre mords i remords. Perquè, dins el pòsit autobiogràfic dels articles, Cixous entén la individualitat en constant relació amb una alteritat que no només ve de l'exterior, sinó de l'interior mateix; cal destacar, en aquest sentit, el joc intertextual que du a terme a "L'amour du loup" amb l'autora russa Marina Tsvetàieva: invocacions i preguntes sense resposta que Cixous va trenant en una lluita cos a cos amb si mateixa plena d'al·lucinacions lúcides que treuen a la llum allò que no es pot/vol dir/escriure.

En sintonia amb l'escriptura nocturna de la que parlava Ernesto Sábato, aquella que assalta l'autor/a amb pulsions incontrolables, Cixous parla des de la ferida; una ferida —far i motor de la mateixa escriptura— que té la gènesi en la seva extraterritorialitat de dona —i de dona algeriana—, en el sentiment de desposessió pel que fa a la llengua francesa i en l'arribada a una escriptura que vol despullada del monologisme imperant. Des d'aquesta òptica de l'alteritat, doncs, Cixous entra en terrenys inabordables com l'amor, el desig, la crueltat o la por —sobretot en la faula del llop i l'anyell—, en la falta de comunicació —que té un correlat amb la idea derridiana d'impossibilitat de traducció— i també en temes més teòrics com l'escriptura o el mateix llibre en formació.

Escriure és un desig que es sobreposa al cos, i és per això que Cixous practica una escriptura corporal que vol captar "les traces précipitées de l'instant"; d'aquí que l'escriptura de Cixous destaqui per la seva naturalitat, per la rapidesa i pel trencament del signe: la poeticitat del seu fraseig, el joc fonètic i textual dels mots dispara una multiplicitat de sentits que no tallen mai l'escriptura, sinó que la fan ballar en la festa del significant que van desplegar autors com Derrida, Barthes o Sollers.

"Un livre s'écrit vite, en une langue autofertilisante, dense, précise, polyglotte et polyphone", diu Cixous. Del desig d'aflorar allò no dit neix una escriptura a-genèrica, inusual, mai acabada, en constant il·lació amb el més enllà, l'au-delà: "Moitié vie moitié / à plus tard. / Le trait d'union, là est la littérature".