biografia

Élisabeth Roudinesco (París, 1944), historiadora i directora d'investigacions a la Universitat de París-VII, és autora de diversos llibres que han fet època, com La bataille de cent ans. Histoire de la psychanalyse en France (1986), Dictionnaire de la psychanalyse (1997, en col·laboració amb Michel Plon), Porquoi la psychanalyse? (1999) o Jacques Lacan: esquisse d'une vie (1993) i La famille en désordre (2002).

sinopsi

"¿On comença la perversió i qui són els perversos?". Aquesta és la pregunta a la que pretén respondre aquest llibre, que fa un recorregut per la història de la perversió des de diferents angles a través dels retrats dels seus protagonistes i l'anàlisi de les teories i les pràctiques de cada context. L'objectiu és arribar a una reflexió d'allò entès com a pervers en l'actualitat. Aquest desenvolupament es divideix en cinc capítols, cadascun dedicat al següents temes: l'època medieval i el misticisme, el segle XVIII (entorn a la figura de Sade), el segle XIX i la medicina mental i, per últim, el segle XX, on s'analitza per una banda el nazisme, com la metamorfosi més abjecta que existeix de la perversió, i per l'altra els usos i abusos de la biocràcia en la segona part de segle.

ressenya

Nuestro lado oscuro proposa diverses qüestions: una, entendre la idea de perversió a través de l'anàlisi de la perversitat al llarg de la història; dues, observar com allò considerat pervers ha anat remodelant-se a partir dels canvis de poder (Déu, Estat); tres, denunciar la perversitat que s'ha produït en molts casos precisament per eradicar allò considerat com pervers (la major catàstrofe: el nazisme); quatre, atacar a la manera foucaltiana el paper d'acció de la ciència entesa com a biocràcia i portadora de la "veritat" institucional; i, cinc, incidir en la importància de la psicoanàlisi i de la subjectivitat inconscient com a mitjà per tractar i acceptar el "nostre costat fosc" i no caure en generalitzacions imposades que, sota el terme "desviació", designen tots els actes transgressors de què és capaç la humanitat: tant dels pitjors com dels millors.

Són d'enorme interès els capítols dedicats a l'abjecció i el càstig del cos en les místiques medievals (com Catalina de Siena o Liduvina de Schiedam) per tal d'arribar a allò sublim i, posteriorment, al llibertinisme i la insubmissió en temps de Sade, amb l'objectiu, per part del marquès, de crear una vertadera enciclopèdia del mal basada en la necessitat d'una rigorosa pedagogia del gaudi il·limitat. Com fa notar Roudinesco, és amb Sade i l'adveniment de l'individualisme burgès que la perversió esdevé l'experiència d'una desnaturalització de la sexualitat que imita l'ordre natural del món. Certament, però, Sade no aconsegueix domesticar la perversió. El marquès ja se'n va adonar al segle XVIII: la perversió escapa a qualsevol control.

Ja al XIX, i davant l'absència d'influència dels magistrats sobre la sexualitat privada, la societat industrial i puritana es va veure obligada a inventar noves regles que li permetessin condemnar les perversions sexuals. Així, doncs, es resignifiquen la nova homosexualitat, la masturbació, etc. Són, però, definits com a perversos tant els que prenen per efracció el cos de l'altre (violador, pedòfil), com els que destrueixen ritualment el cos de l'altre (sado) o els que disfressen el seu cos (travestits), entre molts d'altres casos divergents.

No va ser fins a Freud que certs estudis van començar a conferir una dimensió essencialment humana a l'estructura perversa —gaudi del mal, erotització de l'odi, i no tara o anomalia. Amb la psicoanàlisi, i un cop assumida l'absència de Déu, la perversió com estructura psíquica va ser, doncs, integrada a l'ordre del desig.

Roudinesco defensa aquesta via, en tant que no segueix ni la penalització ni la instauració, mecanismes que han pogut conduir a les massacres més grans de la humanitat. La conseqüència esdevindria el braç executor (el soldat nazi) d'una Llei perversa que es manifesta en contra dels que distingeix com a perversos (jueus i jueves, homosexuals).

En el marc del triomf actual de la nova psiquiatria de la detecció, l'avaluació i el comportament, denuncia Roudinesco com s'ha operat un desplaçament entre l'ordre del saber i el de la veritat. És així com "desposseït de la seva autoritat en profit d'un sistema pervers del que ja només és l'executant, el psiquiatre es veu enfrontat a una situació que el converteix en espectador (i ja no actor) de l'aliança terapèutica".

En un atac directe a la ciència positivista, l'autora afirma com aquesta no ha pogut establir mai cap correlació seriosa entre la perversió i una anomalia genètica o biològica qualsevol. Tot és cos i discurs, s'entén. És per això que cal entendre el goig del mal dins d'una història subjectiva, psíquica, social. "I només l'accés a la civilització, a la Llei o al progrés permet, tal com va afirmar Freud, corregir aquella part de nosaltres mateixos que escapa a tota domesticació".