Romaní, Ana
Comentari
En l’assaig de Deleuze i Guattari “¿Cómo hacerse un Cuerpo sin Órganos?” (2010) es troben les bases de la reflexió que sorgeix a partir de l’obra d’Ana Romaní. La representació dels cossos que apareixen a Arden i Estremas és feta sempre des de fora de la norma establerta pel discurs patriarcal, que oprimeix la diferència i la margina. Els cossos animals i vegetals —balena, garsa, cobra, buguenvíl·lia— són fonamentals en la seva obra, però també els més conceptuals —estràbics, exposats, cos-territori.
El cos de la mamífera, representada per la balena, és la figura central en aquests dos poemaris. Aquesta és la immensa monstra —bella i desitjant— que simbolitza la col·lectivitat de totes les dones que van lluitar pels seus drets i per la seva emancipació i independència. Ja des de l’inici d’Arden, el volum s’obre amb la dissecció de la balena públicament, i la idea d’espedaçar i obrir els cossos es fa més radical a Estremas, on el jo poètic veu “despezarse as osamentas” (Romaní 2010: 22). Amb els òrgans de la balena espedaçats, i exposats, el jo líric reclama el dret a desfer-se de l’organisme que empresona, perquè, com expliquen Deleuze i Guattari (2010: 163), els enemics del cos no són els òrgans, sinó que és l’organisme, el sistema que pretén organitzar-los i ordenar-los.
Aquest organisme és el discurs patriarcal, normatiu, que delimita i esclavitza, i que ha oprimit les dones. El CsO és, doncs, un cos no normatiu que es construeix fora del discurs hegemònic. En aquest sentit, Romaní destrueix la figura de la balena entesa dins de la normativitat del patriarcat i la reconstrueix fora de l’organisme que limita: la balena és un cos no normatiu, un Cos sense Òrgans construït des d’una posició feminista i política.
Els cossos que es desmarquen de la norma, dels motlles establerts, són, en paraules de Deleuze i Guattari (164), depravats i desviats, no estan delimitats, no compleixen les regles dins del que està establert. La balena és una figura que es construeix —i navega— fora d’aquesta norma, com també els altres cossos que es representen en l’obra. Els cossos estràbics, que “teñen arestas que afían no linde da | rabia” (Romaní 2010: 32), desafien la norma i no poden ser adaptats dins d’aquest organisme que oprimeix, perquè tenen la violència del que no vol ser subjectat.
El Cos sense Òrgans que, en l’obra d’Ana Romaní, encarna la balena, és portat a l’extrem en el desert d’Estremas; acaba destruint-se i queden només les seves restes, en les que el jo poètic es fixa bé amb l’objectiu, com diu González Fernández (2012: 101), de no oblidar l’herència. En aquest poemari trobem els ossos fossilitzats de la balena, que representen la consciència i la memòria de la col·lectivitat de les dones que van existir, que van precedir el jo líric —i el nosaltres constant en l’obra—, la lluita de les quals ha de ser recordada com a part del propi eu, del propi nós, perquè el jo poètic s’explica i es forma, també, a través de totes elles.
BIBLIOGRAFIA CITADA
Deleuze, Gilles i Guattari, Félix (2010), “¿Cómo hacerse un Cuerpo sin Órganos?”, Mil mesetas. Capitalismo y esquizofrenia, Valencia, PRE-TEXTOS.
González Fernández, Helena (2012), “Nosotras en el territorio convulso de la nación”, Repensar la comunidad desde la literatura y el género, Marta Segarra (ed.), Barcelona, Icaria.
Oriol Fuguet, Natàlia (2016), "Com fa Ana Romaní un Cos sense Òrgans (CsO)?", Lletra de Dona in Centre Dona i Literatura, Barcelona, Centre Dona i Literatura / Universitat de Barcelona.