biografia

Marguerite Duras és una escriptora, cineasta i intel·lectual francesa, nascuda a Indoxina el 1914. Es va instal·lar a París a principis dels anys trenta. Les seves novel·les han tingut un gran reconeixement de la crítica, i amb L'amant (1984) va assolir també el reconeixement del públic. Va col·laborar en la creació de guions cinematogràfics, com Hiroshima mon amour (1959) d'Alain Resnais, i de textos teatrals. Va dirigir un bon nombre de pel·lícules, entre les quals la més coneguda és India Song (1975). Va morir a París el 1996.

sinopsi

Hi ha una recepció a l'ambaixada de França a Calcuta. La dona de l'ambaixador, Anne-Marie Stretter, rep els convidats i el seu amant, Michael Richardson. Durant la recepció, el vicecònsol de França a Lahore, enamorat d'Anne-Marie Stretter, és rebutjat per ella després de declarar-s'hi. Aquest reacciona amb una espècie de crisi nerviosa que incomoda tots els assistents. Al mateix temps, una captaire indoxinesa canta al jardí de l'ambaixada. Tots aquests elements s'entrellacen a la memòria i els records de veus etèries que expliquen la història dels amors d'Anne-Marie Stretter.

ressenya

Amb la versió "text" i la versió "pel·lícula" d'India Song, Marguerite Duras construeix dos discursos sobre la mort i l'amor a l'Índia. Encara que finalment busquin el mateix efecte, tots dos mostren una sèrie de diferències que són totalment motivades per la naturalesa formal d'un i altre.

Es podria parlar d'una pel·lícula "muda", ja que no hi ha cap diàleg directe entre els personatges que hi apareixen, però sobretot d'una pel·lícula "musical". La música i el so són una part essencial de la imatge i el guió. Fins i tot les veus estan concebudes amb una musicalitat particular que els fa transmetre més sensacions pel seu to i ritme que pel que diuen. El text, encara que només pot transmetre aquestes sensacions a través de l'intel·lecte, no de manera emocional, aconsegueix crear una certa musicalitat a través dels ritmes que s'entrecreuen entre els diàlegs, els silencis i les acotacions.

La pel·lícula es desplaça en el terreny d'allò sensorial, de la insinuació, dels petits matisos, dels canvis de llum, de l'extrema lentitud dels moviments dels actors i la càmera... Tots els elements cinematogràfics es posen en marxa per transmetre la idea de mort, d'immobilitat i de repetició. En el text, les mateixes idees es transmeten amb les acotacions i els comentaris, gràcies a la repetició constant de paraules i de frases curtes, i a l'inesgotable retorn dels mateixos elements, que creen l'atmosfera emocional del text.

Així doncs, l'adaptació del text a la pel·lícula consisteix a trobar la manera de transmetre unes mateixes idees amb un llenguatge diferent. A la pel·lícula, el text queda despullat de tot allò que podia sobrar. La captaire, per exemple, presència incòmoda a les dues versions, apareix físicament al text (evidentment, per la naturalesa mateixa del text, el lector només pot imaginar-la), mentre que a la pel·lícula només és insinuada amb una ombra i un moviment de càmera, cosa que atorga un gran misteri a la seva presència. Allò físic pot deixar de ser misteriós a la gran pantalla, i per això optar pel fora de camp és una bona opció per mantenir la sensació d'absència que es transmet al text.

Els dos discursos són a la vegada similars i diferents. Encara que es reconegui el text dins la pel·lícula, i la pel·lícula dins el text, no es pot establir un ordre entre ells. Tots dos són completament independents. Els dos discursos es desenvolupen de forma paral·lela, i cada un dóna les seves pròpies solucions a les mateixes preguntes.