biografia

Anna Maria Guasch és crítica d'art i professora d'Història d'Art Contemporani a la Universitat de Barcelona. En els últims anys ha dirigit el seu interès cap a l'estudi de l'art internacional de la segona meitat del XX, amb una especial atenció a les pràctiques postmodernes més plurals i compromeses. Entre les seves publicacions destaquen El arte del siglo XX en sus exposiciones: 1945-1995 (1997) i El arte último del siglo XX: del posminimalismo a lo multicultural (2000). És col·laboradora del suplement cultural de l'ABC així com de nombroses revistes especialitzades en art i dirigeix la col·lecció d'art contemporani de l'editorial Akal. 

sinopsi

Autobiografías visuales és un apropament al paper de l'autobiografia en l'art contemporani a través de l'estudi de les següents obres artístiques: el minimalisme d'On Kawara, la denúncia històrica de Hanne Darboven, l'autoretrat cinematogràfic en Jean-Luc Godard, el conceptualisme experiencial de Sol LeWitt i el feminisme de Mary Kelly i Cindy Sherman.

El llibre va sorgir dins del programa d'investigació Biography, desenvolupat al Getty Research Institute de Los Angeles, el 2003. Guasch hi va encetar la indagació a partir de les teories postestructurals al voltant de la desfiguració del jo (Paul de Man), l'autor-itat posada en dubte (Roland Barthes, Michel Foucault) i el narrar-se la vida a si mateix que Derrida va encunyar amb el nom d'otobiographie. Junt amb aquestes teories i la particular visió de crítica artística d'Arthur C. Danto, Guasch demostra com els artistes analitzats fan autobiografia sense jo, sense subjectivisme, en cerca d'una pretesa objectivitat asèptica i barthesiana que creï distància respecte als fets per prendre consciència artística, política, social i històrica. 

ressenya

Continua parlant-se molt d'autobiografia, però els discursos poques vegades capten el fet autobiogràfic sense simplement parafrasejar-lo. Encara menys es teoritza quan l'objecte d'estudi és l'artístic. I el paisatge esdevé ja desèrtic quan es tracta de l'assaig dins l'àmbit hispànic. Cal aplaudir, doncs, Anna Maria Guasch per aquest primer apropament a la tasca amb Autobiografías visuales. Perquè, si bé aquest assaig no arriba a les 100 pàgines i demana un estudi amb més profunditat, la disposició d'idees que exposa és global i està molt ben articulada.

La selecció d'artistes que ha dut a terme Guasch és representativa de diverses modalitats autobiogràfiques. Per exemple, en el cas d'On Kawara es treballa només amb dates i números suprimidors dels temps passat i futur: les seves sèries I read, I met, I went o I am still alive funcionen a través d'un enviament diari de postals on l'artista diu el que fa, l'hora i el lloc des d'on ho fa. Un joc de crontop amb el que, en definitiva, On Kawara pretén fixar l'instant dins la immensitat torbadora del temps.

D'una forma més teòrica, Guasch entén la pel·lícula JLG/JLG (1995) com a construcció artística on l'autoretrat de Godard juga un paper: posar en joc la mateixa autor-itat en el si de la Nouvelle Vague. El film eradica el fals narcisisme creatiu i esdevé lloc on l'artista passa a ser suport d'escriptura. "Un autoretrat no té jo", diu Godard, en la línia de les tesis lacanianes que tan fort van quallar en el panorama francès de finals dels seixanta. L'autor ja havia mort el 68 i Godard culmina així un procés de despreniment de l'autor-itat que s'havia iniciat amb Weekend el 1967.

En la dècada dels 80, Sol LeWitt va entendre l'autobiografia com la suma d'objectes —i experiències— que envolten el subjecte: fotografies, llibres, cartes, estris de la llar, etc., formen la seva obra i significarien el que Barthes anomenava el punctum: allò afectiu que ens commou de l'obra d'art.

La part més important de l'assaig de Guasch és, però, la dedicada a les obres de Mary Kelly i Cindy Sherman, ambdues d'una clara denúncia del fal·locentrisme imperant. Per una banda, Kelly fa autobiografia a partir d'un interessantíssim treball seriat de fotografies on recull els primers sis anys del seu fill, per poder demostrar com aquest passa per la fase del mirall lacaniana, com s'anomena a si mateix i com es desprèn de la mare i d'allò femení per col·locar-se en una posició patriarcal.

En Untitled films stills, d'altra banda, Sherman es va autofotografiar representant diferents tipus de rols femenins: la mestressa de casa, la femme fatale, la vídua jove... Totes esdevenen màscares que retornen a l'espectador el seu propi desig, perquè l'espectador proposat per aquesta obra és intencionadament masculí, fet on rau precisament el grau denunciatiu de l'obra.

En definitiva, Guasch ha dibuixat un fris força representatiu de les pràctiques artístiques autobiogràfiques més importants en l'actualitat, mitjans de crítica i de coneixement. Però la gran aposta d'Autobiografías visuales ha estat esdevenir confluència de les darreres teories sobre l'autobiografia des d'un sol lloc: el de la recepció.