biografia

Carme Torras (Barcelona, 1956) és llicenciada en matemàtiques i doctora en informàtica, i actualment és professora d'investigació de l'Institut de Robòtica del CSIC a la UPC. La seva primera novel·la, Pedres de toc, va guanyar el premi Primera Columna. És membre de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia, i com a tal ha participat al llibre col·lectiu Els fills del capità Verne. La mutació sentimental va guanyar el X Premi Manuel de Pedrolo el 2007.

sinopsi

D'aquí un segle la societat està ultratecnificada, fins al punt que tothom té el seu robot personal. Això ha provocat la total dependència de les persones, allargant-se la seva adolescència tota la vida. En aquest món és descongelada la Cèlia, una nena hivernada a la nostra època per tenir una malaltia terminal. Entorn la seva nova vida toparan els interessos dels dos grups principals de la nova societat: els pro-tecnos i els anti-tecnos.

ressenya

Si bé el tema dels robots és tot un clàssic en la ciència-ficció i ha estat abordat per autors tan importants com Asimov, Heinlein o Dick, l'enfocament gairebé exclusiu s'ha centrat en les màquines: com són, com es comporten, què poden fer per ser més humanes. Carme Torras, en canvi, reflexiona sobre l'altre extrem: com ens afecta als humans la presència dels robots?

Davant l'artificial polèmica entorn els perills i les bondats de la tecnologia, l'autora se situa en un savi terme mig. Així, i en comptes de sermons avorrits, opta per presentar-nos a personatges de les dues tendències, però que ultrapassen l'arquetip. Ni la Silvana ni el Leo són representants d'una ideologia: són persones que tenen una manera de pensar, però també contradiccions i dubtes. És gràcies a la Silvana que descobrim l'autisme progressiu en que el contacte continu amb robots sembla deixar els humans. Però és gràcies al Leo que veiem com la mateixa tecnologia que ha creat el problema treballa per solucionar-lo.

Ara bé, no es tracta d'una novel·la pedagògica o, millor dit, no es preocupa de ser pedagògica. Ho resulta, però, per damunt de tot, és la història d'uns personatges que, en comptes de contraposats, es descobreixen complementaris. És tal la importància dels tres protagonistes, que condiciona l'estructura mateixa de la narració. Uns capítols se centren en el Leo, incloent-hi els informes del seu robot personal; d'altres, en la Silvana; i d'altres, per fi, en la pròpia Cèlia. A més a més, al començament s'hi inclouen unes instruccions per al nostre robot, perquè ens llegeixi els capítols que més s'avinguin amb els nostres gusts. I al final una sol·licitud d'informe, també per al nostre robot. Informe que, per cert, l'autora es queixa que ningú no l'hi envia.

autopoética

"Aquesta era la pregunta què jo em feia en aquesta novel·la: quin tipus de robots vol la societat?" (Tertúlia a la biblioteca Lesseps de Barcelona dins els cicle "Un café amb..." el 30 d'octubre de 2008)