biografia

Isabel-Clara Simó va néixer a Alcoi, Alacant, el 1943. És doctora en Filologia Romànica per la Universitat de València, on també es va llicenciar en Filosofia. És, a més d’escriptora, professora i periodista. La seva obra ―composta per relats curts, novel·les, assaigs i articles periodístics― la formen més de quaranta publicacions, moltes de les quals han estat traduïdes a gairebé deu llengües i han rebut nombrosos reconeixements. Cal destacar-ne les següents: És quan miro que hi veig clar (Premi Víctor Català 1978); Ídols (Premi de la Crítica del País Valencià, 1986); Històries perverses (Premi Crítica Serra d’Or, 1993); La salvatge (Premi Sant Jordi, 1993); La innocent (Premi València de Literatura, 1995); Hum... Rita! L’home que ensumava dones (Premi Andròmina de Narrativa 2001); En legítima defensa (Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig, 2004); El meu germà Pol (XIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, 2007); Amor meva (Premi Joanot Martorell 2010). Així mateix, la seva trajectòria literària també ha estat reconeguda amb premis com la “Creu de Sant Jordi” (1999), “Pompeu Fabra” (2009), “Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català” (2009) i “Memorial Jaume Fuster de l’AELC” (2013), entre d’altres. La seva darrera obra es titula L'amant de Picasso (2015).

sinopsi

Dependència i supervivència, destrucció i creixement, aquestes oposicions defineixen la cruïlla d’experiències i esdeveniments que donen forma a La salvatge. Elegia de Dolores Mendoza. La novel·la relata la història de Dorothy/Dolores, una noia que, en la seva convivència amb Joaquim Simon i enmig d’un desig sempre insuficient, perd la llibertat individual al mateix temps que imperceptiblement va canviant la seva identitat. Tot ho controla en Joaquim: el seu nom, el seu comportament, la seva educació, fins i tot, els seus records. Aquests sentiments de possessió cap a la Dolores el condueixen a adonar-se no només de la seva solitud i crueltat sinó també de la seva vellesa.

ressenya

Quan pensem en el desig invoquem un sentiment associat a l’erotisme, la sexualitat i la intimitat, que amb freqüència respon a imatges i idees difoses per la cultura popular i la indústria cultural. No obstant això, en la comprensió del desig també s’ha de tenir en compte el seu caràcter possessiu i la seva incompleció. Aquesta manera d’entendre el desig implica, a la vegada, la destrucció i la preservació de l’objecte estimat, perquè el desig descriu l’adhesió sempre insatisfeta cap a algú o alguna cosa que també és desitjant. Així, i segons Freud, quan s’estima un objecte s’intenta també la seva dominació, l’anul·lació de la seva alteritat. La salvatge. Elegia de Dolores Mendoza s’emmarca dintre d’una lògica violenta i possessiva del desig.

Tot comença amb l’arribada de la jove Dorothy/Dolores a casa de Joaquim Simon: amb un passaport fals, sense diners, bruta, amb una roba que fa pudor i un mocador al cap amb el qual amaga el seu origen ―la seva nacionalitat, els seus cabells vermells, la seva cara pigada...―, la Dolores va aconseguir creuar l’Atlàntic i arribar a un país, una ciutat, una casa i una llengua desconegudes per ella.

Després d’haver presenciat l’assassinat del seu pare, i amb la por que li pogués passar el mateix, Dolores busca l’ajuda del corrupte Jack Thurber ―malgrat l’odi que li fa sentir pel fet d’haver-la violat quan encara era una nena― per fugir del seu poble natal, Flagstown ―un poble fantasma als afores de Phoenix, als Estats Units. Així, deixant enrere el seu passat i la seva pobresa, la Dolores arriba a la monòtona i luxosa vida barcelonina d’en Joaquim ―el contacte que li va donar Jack Thurber―, un home sexagenari, sense arrels familiars i amb una fortuna fruit de la seva vida als Estats Units, que decideix adoptar la Dolores i fer-se’n càrrec: donar-li una llar, educació i comoditats a canvi d’obediència i de seguir les seves regles.

Els esdeveniments a La salvatge es desenvolupen, així, a partir d’una sèrie de maltractaments, al començament molt subtils i psicològics, que acaben inscrivint-se i marcant el cos i la identitat de la Dolores. En Joaquim s’aprofita de la situació de dependència, feblesa i innocència de la jove per fer-ne d’ella la seva obra mestra, com en el mite de Pigmalió: una dona capaç de parlar diverses llengües, comportar-se amb les maneres d’una dona de la seva classe social i fins i tot aprendre a ésser bella. Malgrat això, i sobretot després de la inusitada mort de la Victòria, minyona i amiga de la jove, la Dolores es torna en l’objecte de desig d’en Quim, en un amor que esdevé obsessió: espia els seus somnis, les seves sortides, els seus amics, la seva sexualitat i busca destruir la seva llibertat. Fins que la Dolores es rebel·la i intenta fugir-ne, una altra vegada, motiu pel qual és sotmesa a tortures que intenten desfigurar-li el rostre i convertir-la en una salvatge, un animal.

Aquests successos són relatats a partir d’una pensada seqüència que va donant forma als personatges a mesura que es construeix un perfecte engranatge definit pels graus d’aprenentatges, els quals, segons els ritus maçònics, s’han de seguir si s’aspira a la perfecció humana. Sumat a això, el relat està estructurat de tal forma que ens obliga a participar, des de la nostra posició com a lectors/es, en els pensaments d’aquests dos personatges, mitjançant intervencions entre parèntesis que completen allò que no es diu. Aquesta estratègia no només incrementa la tensió, sinó que a més ens fa còmplices dels seus canvis i dels secrets que anticipen el seu dramàtic final.