biografia

Marguerite Duras neix a Indoxina el 1914. És enviada a França als 18 anys on estudia i es casa el 1939 amb Robert Antelme. Molt implicada en política, s'adhereix al "Mouvement national des prisonniers de guerre" i participa a les activitats de la Resistència al costat de F. Mitterrand. Antelme és deportat el 1944 i alliberat el 1945. El 1947 es divorcia d'Antelme i té un fill amb D. Mascolo. El seu talent serà reconegut tant en el terreny literari com teatral i cinematogràfic. Mor el mars del 1996 a París. 

sinopsi

Aquest diari narra una espera: la del retorn de Robert L., deportat polític als camps de concentració nazis. En ell es relata el dolor que sent una dona casada al no obtenir cap notícia: ja sigui anunciant el retorn, o la mort del marit. La impossibilitat d'obtenir informació la porta a infiltrar-se en centres d'arribada de deportats per així recollir els noms en una publicació. En tot moment viure l'espera li suposa una barreja d'esperança i decepció que la consumeix física i psíquicament. Al final Robert L. és retrobat en un estat deplorable i l'angoixa es trasllada a una lluita, en la que ella ja és present, entre la vida i la mort. La recuperació és llarga però Marguerite ha esgotat la seva paciència i decideix divorciar-se. 

ressenya

Aquest llibre té un gran interès tant pel testimoni autobiogràfic com històric que suposa.

En primer lloc, és una manera de viure els camps des d'una altra perspectiva, la de l'espera. El testimoni és tan intens que la lectura esdevé complicada pel que fa a la implicació emocional que té per al lector. Duras aconsegueix compartir amb aquell que llegeix un sentiment de dolor i angoixa molt intens, remarcat per un estil narratiu molt particular (frases molt curtes, ràpides, que reflecteixen una escriptura espontània fruit del nerviosisme de l'espera) i pel contingut del relat.

El diari ens mostra, doncs, l'altra cara dels camps, la vivència dels que es queden i que han de viure en una quotidianitat sense els deportats, fet que sovint és oblidat en les narracions que existeixen sobre els camps. L'angoixa és, doncs, extrema i les imatges es repeteixen durant tota l'obra, reflectint la monotonia de l'espera, que provoca en Duras una degradació tant moral com física. Sempre es repeteixen el telèfon que no sona , la porta que no s'obre, els llargs moments de soledat on predominen les hipòtesis sense sentit... Justament, aquestes hipòtesis sorgeixen com a conseqüència de la manca total de notícies, provocant unes reaccions que van del pressentiment tràgic a la impossibilitat de perdre l'esperança. ("Dans un fossé, la tête tournée contre terre, les jambes repliées, les bras étendus, il se meurt, il est mort [...] il est mort depuis trois semaines. C'est ça, c'est ce qui est arrivé. Je tiens une certitude [...] Il a pensé à moi avant de mourir. La douleur est telle, elle étouffe, elle n'a plus d'air. La douleur a besoin de place.")

Però la narradora no pot escapar d'aquest dolor: cada segon, cada acte de la seva vida diària durant l'espera està relacionada amb l'anhel·lat retorn del seu marit. A més, viu una degradació física que la porta a assemblar-se al que ella s'imagina que deu ser la condició de Robert L. Així, ella es fica a la pell del seu marit, i alhora Duras aconsegueix que nosaltres ens identifiquem també amb el que està relatant. A més, l'interès d'aquest llibre també resideix en el fet que el seu cas individual reflecteix una realitat col·lectiva de l'època. Així, doncs, el llibre adquireix un interès històric a més del de ser un relat autobiogràfic. En ell trobem fets de la vida real de Duras com la deportació del seu marit R. Antelme, el suport de Dyonis Mascolo (D.), el divorci amb Robert Antelme, la voluntat de tenir un fill amb D., etc.

També apareixen fets històrics que són relatats des de la visió d'un individu anònim del moment. Veiem, doncs, la realitat de l'holocaust (p. 64), la narració d'esdeveniments com la mort de Hitler, la Conferència de San Francisco, el moviment de la resistència francesa amb la presència de F. Mitterrand, la contestada política de De Gaulle i finalment, l'horror de la guerra i la mort de milions de persones en els camps nazis.

Aquest llibre té, per consegüent, un gran interès tant pel que fa a la vida d'una escriptora que passa per una experiència dolorosa, com per l'interès històric i social que suposa per al lector. 

bibliografia crítica

Bajomée, Danielle & Ralph Heyndels (eds.) (1985), Ecrire dit-elle: imaginaires de Marguerite Duras, Brussel·les, Éditions de l'Université de Bruxelles.

Díaz-Narbona, Inmaculada (1990), "La Douleur como escritura de una confesión", Ensayos de literatura europea e hispanoamericana, Félix Menchacatorre (ed.), San Sebastián, Universidad del País Vasco: 137-143.

Guers-Villate, Yvonne (1985), Continuité, discontinuité de l'oeuvre durassienne, Brussel·les, Éditions de l'Université de Bruxelles.

Lebelley, Frédérique (1994), "Duras, ou le poids d'une plume, París, Grasset.

Plottel, Jeanine Parisier (1990), "Memory, Fiction and History", L'Esprit Créateur vol. XXX, núm. 1 (primavera): 47-55.

Tito, Anna (1997), "La Douleur pour destin",Magazine Littéraire, 350 (gener): 23-25.

Vircondelet, Alain [1972], Marguerite Duras: une étude, deux entretiens, une biographie, une bibliographie, París, Seghers.