comentari

Tradicionalment, en la literatura, el desig femení no ha estat representat per les dones, sinó que han estat els homes qui l'han descrit. És per aquesta raó, com explica Marta Segarra (2007: 9), que les dones han estat sempre objecte de desig, i no pas considerades subjectes d'aquest. La teoria i el moviment feministes intenten trencar amb aquest model establert, entenent la creació literària no com la representació d'una ficció, sinó com la representació de la pròpia experiència. El text literari ha de descriure, doncs, el desig femení tal com s'esdevé en el propi cos de la dona, relatar-ho des de la pròpia vivència.

Hélène Cixous, a La risa de la Medusa, afirma que la dona ha d'escriure per a les dones, les quals han de reivindicar el seu propi cos i la seva llibertat. Cixous (2004: 9) assegura que el text literari ha de ser un espai on tingui cabuda el desig, no només el d'escriure sinó també el desig del propi cos —i, posteriorment, d'un altre cos. Ana Romaní és una de les escriptores que, seguint Cixous, utilitza els seus poemes per reivindicar un desig femení que ha quedat sempre amagat en les ombres. En els seus textos es fa una crida constant a la llibertat de poder viure obertament el desig femení que és, a més, manifestat cap a una altra dona.

L'erotisme en l'obra d'Ana Romaní es representa mitjançant el cos de la dona, a partir del qual es construeix el text i es desenvolupen les idees que l'autora vol manifestar. Hi apareix una sexualitat lèsbica que es representa a través d'una simbologia pròpia: la polpa de la fruita és símbol del sexe femení, mentre que el dàtil simbolitza el clítoris. A més, l'agulla és símbol del mugró de la dona, que s'ofereix davant dels llavis de l'amant, "lambe finísimo aguillón no seu peito" (Romaní, 1998: 21). D'altra banda, hi ha també referències directes a aquest amor i sexualitat lèsbics quan parla de les amigues: "que veñan as amigas e nos amen", i manifesta l'oposició a la institució matrimonial convencional: "evidentemente non celebramos esponsais" (ibíd. 52). La condició d'estranyament, aquest sentir-se fora d'allò comú, és recurrent en tot el poemari a causa de l'anormalitat de viure una sexualitat lèsbica i no heterosexual —la qual és entesa com a normal.

Segons Elena Castro (2011: 14), per a algunes escriptores feministes el cos és el text, que es fa servir com a espai d'experiència i transformació primera, per després escriure-la en el text literari. Aquest és el cas d'Ana Romaní, que en els seus poemes parteix de l'experiència del cos per tal de conduir el text fins a formular les idees que vol expressar. Alguns dels seus poemes s'inicien amb una manifestació de sexe lèsbic i aquest inici serveix a l'autora per reivindicar la llibertat de les dones per fixar el seu propi camí. El cos femení, doncs, serveix de punt de partida per no amagar-se i per ser objecte i subjecte de desig, "e na froita/ só óso/ e desexo" (Romaní, 1998: 40); l'utilitza per reivindicar l'amor lèsbic i el dret a viure'l plenament i no de forma clandestina. A través d'allò particular, el cos, es parla d’allò col·lectiu, totes les dones. El mitjà per fer-ho, a més, és la literatura, entesa com a instrument col·lectiu per reivindicar els drets de les dones i lluitar per aconseguir-los.

Romaní se situa fora del discurs normatiu i utilitza estratègies per descriure aquesta experiència que queda fora de la convencionalitat establerta. Les estratègies són diverses: la reescriptura dels mites clàssics, per exemple, és una manera de reinterpretar la història de les dones i una eina de subversió del discurs heretat. L'autora ho posa en pràctica a Das últimas mareas (1994), on fa una reescriptura del mite de Penèlope i Ulisses. Una altra estratègia és el joc amb el llenguatge. Romaní fa l'exercici de portar el llenguatge a l'extrem, abolint en alguns casos els signes de puntuació i trencant amb la sintaxi normativa que obliga a escriure d'una determinada manera. Aquest trencament amb el llenguatge és una forma de situar-se fora del discurs dominant i evidenciar una opció diferent.

Podem afirmar que Ana Romaní entén el cos com a eina primera de reivindicació. El text —en el qual l'autora adopta un to reivindicatiu que inclou totes les dones— és l'instrument que fa pública i col·lectiva aquesta experiència viscuda, particularment, en el propi cos. La revolució ha de produir-se en i des del cos —"A túa é a única revolución" (ibíd. 36)— i, després, tenir la llibertat per escriure-ho i, d'aquesta manera, reivindicar-ho. Hi ha, doncs, en aquests textos, una intenció política, perquè es pretenen aconseguir uns drets que no han estat reconeguts abans. Podem afirmar que l’autora entén el cos, en primer terme, i el text, en segon lloc, com a construccions polítiques capaces de reivindicar els drets de totes les dones i la llibertat de gaudir el desig i la sexualitat lèsbiques sense censures.

Bibliografía Citada

Castro, Elena (2011), Cos textual-sexual. Inscripcions del desig lèsbic a la poesia espanyola contemporània, Barcelona, Editorial UOC, Col·lecció "Textos del cuerpo".

Cixous, Hélène (2004), Deseo de escritura, Barcelona, Reverso.

Segarra, Marta (ed.) (2007), Políticas del deseo. Literatura y cine, Barcelona, Icaria.