biografia

Mary Annette Beauchamp va néixer a Austràlia el 1866. Amb vint-i-quatre anys, educada a Anglaterra i casada amb un baró alemany, va decidir adoptar el pseudònim Elizabeth von Arnim amb què acabaria signant les seves més de vint obres literàries, totes elles escrites en anglès. Elizabeth and Her German Garden, publicada al tombant de segle i escrita a Pomerània, va ser la seva primera obra. En aquest text, l’escriptora establiria les premisses estilístiques que seguiria desenvolupant a The Adventures of Elizabeth in Rugen (1904), The Pastor’s Wife (1914) i Vera (1921), entre d’altres.

sinopsi

En forma d’entrades diarístiques ocasionals i recollint l’espai d’un any en la vida d’Elizabeth, el text pren la circularitat pròpia de les estacions: l’existència d’una dona de l’alta societat alemanya descrita en la relació íntima i simbòlica que manté amb el seu jardí. L’espai exterior és el propi de la protagonista i se’l fa contrastar amb els requeriments familiars —tres filles i el seu marit, «The Man of Wrath»— i socials —visites en el fons no desitjades— de les zones interiors de la casa. Rítmicament, els diàlegs que Elizabeth manté amb els diferents personatges s’alternen amb moments de reflexió solitària.

ressenya

El jardí com a símbol d’un espai propi, creació intel·lectual en el temps d’una obra autònoma, és un tòpic fortament codificat en la literatura escrita per dones del segle XIX. Quan Virginia Woolf ho teoritza l’any 1929, en feia ja trenta que Elizabeth von Arnim havia ficcionat la necessitat d’autonomia espacial de la dona. És evident el vincle que existeix entre el jardí de von Arnim i l’habitació de Woolf. Hi ha, però, una línia més tènue que podria articular l’obra d’ambdues escriptores; una afinitat estilística que, llegida des del feminisme, fa visible la possibilitat d’una genealogia diferent: Orlando il·lumina de forma retrospectiva el text de von Arnim. L’ “esdevenir dona” d’Orlando és un procés que no comporta l’esborrament de la perspectiva masculina; tampoc del seu pòsit experiencial. Quan és —performa en tant que— dona, Orlando conserva la prerrogativa de la distància intel·lectual masculina: és capaç de percebre la qualitat artificial del gènere. Sense aquesta distància —o autoconsciència— la ment andrògina de què parla Woolf no seria possible.

En la seva crítica al discurs fílmic, Mary Ann Doane pensa la mirada femenina com la reivindicació d’aquest desplaçament posicional. Convertint allò observat en objecte de possessió, la mirada fetitxista és un atribut tradicionalment masculí. La lògica de la visió se sustenta en el binomi estructural (i fal·logocèntric) que oposa la identificació passiva a la possessió sàdica de l’alteritat. La dona, així condemnada a la identificació objectual, només pot separar-se de la “seva” imatge adoptant una posició discursiva masculina. Tanmateix, aquest gest de transvestir-se no subverteix les marques genèriques sinó que, en una inversió sense ironia, corrobora la ideologia de la propietat. Per contra, el que hi ha en el text de von Arnim és una distància —ara sí, irònica— molt propera al que Doane, seguint a Joan Rivière, anomena mascarada. Emmascarar-se sota la disfressa conscient i actuant d’una femineïtat ortodoxa i submisa, objectual, implica el treball intel·lectual sobre la “pròpia” imatge atribuïda; obre, doncs, la possibilitat d’habitar un espai discursiu altre.

Aquesta androgínia, que en Woolf pren la forma d’una ambivalència subjectiva, en von Arnim està impresa en la sobirania, el domini i el control amb què la protagonista (i narradora) dibuixa la seva imatge pública. La fluïdesa dels diferents graus de femineïtat necessaris es fa patent en les demandes concretes de cada situació dialògica, de cada mirada que la requereix. És a través de performar les qualitats que se li (pre)suposen a una dona de la seva posició social —i no pas identificant-s’hi— que Elizabeth genera una distància crítica apropiant-se, així, d’un espai no marcat genèricament. La ironia és un joc estilístic que només es fa sensible gràcies a la forma diarística que pren l’obra. Si podem llegir la mascarada és per l’autoconsciència que amaga l’alternança entre la imatge pública construïda en els diàlegs —l’objectualitat atribuïda— i l’espai propi d’inscripció discursiva dels fragments monologats. I, si seguim tirant del fil, podria aquesta genealogia que vincula Woolf a von Arnim, dur-nos de von Arnim fins a Judith Butler?

bibliografia

Doane, Mary Ann (1982), “Film and the Masquerade: Theorising the Female Spectator”, Screen, Volume 23, Issue 3-4: 74-88.

Rivière, Joan (1929), “Womanliness as a Masquerade”, The Inner World and Joan Rivière, Athol Hughes (ed.), Londres, Karnac Books: 90-101.

Römhild, Juliane (2014), Femininity and Authorship in the Novels of Elisabeth von Arnim: At Her Most Radiant Moment, Maryland, Fairleigh Dickinson University Press.