Biografia

Julietta Singh és professora de literatura i estudis de gènere a la University of Richmond (EEUU) i els seus àmbits d’estudi inclouen, a més a més, els estudis postcolonials i les humanitats ambientals. Els seus treballs han aparegut a publicacions com South Atlantic Quarterly i Cultural Critique. És autora de Unthinking Mastery: Dehumanism and Decolonial Entanglements (Duke University Press, 2018), No Archive Will Restore You (punctum books, 2018), que va ser finalista en la categoria de no-ficció dels Lambda Literary Awards, i The Breaks (Coffee House Press i Daunt Books, 2021).

Sinopsi

Partint de la crida que fa Antonio Gramsci a examinar i arxivar les infinites traces que la temporalitat històrica ha deixat en cadascuna de nosaltres, Julietta Singh s’embarca en una viatge d’autoconsciència per intentar problematitzar aquest concepte d’un arxiu únic i estàtic, ja que la primera conclusió a la que arriba l’autora és que l’arxiu que ens travessa i construeix a cada una és inevitablement caòtic, múltiple i desordenat. A partir d’aquí, el llibre no neix pretenent ser un catàleg per arxivar les experiències vitals de l’autora sinó que té la funció explorar la premissa que l’arxiu personal sempre roman en constant fluctuació.

Ressenya

No Archive Will Restore You és un text que dialoga amb gèneres com l’autobiografia, la narrativa lírica i l’assaig però que, alhora, es distancia de qualsevol etiqueta, produint-se així un collage híbrid que nega rotundament una separació entre allò teòric i allò personal, d’una manera similar a com ho fan ja altres autores del segle XXI. Aquesta forma del text i el seu contingut es fusionen, com ho fa palès l’experiència lectora, i, a la vegada, es desdibuixen els límits del cos de l’autora, que esdevé l’espai sobre el qual s’escriu el text, servint també de mirall pel cos de la lectora.

Inspirada per les paraules d’Antonio Gramsci, qui fa una crida a recopilar els infinits rastres que la història deixa en cadascuna de nosaltres, Julietta Singh s’embarca en una viatge per a intentar esbrinar si recopilar aquest arxiu, al qual Gramsci es refereix com a inventari, ens pot reunificar o si la seva inabastabilitat és la prova de la fragmentació permanent del “jo.” Abocant-se en l’autoconsciència, una ha de mirar més enllà de la superfície corporal caduca per arxivar la seva història. Singh explora la multiplicitat d’arxius que ens construeix, que inclou, entre d'altres, arxius sonors, d’objectes, afectius, de penetració (el que altres han dipositat en nosaltres i viceversa), de dolor i de malalties, i uns que anomena fantasma, composats de tot allò que hi és però que no sabem com accedir-hi. D’aquesta manera, Singh ens ofereix l'obra com un pont per conceptualitzar i unir uns cossos, un text i un arxiu en constant expansió.

La construcció del text té lloc des dels intersticis entre fragments d’assaig que prenen com a punt de partida les idees de Jacques Derrida o Elaine Scarry i vinyetes d’esdeveniments colpidors de la vida de l’autora que es van fent més curts i climàcics a mesura que arribem al final, com el naixement de la seva filla, la mort del seu pare o el sentir-se exclosa del discurs al voltant de la bulímia que ella patia, que incloïa exclusivament noies blanques de família benestant. Singh també parla de la seva identitat i relacions queer i és a partir d'aquestes experiències al marge de la normativitat que reimagina la seva corporalitat com un espai infinit de transformació. El difícil recopilatori de l’arxiu es converteix en una odissea de reflexió per desafiar com els discursos hegemònics han dictat què és un cos i com s’ha de comportar i consumir. Aquesta exploració revela noves formes de ser, de concebre’ns com a individus i d’emmarcar el “jo” dins d’unes històries compartides ja que, trencant amb els binarismes que limiten els espais a un “dins” i un “fora,” són les interaccions amb un entorn que va més enllà de tot allò privat les que han deixat unes traces en nosaltres. L’autora busca trobar tot allò que ens configura i acaba concloent que cal acceptar i abraçar el desordre com a fonament tant del procés d’arxivar com de l’arxiu individual en si.

Autopoètica

“In the face of the archivist’s frustration, how do I respond? Writers often balk in those moments when they must explain in quick snippets what they are writing about. We work in words yet struggle to make language capture our engagements. I am someone who writes to understand what I think; I write what I do not yet know how to place into language and thought.” (Julietta Singh, No Archive Will Restore You, 2018)